I. «... y en todo trance y en toda ocasion los acometemos sin mirar
en niñerías, ni en las leyes de los desafíos, si lleva o no lleva mas
corta la lanza o la espada, si trae sobre si reliquias o algun engaño
encubierto...»—II. «... no solo de vn reino.» (_Don Quijote_, II, 6.)
I.—En aquella saborosa conversa que té D. Quixot amb sa neboda i la
seva majordona, el primer assenyala que hi han d’haver dues classes
de cavallers: cortisans els uns i errants els altres, comodaticis
els primers i soferts els segons, i que aquests, demés de soferts,
en trobar-se en cas apurat, embesteixen sense mirar si les armes són
iguals, si són encantades, ni si tenen superioritats els contraris,
etc., etc.
Aquest passatge fa recordar a Clemencín (IV, 101) les armes amb què
lluitaren Tirant lo Blanch i D. Kirielayson de Muntalva, armes iguals
les de ambdós cavallers com les detalla el de Rocasalada en el cap.
79; però hem de dir que en fer la nota referent a aquest passatge en
l’edició de Cortejón (IV, 109), esmentàrem una altra cita del _Tirant_
on la lluita es fa amb armes desiguals, ço és: «Lo Rey Hermita portaua
una lança ab lo ferro ben smolat, e vna pauesina en lo braç, l espasa
e un punyal; lo Rey Moro portaua un arch de flexa, spasa, e al cap una
ceruellera ab moltes toualloles embolicades» (cap. 19).
El desafiament acostumava a fer-se gairebé sempre amb armes iguals,
car aquestes generalment es detallaven en el cartell; vegeu les que
figuren en l’encontre entre Tirant i el Senyor de Viles-Ermes (cap.
65) i les que se citen en els albaràs que els quatre cavallers germans
d’armes presentaren al rei d’Anglaterra (caps. 70-71 bis). Però es
compendrà fàcilment que en els tornejos i camps closos, com hi havien
reis d’armes que dirigien la lluita, estipulaven abans les armes que
havien d’usar cada cavaller i altres condicions; però en ple camp, en
trobar-se dos cavallers i voler pendre l’un a l’altre la donzella que
duien per companyia, o privar-li el pas, o bé un acte molt fútil que
es veu que únicament era per a lluitar, aleshores no miraven si les
armes eren iguals o no, o si eren «falses o disimulades». Vegeu, si
no, a cada pas els encontres que té Curial anant a la ventura amb la
formosa Larta, com sovintegen les lluites que té amb altres cavallers
i en especial amb el senyor de Monbrú, que li vol pendre la companya
(_Curial_, II, 24).
També es tracta, en l’epígraf d’aquesta nota, de l’ús que hi havia en
què els cavallers portessin relíquies, penyores de llurs estimades,
etc. En Clemencín recorda que en el _Tirant_ es diu que l’heroi portava
«un fragmento de la verdadera cruz en un relicario», i en l’edició de
Cortejón nosaltres transcriguérem aquest passatge del _Tirant_: «... e
encara per major seguritat sua, pres un reliquiari que ab si portaua
en que hauia del Lignum Crucis hon lo fill de la casta donzella hauia
posades les sues precioses spatles. E feu li posar les mans a la
Princessa» (cap. 272).
Aquest costum de portar relíquies era cosa abundosa en els cavallers.
Vegeu els exemples de l’_Amadís de Gaula_, _Amadís de Grecia_,
_Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V_, _Lisuarte de
Grecia_, _Lepolemo_, i _Belianis de Grecia_ esmentats per Bowle,
Clemencín i Cortejón. La superstició feia molt en l’ànim dels
lluitadors; recordi’s que en el _Tirant_ es llegeix com el famós paladí
es presenta davant de l’emperador portant sobre la cota una camisa de
dona, dient: «que si aquest sabés la virtut que te la dita pessa de
roba, en quedaria admirat» (cap. 132).
II.—En l’entusiasme de la conversació, diu D. Quixot, que cavaller
hi ha que ha salvat la vida no a una persona, sinó a tot un regne; i
Clemencín (IV, p. 106) esmenta, entre altres cavallers, a Tirant, que
salvà a Rodes i l’imperi de Constantinoble.