Mar. Senyor Tayabas.
Tay. Donya Maria.
Mar. ¿Sab res?
Tay. Que don Mariano no escriu á la seva núvia.
Mar. No digui núvia, que no ho es, ni ho será mentres jo
visca, la menestralota.
Tay. Com vosté vulga.
Mar. ¿Cóm ho sab que no li escriu?
Tay. Cumplint las ordres de vosté, tinch encarregat a la
meva senyora que vigili; donchs bé; á la hora de passar lo carté,
entra á la botiga de la núvia...
Mar. Senyor Tayabas, me posa nerviosa dihent la núvia.
Tay. Es cert, dispensi. Entra á la botiga ab pretest de
comprar cualsevol cosa, y d'una ullada veu lo sobrescrit de las
cartas. Cap es de lletra de don Mariano.
Mar. No hi há que fiar. Tinch por de que al anar á
Barcelona en Mariano, l'hagi vista.
Tay. Es de témer, senyora, es de témer.
Mar. No hi há manera de que oblidi á aquesta noya.
Tay. Avuy espero carta de la meva senyora en la que 'm
dirá lo que hagi averiguat.
Mar. Axís que la rebi, diguimho.
Tay. No pot tardar, perque porta 'l correo la matexa
tartana ab que vindrá don Mariano.
Mar. Está bé.
Tay. Ara, si vosté ho permet, aniré á pendre xocalota,
--dich, colaxata, dich xocolata, --perque encara estich en dejú.
Mar. Tuyas, ves á servir el colaxata... Senyor Tayabas,
sentintlo una acaba per capgirar las paraulas: serveix el xocolate al
senyor Tayabas y torna desseguit á acabar d'arreglar la sala.