Manel. Aquest cant fa vessar llàgrimes amargues al cor
meu.!
Alfred. Es l'arrepentiment! Canteu! Canteu, que 'l
nostre cant es el plor,que ens alleugera 'l pit, que va
transforman-nos en un nou ser! (Queden amb èxtasi fins que paren de
cantar)
Manel. Ja no canten! El bàlsem que queia gota a gota
dins del nostre sér, ja s'ha acabat!
### Escena XV
Entra Mossen Geroni.
Geroni. Ja'n som aqui.
Alfred. (Impacient anant vers ell) Si? I que? Que
dieu?
Manel. (També hi va) Conteu depressa M. Geroni.
Geroni. Ella no estava allí.
Manel. No? Que haveu fet?
Alfred. Aon donç? Aixis no l'heu vista?
Geroni. Si, estava a casa la Quica.
Alfred. No li heu parlat de res?
Manel. (Impacient) Digueu, digueu.
Geroni. Mitj, mitj, aixis, aixis.
Manel. I que hi diu?
Geroni. Deixeu-me reposar homes. No li he parlat
clarament de vosaltres, demà hi anirem i tot s'arreglarà. No he dit
res concret perque la Quica no's desesperés. ¡Pobre mare!
Alfred. No'ns voldrà veure, la mare, no!
Manel. Que desgraciats que som!
Geroni. Si; i ben contenta que estarà. Anem, anem a
dins, i fins demà. Esperem un jorn més.
Manel. (Amb desesper) No'ns voldrà veure, no'ns voldrà
veure!
Alfred. (També) Oh! Mareta! Ah si sapiguessis l'amor
que capeix dins dels nostres pits! Volem vindré als teus braços, si;
si que ho volem!
Geroni. No sigueu desconfiats, homes. Anem a reposar,
anem. (Els empeny cap dins l'Ermita) Oh! Déu! Tú il·lumina'ns!