Alfred. (Ja aturdit) No;.. no rès.
Mag. Qué volies quelcom?
Alfred. Com és que omple el cap a la Quica, perque
privi certes coses al Tomás com vostè fà amb nosaltres.
Mag. Oh! si sapiguessiu el mal que feu, si ho
comguessiu no ho farieu, per això vos repto,
Manel. Nosaltres fem mal?
Mag. Si que'n feu, i sense dar-vos esment.
Alfred. Vostè si que'ns en fà a nosaltres.
Mag. Una mare, mai fà cap mal a cap fill, sens? al
contrari que sempre mira pel seu benestar.
Manel. Vostè'ns priva de moltes coses.
Mag. Si jo hos privo d'algunes coses, es perque als
meus ulls no semblen gens bones, i us encaminen al mal.
Alfred. Nosaltres ja som prou grans per a saber si lo
que fem es bó o dolent, ja podem anar a tot arreu sense cap mena de
por, doncs perque sempre tenim de demanar-li consentiment i estar al
seu costat?
Mag. Voleu més bon conseller i bon costat que'l de una
mare? No'n trobareu de millor.
Alfred. Nosaltres ja som prou grans i no volem estar
baix el domini de ningú.
Mag. Ah que mals fills que sou!
Alfred. Ja som prou grans per saber lo que tenim de fer
i lo que'ns convé.
Mag. Mai se'n té prou coneixement de les coses, mai.
Alfred. Si, mare, si. Quan anem per els carrers tothom
ens mira i diuen: Mireu sempre agafadets de les faldilles de la
mare.
Mag. Per honra vostra es tot això.
Manel. No, per mofa sí.
Alfred. Ens diuen que som nens, que necessitem sortir
de casa agafadets de les mans, perque no'ns perdem. Oh! i nosaltres
no podem, no volem sentir tot això que diu la gent.
Mag. La gent deixeu-la que digui, aixis veuran que jo
mai vos abandono.
Alfred. No podem per més temps aguantar-ho.
Mag. Que dieu?
Alfred. Que no volem viure aixis tant esclavitzats per
vostè.
Mag. Ah! fills ingrats. No sabeu lo bé que's això per
vosaltres, deixeu a la gent que digui no'n treureu rés. Tots els que
això diguin, no saben lo que és l'amor de mare.
Manel. Doncs per l'amor que'ns té, ens té massa
lligats, massa esclavitzats.
Mag. Oh! quantes mares ploraran el no haver reptat com
jo als fills.
Alfred. Mare, nosaltres nò volem ser reptats, no volem
ser manats, no volem que ningú's mofi de nosaltres, no volem rés
sobre la nostra voluntat, volem llivertat, volem...
Mag. (plorant) Si, ja ho he conprés, voleu marxar de
casa, jo que soc la vostre mare, voleu deixar-me... jo que os he
abraçat amb mos braços... voleu abandonar-me... jo que mentres
dormieu, vetllava el vostre son... jo que vos he besat... que vos he
apretat contra mon pit, contra mon cor... me desempareu... sou uns
malvats fills que m'avorriu... aixis pagueu tots els fills l'amor de
mare, aixis...(pauseta) No vos enterneixen les llàgrimes? Tan
empedreít teniu el cor? tan pocs sentiments capeixen dintre'l vostre
pit? Sou uns mal fills, si, mals fills.
Alfred. No volem viure més temps aixís.
Mag. Marxeu, marxeu, i sabreu lo que's sofrir, lo que
és sortir de casa, lo que és deixar a la mare... marxeu.
Alfred. Si que volem marxar, volem córrer mon, sortir
d'aquest poble (molt baixet) I ja marxem are...
Mag. Malvats, fills ruins, deixeu a la mare abandonada,
deixeu are que's vella, que are necessita el vostre conçol! Fills
ingrats, més que ingrats! Oh! sortiu d'aqui, sortiu, aneusen. I tú
Manel, també deixes a la mare? També els mals sentiments han entrat
dins del teu cor? Marxeu, marxeu ja que no puc esperar rés de
vosaltres i que Deu vos fassi compendre la ferida que heu fet al meu
cor... ja temps hà llatzerat per la mort del vostre pare...
(marxen poc a poc, fins que desapareixen, com amb por.)
### Escena XIV
Magdalena sola.
Mag. (amb el crit de l'ànima) Alfred! Manel! fills!
fills meus! ja han marxat! aixís pagueu lo que fan les mares per
vosaltres! Ells que eren la meva alegria, única esperança ara me
deixen sola, abandonada a la casa on han nascut, a on va morir el seu
pare... Ah! si tú aixecaves el cap, al veure com me tracten no'ls
perdonaries, però jo sí, que'ls perdono. Deu meu, Deu meu, guia'ls
seus passos i dona'm forces per veure'ls retornar a la casa aon han
nascut, que mai deixarà d'ésser seva. (aixoca el cap a la taula
plorant fort.)