# Josafat
Prudenci Bertrana
1906
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l'Institut d'Estudis
Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de
la Llengua Catalana.`
## I
Al campanar de Santa Maria s'hi entra per la capella baptismal. Allí la
mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del
quadro on Sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble
testa de Jesús, no s distingeix més que la taca informe de les carns
blanques.
La gran pila, am sa tapa clavetejada, sos baixos relleus primorosos i l
seu contorn elegant, desapareix en l'ombra espessa impregnada de
l'especial efluvi que no més es desprén de l'aigua beneita.
En l'angle de la capella hi ha una porta oberta a colps de coltell quan
edificat el campanar, alguns segles aprés que l'esglesia, hi hagué
necessitat de comunicació interior.
Fa angoixa endinzar-se per aquell forat rectangular fet a la esbiaixada,
sense cap relleu arquitectónic que l'indiqui ni volta que esvaeixi
l'idea d'enderrocament que sugereixen les juntures dels carreus. Talment
sembla que el mur peni, i al traspassar-lo fredor de pedra esgarrifa al
visitant que s'encongeix aclaparat per la pesantor que endevina a sobre
seu, en la enorme massa, que sembla cruixir i esmicolar-se a l'empenta
immensa de la atrevida nau.
Al fons d'aital passadís es envá que ls ulls s'esforcin, no hi val el
tenir-los acostumats a la fosca; res s'ovira, sols una ratlla lívida de
claror filtrada indica l junt d'una porta: una porta feixuga i tosca que
ofereix una gran resistencia al empényer commós de les mans inhábils
qu'intenten obrir-la. Un cop oberta s'entra en un espai estret i llarc
de forma trapezoidal estrany i misteriós. Una llum de celistia trista i
somorta devalla per un finestral cegat fins a dalt ont uns vidres
polsosos tapen una esquifida finestra.
Sobre l'altíssima overtura arrenca la mitja volta negra i fumada.
Groixuts llivants de cànem l'atravessen, i llur vertical paralelisme
sembla enlairar més i més el sostre d'una manera inquietadora. Grossos
claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes
enrotllades perque no entrabanquin. En un recó la caixa de la escala, on
l'elix de macissos graons de pedra munta fins el cimal del campanar,
forada també la volta. Apar una torre dins un altra torre, cilindre de
tenebres que, am ses finestres espitllerades i repartides en la llisa
paret i am sa porta de golfos poderosos barrada sempre am forrallat,
sembla guardar un secret espantable.
Cap vibració ni cap murmuri de vida traspassa les aclaparadores
muralles; regna allí un gran silenci com el que deu regnar en els espais
siderals: silenci que esporugueix i admira.
Els mobles d'aquella estada també participen d'una trágica quietut, com
vells paralítics resignats, romanen en son lloc amb una actitut
enguerxida de cosa inútil. Son humils i escassos. Un senzill tres-peus
de ferro aguanta fins a certa altura un braserás d'aram. En la cendra
mig colgat hi ha el gresol de l'encenser i dos o tres ganxos per treurel
i posâl carregat de brases. Aprop, un escambell, que es el setial del
campaner, i, apres, més enllá, arramblat a la paret, s'hi veu un armari
de fusta pintat de terra-sombra amb un pany desballestat i la cornisa
rosegada pels corcs. Sobre d'ella, una llumanera i uns quants obgectes
informes i polsosos fan companyía a un gros citrell de llauna de bec
corvat i nansa abonyegada.
Un banc d'esglesia d'ample respatller i caixa espaiosa, toca per un
estrem a uns graons que serveixen per llensar-se i pendre embranzida per
fer bogar les campanes. Enfront, un soc quadrejat de roure serveix per
lo meteix. En el mur, dins uns cordills posats en creu que atrevesen una
tauleta de caires festonejats, s'hi veu la gallofa: mena de calendari
que indica les cerimonies relligioses de cada die. En el mateix clau
qu'aguanta la gallofa uns rosaris plens de verdet hi pengen, i, no gaire
lluny, un altre clau sosté un plomero estarrufat i am poques plomes.
Tant en la porta de la escala com en la que dona a l'esglesia, hi
rumbegen creus de palma, potes d'esparver, uns goigs i un indicador de
les quaranta-hores.
Tal es el decorat d'aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa,
on cap infant hi gosaría a saltironar, ni hi sabría riure.
Per allí hi trafiqueja un home jovenás, alt, encorvat, de crani
punxagut, nas d'áliga, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos
esquitxats de bolves més fosques que ls hi donen apariencies i fredors
de marbre jaspiat. Sol estar arraulit prop del braser o bé mig agegut en
el seu banc que bruny amb el fregadís de son cos, rosegat de mandra,
estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra. Son trajo de
vellut es tan semblant de color am la muralla, que no es pas fácil de
distingir-lo a primera vista: el visitant que entra allí l'endevina per
un gruny ferèstec i agresiu que llensa desde son escambell ont, am la
fàs entre les mans, sembla rumiar constantment. Tot ell, aduc su cara,
está cobert d'aqueixa melangiosa i humil patina que unifica la tonalitat
de les coses en els ombrívols sojorns on flaira l'encens i ls llavis
xiuxegen. Els obgectes que te al entorn están tots coberts de una capa
de tartrá, secreció de ses manasses, que s'estén fins a n-els caires
dels retaules i en els daurats de les estoles. I ell estima tot lo que
toca amb un amor gelós que el fa insociable. No ha volgut mai ajudant.
Branda sol a la María, que sempre havien sigut dos pera brandar-la, i
ell sol dorm en una cambra situada a l'altra part de l'esglesia tan
isolada, tan tètrica, tan veína a galeríes, escales i buidors atapaides
de enigmàtiques tenebres, que s'hi desvetllaven els més coratjosos.
Aquest home es deia Josafat. Era un pagés vingut del cor de les
Guilleríes. De grandeçàs sentí vocació de consagrar-se a Deu, i,
decidit, sense consultar-ho a ningú, un dematí fugí de sa casa i s
presentá al seminari sens recordar-se que no savía de lletra. Tanta
ingenuitat el feu célebre: mestres i deixebles esplicaven sa historia i
amb ell se divertíen. Pro en Josafat era tossut i tenía mal genit;
volgué apendre de lletra i posá mala cara als que s'en reien.
Mentrestant, com del poble no havía dut més que un farcell de roba, el
fluviol de pastor i una vareta de frexe, visqué de miracle, fent
variades i petites feines: enganxant en les esglesies anuncis
rel·ligiosos; passant rebuts de societats católiques, targes de convit,
de funerals i enterros, de sermons i novenes; servint conciensudament
als capellans els quals l'ajudaven tant com podíen admirats d'aquella
fervorosa constancia.
En Josafat un díe tingué prou clarividencia per compendre que ell de
sacerdot no n sería mai, i ja que no podía dir missa, aprengué a
ajudar-la. Fou tan humil, tan servicial i tan gelós del respecte de Deu
i de l'Esglesia, que s'atragué la benevolencia de tots els que l
tractaven. Els clergues vells el tenien en gran estima i els joves li
daven conversa, i bromejant li trucaven carinyosament l'esquena.
En Josafat no savía com correspondre a n-aitals mostres de carinyo.
Josafat era un brau, cap vici havía debilitat sa naturalesa, tenía deu
pams d'alçaria, unes mans grosses i unes espatlles atapaídes d'energía
selvatje. Posà axó que era lo únic que tenía, al servei dels seus
protectors, que sapigueren agrair-ho i celebrar-ho. Oh en el present
segle, tan abundós en mofes anticlericals, en Josafat era una alaija.
Els seus fets eren contats am riallades de satisfacció. Se ponderava sa
força i ses victories. Empró un díe en feu massa. Acompanyava a Nostramo
am la testa acotada com solía, brandava amb una ma la campaneta i am
l'altra sostenía la llanterna; la gent es posternava al passar i aquell
acatament l'enorgullía com si propiament hagués sigut dirigit a sa
persona.
Sols un vianant am brusa blava feu son camí sens ni tan sols llevar-se
la boina que portava. Josafat se l mirá. Josafat tenía un mirar tràgic i
al enfadar-se un tic nirviós li esqueixava la boca. Repetint la mueca
espaventable es dirigí a l'home irreverent, signant-li la boina am gest
imperiós. L'home irreverent no s'immutá i am veu tranquila i parla
forastera digué qu'ell no s descubría més que per son quefe i per
l'imatje sacrosanta de la República, i refusá senzillament an en Josafat
que allargava el bras per arrabassar-li la boina. Fou horrible. L'home
empès contra una porta es defensá un breu instant, empró, de sobte, s'oí
el drinc ofegat de la campaneta i un doll de sang brollá de la testa
esbardellada del foraster. En Josafat mossegant l'aire caigué a
l'ensemps que l vençut, i sobre d ell, ruiecant de follía, seguí
petaquejant-li la nafra am precisió d'hábil llenyater. ¡Ah purria
descreguda, gitada de l'infern!
Aital fet intranquil·lisá als seus protectors: bo era que fes surtir del
temple als galantajadors de devotes; bo era qu'en les manifestacions
relligioses allunyés als mofetes atrevits, solzament am son tétric
esguard; bo era que obligués a descubrir-se als descarats, pro,
l'ensanyament, la feresa, la mala entranya qu'havía demostrat, si be era
disculpable en un home com ell, per la força de la fé que revelava,
podía ocasionar un conflicte: raons am la justicia, escándols que sempre
son aprofitables pels periódics avensats.
Cregueren prudent arrecerar-lo i solicitaren per ell el nomenament de
campaner. L'ocasió no podía ser més bona. Dels dos que n'eren de
l'esglesia de Sta. María, l'un s'havía tornat maniátic: inventava tocs
nous amb els quins volía expresar el génit del sant qu'es celebrava, el
color de la casulla que tenía que posar-se el sacerdot i altres coses
mai imaginades. Son company tingué que fer valdre sa antiguetat i l
reformador renunciá l seu cárrec tocat de son amor propi i convençut de
que l'enveja persegueix sempre als artistes genials. En Josafat ocupá l
lloc del dimitent. Trová en el campanar a un vellet suau i bondadós que
l'ensinistrá en el maneig de les campanes, li ensenyá a fer hosties i l
posá al corrent de totes les obligacions de son cárrec. Els anys
inutilisaren ben aviat al pobre vell, i en Josafat s'acostumá a fer la
feina sol. Aprés el jaio morí i el nou campaner, aspre i sorrut,
s'estimá més viure isolat, i trevallar doble, que no pas compartir amb
un altre, el domini d'aquells llocs que tant armonisaven am son esperit
ombrívol. Com en Josafat valía per dos i axó representava una economía,
ningú hi posà reparo.
Desde allavors en Josafat visqué allí com una fera engaviada; surtía del
campanar lo menys que podía. Els amics clergues l'anaven a veure. Li
retreien ses haçanyes i rient i bromejant l'encoratjaven.
Arribá a creure-s que era un home necessari, perillós, destinat a fer
grans coses, i que el reservaven per una ocasió oportuna. I esperava
sense impaciencia, segur que en el avenir podría pagar les
consideracións que li teníen i servir, am tota sa bona voluntat i am lo
que més podía, a son Deu i an aquells admirables protectors, que
l'havíen posat de campaner, i que seguíen afalagant-lo com a un nin
rebec i temible.
En Josafat no solament tocava les campanes sino que arreglava
l'esglesia; i poc a poc, a copia de pegar colps d'espolsadors a les
imatges aná perdent-les-hi el respecte. Conservá, empró, una gran por
als torments infernals i una gran veneració a les barbes severes i
magestuoses del Pare Etern.
Sobre tot l'inquietava l'esbrinadora fixesa d'aquell ull divinal, que
dins un triángle resplandent havía vist de petit en alguna estampeta.
Dues passions tan sols li daven molesties: la ira i la luxuria. De l'ira
havía trobat manera de servir-sen a major honra i gloria del Senyor;
pero per la luxuria no hi trobava arreglo. Per no atormentar la
conciencia ni contrariar els instints emprenía llargues i fondes
meditacions sobre el sisé manament: en el mon hi havía una mena de dones
am les quals es podía pecar sense atreure l'ira del cel, eren dones
perdudes que carregaven elles soles amb el pecat i l cástic, objectes de
lícit esbarjo de la continencia, amb els que si no es glorificava al
Senyor, tampoc se l ofenía gran cosa. El plaer podía comprar-se no gaire
lluny, allá sota, arrán del campanar en unes cases pobres de teulades
rónegues. I a l'istiu sobre tot, quan en les migdiades la virilitat del
campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajasar-se en la
finestra de sa cambra, mena de tatxa que foradava el mur, desde on
sotjava hores i hores. Abocat sobre l'abim a voltes lograva veure en el
fons, a gran distancia, una figureta minúscula, lleugera de roba, que
apareixía un moment en algún terradet o traspasava una golfa. En
ocasions dins al marc d'una finestra, darrera unes cortines virolades,
ovirava uns braços nusos, una cabellera deixada anar o un confòs remolí
de roba blanca que l'incitava, omplenant-lo de curiositat voluptuosa.
En certes nits també hi anava al seu observatori; i les cambres
sospitoses s'enllumenaven i ombres incertes es movíen darrera les
cortines caigudes, i d'aquell mercat de lascivia muntaven fins an ell
cántics i gatzara, notes rogalloses de pianos de maneta, barrejades am
xiscles de bacant. I a-les-hores li pesava sa virtut. Aprés en somnis se
li apareixía una visió de sa jovenesa: una pastora ajaçada a l'herba que
jugant amb un goç de tura, li mostrá sa carn blanca i codiciable. I la
pastora se n'era vinguda del seu poble, la tenía amagada en les
leberíntiques tenebres de sos dominis; la cercava am tremolor impacient
per galeríes i soterranis, pels recons plens de runes i mals endressos,
per les escales infinides, i quan la veia, quan ella obrint-li els
braços se li ofería impúdica, una processó inacabable de capellans
vestits de pontifical i presidits pel senyor bisbe, s'interposava entre
ells. El senyor bisbe pegant-li am son bàcul, el foragitava del temple,
i els altres cridant-li hipócrita i traidor, impur i mal home li
escupíen, mentres a fora una gran gentada l'esperava per escuarterar-lo,
cantant la marsellesa. ¡Oh! ¡no! ¡mai! L'escándol, el despreci dels bons
sacerdots, la severitat del rector, sa vida placèvola interrompuda, el
pa incert, tot perdut pel bès impur d'una donota. Aixís pensava al
despertar de ses tentacións. Am tot hi havía dies que rumiava seriament
la manera d'acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir.
Tenía dos camins. L'un era véncer sa avaricia de pagés, sos temors de
adolescent i trucar a les portes del vici, saciant-se de voluptuositat;
i l'altre era pendre muller, casar-se com la llei de Deu ho mana. I del
lluny del lluny de son passat venien a ell anyorances del terrer nadiu.
Sorgía altra volta la pastora dels somnis, exitant-lo am les contorsións
de son cos vital, gambant pels prads am les galtes enceses d'impuresa,
cridant-lo am l'esguard desonest dintre les solituts de les montanyes.
Josafat sentía recances, es penedía de no haver cullit aquell capoll de
dòna, i, dins ses orelles, la rialla burleta de la moça despreciada,
retrunyía amb infernal espinguet, avergonyint-lo encara. ¡Si ara fos!
L'ánima rústega d'en Josafat es poetisava amb el desig d'aimar. Tragué
son fluviol i assegut en son mirador am les cames penjant-li sobre l
precipici, recordà les tonades de sa terra. I sota les teulades
vibrantes de sòl, en l'ensopiment de la migdiada, les dones impures
plenes de mandra, lassades de llurs nits d'orgía, escoltaven el refilar
groller d'un fluviol qu'imitava l'enjogassament frisós d'una camperola.
Josafat tenía en sa naturalesa llevat de Faune; com el deu Pan enamorat
d'una ninfa esvaída, tocava melangiosament la flauta.
## II
Un díe el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d'un escolanet
se li presentá un home amb un goll monumental que li doná el Deu ta gord
am una esquenada atuidora.
Era un oncle de la porqueirola del somni, venía a ciutat per treure uns
papers de la curia i desitjava qu'en Josafat, que tenía bones relacions
amb els capellans, l'encaminés.
--Malviatje Judes: jo no m'hi entenc am romanços d'aqueixa llei.
Parlaren llargament.
En Josafat se l'endugué a sa cambra i l convidà a veure un got de ví
negre. El campaner ell meteix es cuinava. De bon matí una majordona
vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou que ell posava en un
olla; feia sopa amb el brou, i apres es menjava la carn a la vinagreta
compartint-ho pels dos apats. A voltes, a l'ivern sobretot, sustituía la
carn per monjetes, i era tan grossa la bullida que li durava per tota la
setmana.
El pagés trobá aquella vida molt trista, aquella habitació massa fosca i
aquells corredors i galeries massa plens de basarda.
--Sembla que no podeu pensar en res de bo aquí dintre. I el goll li
trontollá d'esgarrifança.
Un cop hagué l'oncle de la porqueirola enraonat am mossèn Lluís,
capellanet entés que en Josafat li feu coneixer, volgué entornar-sen. Lo
de la curia aniría llarc: calía regirar molts papers pera trobar
l'espedient d'una obra-pía am les poques noticies que havía pogut donar
l'home del goll.
--Vaja salut, conserveu-s'hi bo; no cal molestar-vos per res: ja vindrá
la meva nevoda de tant en tant pera saber quelcom.
--¡La Pepona!
--Llampus! pod-ser sí que no saveu que la Pepona serveix aquí. Fa més de
quatre anys. ¿De bona rafé que no ho sabíeu? Si, home, si. Va
esplicar-se. La Pepona era massa deseixida per viure guardant porcells.
Serví en un hostal, aprés s'en aná a vila i ara estava a casa d'una
senyoraça que la tractava com a una amiga.
--Llamp me mau, Josafat, te juro que se la campa, s'es trasmudada tota.
Ja la veureu. Quan tingueu els papers doneu-los-hi qu'ella s'encarregará
d'enviar-me'ls.
Vaja, ja estem entesos, que Deu vos gord, fins un altre die qu'em penso
será tart.
Aixís parlá el bon pagés i ensopegant per la capella baptismal, eixí a
la esglesia, mullá 'ls dits amb aigua beneita i partí. En Josafat restá
alegre. La alegría del campaner no era més que una llunyana esperança de
tornar a veure la carn blanca de la Pepona.
Fins al vespre tral·larejá els goigs de santa Magdalena; i bells
ensomnis enjoiaren son cor feixuc.
## III
Passaren dies. Una tarda en Josafat mig dormía en el seu banc. El
silenci era pregon.
La fosca s'ensenyoría de la gran nau deserta, les llanties brillaven en
les capelles com místiques llüernes d'aquella nit anticipada. Dins el
campanar regnava el crepuscle. Una remor de petjades que venía de la
capella baptismal, deixondí al campaner. En Josafat fitá els ulls en la
ratlla negra de la porta ajustada, i escoltá atentament.
El refrec d'uns peus que palpen temerosos de trobar un obstacle,
continuava barrejat amb un xuixejar ininteligible.
Solíen molestar sovint an en Josafat curiosos que demanaven permís per
visitar sos dominis; l'home amaní per endavant una cara ferrenya.
En aixó un sotrac en un banc de la capella omplená de ressò tota
l'esglesia, i esclataren femenils rialles.
Al campaner se li esbiaixá la boca i aixecant-se d'una revolada, anà
pera renyar a les dònes que interrompíen irrespectuoses el silenci de la
casa de Deu. En el meteix instant els golfos grinyolaren i la porta
s'obrí lo just per deixar passar un caparró de noia somrisenta i
encuriosada. Mai en aquell lloc havíen resplandit unes faccions tan
rublertes de mondanal picardía, ni mai el tétric ambient s'era amarat
d'una flaira tant contorbadora com la que enviava el cos de la intrusa
amagat radera el fustàm de la feixuga porta.
El campaner tingué un bell pressentiment. Acotà més la testa. Apesar seu
el jaspi de sos ulls, fosforejava de cobdicia.
El rostre expressiu de la moça es cubrí de certa alegría mofeta; allargá
un xic el coll com per esbrinar el lloc, i fitá an en Josafat sa mirada.
Josafat se contorbá: per tota sa llarga córpora corregué un frisament
ardorós, i tingué por d'aquella testa que se li apareixía interrompent
sa vida monótona, la calma grisa del seu sojorn.
Molt tenía que haver cambiat la Pepona per que fos ella la que venía a
temptar-lo. Pensá en les tribulacions de Sant Antoni, i pera lliurar-se
del pecat cregué que li era lícit encloure entre la porta i l'aresta del
mur la gorja flexible i exitant que s'allargava vers ell com la d'una
serp enviada pel dimoni.
--Oidá, Josafat, soc jo, ¿que no m coneixes?
El campaner, am vergonya d'infant i posat estúpid, la resseguí amb els
ulls plens de pagesívola desconfiança.
--Jo plá t'hauría coneguda: estás molt trasmudada; i enretirá les
grosses mans que, enrampades de fanatisme, promptes a causar dany, tenía
en el caire de la porta.
La Pepona entrá resolta i decidida sens haver esment del perill que
corría, al ficar-se en els tétrics dominis d'en Josafat.
Era una dòna d'aspecte sanitós, madura i espléndida; sa carn, un xic
masegada per contínues caricies, trontollava sota l vestit a travers de
quina roba passava una transpiració tebia i flairosa. Per la gorja i les
munyeques s'endevinava la blancor de sa pell, mentres una lleugera i
antiga patina de sol, li enmorenía les mans i la cara. Sa boca grossa
mig oberta per un somriure burlesc ensenyava les dents admirables de
netedat i simetría; dents que feien pensar en gelositats amoroses, en
besades crudels i en proíges satániques. Era perillosa, enfollía el cor
i emboirava el pensament am carnals ubriagueses.
No venía pas sola: fent contrast amb ella havía entrat una joveneta de
poca estatura ciutadana feble, malaltiça. En sa faç empolvada semblava
dur-hi estergides un munt d'histories de llibertinatge; sos llavis
petits, desperfilats per innombrables besades, aixafats per la
continuada impresió d'altres llavis sedents i lubrics, es contreien amb
espressió laçada; i son nasset delicat i elàstic de badius impetuosos
semblava rastrejar de contínuu sentors de luxuria.
Quan caminava sos costats onejaven, talment desllorigats de son cosset
aplanat i flonjo que s blincava enrera progectant les exuberancies de
son sí impropies de sa magresa. Sos moviments i ses poses eren lliures,
fins dreta i posada tenía una actitut impúdica; semblava oferir-se amb
un esgarrifós cinisme. Les celles sota les quals brillava el foc verdós
de les nines descarades, se juntaven sovint amb un gest repulsiu
d'inmensa tossudería. Una terrible cabellera rossa, crespa i onejanta
com les flames d'una foguera moría en sa nuca, on passaven a cada
instant esgarrifances magnétiques. Espantava mirar-la: xuclava l'esguard
com un abim de desonestitat; en ses entranyes debía haver-hi
desconegudes estridencies, un tresor d'aberracións delirantes.
Desde que havía entrat no perdía de vista al campaner. Semblava medir sa
corpulencia, analisar la sang que li coloría el rostre, estudiar la
febrositat de sos moviments inarmónics i l'encongiment que 'l dominava.
Una sospita abrusava son cor de bagassa ple de monstruosa lascivia.
Josafat revenint-se lentament movía sos llavis com si volgués enraonar i
apres de molts esforços repetía.
--Fóscara jo pla t haguera coneguda si t'hagués trobada. Vingué un gran
silenci. Mentres tan les moçes encuriosades anaven fent-se carrec
d'aquella estranya cel·la. Miraven la volta, els llivants, la gallofa,
les potes d'esparver reseques i les creus de palma, demostrant
estranyesa, aturdiment i desconfiança.
Josafat preguntá am timidesa.
--On vius Pepona, com te la campes, esteu juntes?
Les dos noies creuaren llur esguard joiós de picardía i esclatiren a
riure.
--Per ara serveixo Josafat, serveixo... a ratos, sabs; estic molt be
dormo força i menjo més... Aquesta es senyora Josafat es la... senyora
Fineta i s'aborreix per que l seu marit no la pega. I la Pepona llençà a
plens pulmons una rialla grassa escandalosa que feu sacsejar son pit
ample i soperb. En Josafat s'esverá i atolondrat, inquiet, corregué a la
porta de capella i mirá a l'esglesia tement l'aparició d'algú que
l'atrapés am tan poc honrosa companyía.
--Tens feina Josafat? Nosaltres venim per lo de l'oncle i de passada
aquesta desitjava pujar al campanar. ¿Oi Josafat qu'ens el ensenyarás el
campanar? Te recorda quan fugíes de mí serres enllá? Sembla que no ets
gaire més valent ara.
La Fineta es plantà al costat de la seva companya i passant-li un braç
per la cintura, pregá també al campaner, mentres alsinava son pit,
torsava la testa, i l'envolcallava amb una ullada somorta i defallida.
En Josafat fugí d'aquella seducció i, am moviment esquiu i ferestec,
passá el forrallat de la porta de la capella baptismal.
La llum era escassa, el sol a fora devía pondres i les dos moçes, que
esperaven envá la resposta d'en Josafat, perderen les ganes de bromejar
sorpreses per l'aplanador aspecte que anava prenguent aquell interior.
Una sobtada desconfiança les torná entenimentades. Esbrinaren
detingudament aquell paratje: En la buidor del finestral, on tremolava
agónica la crepuscular celistía, vejeren la amplaria del mur isolador i
terrible; s'adonaren del negre enigma que traspuava per les espillerades
obertures de l'enorme cilindre que tancava la escala; descubriren
penjats de la tancada volta els contrapesos del rellotge, feixugues
pedres arrodonides i foradades sostingudes per una corda nuada a un
barrot de ferro travesser, que descendíen lentament imperceptiblement,
fatals i amenaçadores.
Alhora notaren en en Josafat un neguit estrany; brillejaven ses nines i
en un recó semblava encongir-se pera botar com una fera sobre d'elles.
--Anem --digueren les dues a la vegada.
En Josafat encenía la llumanera am ma tremolosa creient menys
comprometedora la llum que la fosca.
--Adeu Josafat, qué li dirém al oncle?
--Qué li diréu... qué... a l'oncle?... Ah que... no res, que no m'ha dit
res mossen Lluis.
--Está bé. Vols fer el favor d'obrir.
--El qué?...
--La porta home.
El campaner s'apropá al pany pero abans de donar el tom a la clau, pará
l'orella. Li semblá sentir passos, i reculá am el dit sobre ls llavis.
El color de les dues amigues s'enblanquí. La flama de la llumanera
projectava ombres tétriques; les formidables parets am els carreus
terrosos pareixíen isolar-les de tot lo vivent; la volta no s veia, i
alló semblava el fons d'un pou sense sortida, lluny dels homes, apartat
de tot aussili, de tota esperança. En Josafat am son esverament els hi
causava l'efecte d'un boig ple d'avaricia per elles que volgués
guardar-les allí, empresonades per una eternitat.
--Es vespre Josafat, vols obrir?
El campaner no escoltava i tartamudejant algun prec, avansá dues passes
vers la Pepona i sa companya que s juntaren cercant mutual apoio.
--Tornaréu... no fa que tornaréu? Ho digué com un gegant ploricó, am la
veu entelada.
--Sí, tornarém, obra, no podém quedar-nos més aquí, obra, Josafat. Ho
feu. La Fineta, al passar afrec d'ell, sentí un bleix d'home enfebrat,
sobre la nuca; els cabells se li cargolaren d'esgarrifança i arran de la
porta li fitá per última vegada sos ulls clars, verdosos, famolencs de
noves sensasions.
En Josafat, alta la llumanera, vegé brandar els costats impurs de la
bagassa i una ira de lleó que ensuma la femella a través d'una reixa,
l'arborá.
A fora les dues amigues, aprés de caminar un bell rato silencioses,
volgueren saber una de l'altra, l'impresió rebuda en llur estranya
visita. Parlaren. La troballa d'en Josafat fou per elles un motiu de
divertiment. El quart i mig de foscor viscut en companyía del gegant
avergonyit, l'ambient tétric del lloc, i la mica de pánic que allí
sentiren engrescá llur ánima acostumada a la negra monotonía del
burdell.
Vivíen soles am la mestressa: una senyora enorme i malhumurada, amiga
del ordre, que no admetía més que visites de senyors respectables, de
gran serietat, que entraven i surtíen silenciosos, amagant-se,
aprofitant la nit, amparant-se en la solitut i apartament del barri.
Senyors que com deia la Fineta enraviaven per lo pansits i tristos; no
sabíen enborratxar-se, ni rompre miralls, ni pegar a les dones. Ella
desde que hi era no havía rebut ni una sola plantofada... es moría de
fàstic.
--Hi tornarém Fineta?
--Jo ho crec; jo hauría volgut quedar-m'hi. Quin home en Josafat.
La Pepona la mira un xic estranyada.
--Axís estém?
--Axís, axís ¡quin home el campaner!-- Quina voluptuositat més nova
prometía. ¡Sería tant terrible son amor! Que dolçament espantable
fruir-lo allí dintre, en les nits llargues, somiant fantasmes abraçada
al homenáç plè de confiança, indiferent al xisclar de les ólives, a las
buidors negres i als veinatjés sepulcrals. La nuca de la Fineta
s'estremía i els ulls se li clovíen en amorós desmai.
--Ai noia que estranyes i capritxoses sou les que veníu de les ciutats
grans. Hi ha homens que valen cent vegades més. A mi m fa por.
--A mi també, t'ho juro. ¡Qué ferm! La te tota la fermesa!
--Vols dir que...
--Sí, dona, sí; m'hi jugo la vida.
I al mig del carrer s'ennuagaren de tan riure.
## IV
L'esglesia de Santa María era una massa enorme, sense esbeltesa,
edificada en la part més alta de la ciutat. Sa construcció havía durat
sigles. Gótica en son interior tenía la fatxada barroca la qual, am ses
capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes
de pedra numolítica desgastades pel temps i l'intemperie, ofería cert
aspecte de desolació i abandono.
El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectonic que la fatxada:
una ampla cornisa que corría en son entorn, senyalava el segon dels tres
estatges en que fou dividit i més amunt, s'obrien vuit finestres
aixoplugant altres tantes campanes. La cúpula en sostenía un altra de
minúscula que servía de base al panell: un angel de bronzo simbolisant
la Fé, am les ales mig esteses i la vestidura voleianta. Al costat, del
temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves am
llurs gárgoles embalumaven el grandiós edifici.
Am-tot els tenebrosos dominis del campaner eren més extensos de lo que
podía deduir-se al contemplar l'esterior de la esglesia.
Seus eren tots els espais disimulats en la gruxarie de la sólida
muralla; seves eren les amples golfes de la nau, les del absis, les de
la mitja volta dels claustres romanics; seu l'interior d'una torre de la
mateixa época encastada en la maciça paret de l'esglesia gótica; seu el
llarc trifori; seus eren també els tres compartiments del campanar,
fosques presons plenes d'estores, gresols per les lluminaries i altres
objectes inservibles; i, per fí, seva era igualment l'elix de graons
admirable que desde sota la cúpula baixava al fons d'aquell llarguíssim
prísma octavat sense una obertura, sense altre aire per respirar que l
que passava per la caixa de l'escala plena de fetor de tomba. Cal afegir
a tot aixó, de part de fora, les cornises qu'en Josafat havía aprés a
passar-hi sens rodaments de cap; les amples gruixaries dels estreps; les
teulades inmenses; la gran plataforma de sobre la fatxada, obstruida per
grosses pedres picades que restaven encara per col·locar; els miradors
de la meteixa fatxada amb els ampits escrostats i per últim una petita
torratxa, feta de paret d'esquerda que rematava l'antíc campanar
romanic, dintre la qual hi havía una llosa sobre un cilindre de pedra:
rústega taula d'utilitat inesplicable, mena d'spoliarium dels esparvers,
on sempre s'hi trovaven restos sagnosos d'aucellets sacrificats.
En Josafat fins l'aparició de la Pepona i la Fineta fruia lliurement
d'aitals dominis. Era un urc de grandesa el que sentía; urc de
selvatgina que viu segura en son catau inaccessible. Nombroses portes,
poderosos forrellats i estretors laberíntiques el guardaven de part de
dintre; vertiginoses altures el feien inabordable per defora. I els
homes abaix eren minúscols, fácils d'exterminar llençant solzament
pedruscalla de la que les pluges desencastaven. Passava grans estones
imaginant-se un atac colectiu i formidable de tots els ateus
lliure-pensadors, republicans i heretjes qu'ell confonía en un meteix
odi. ¡Quina heroica defensa sería la seva! ¡I com ne patiríen els seus
enemics!
Més ara lleure tingués per a pensar en les dues moçes: contava els dies
i esperava son retorn amb impaciencia. El temor de que fos descoberta sa
libidinosa complacencia anava debilitant-se. Tornaven els somnis
voluptuosos, pero no l senyor bisbe ni ls capellans foragitant-lo del
campanar i de la esglesia. La Pepona era seva, els meteixos capellans li
portaven, mudadeta somrisenta i agraída. S'hi havía casat. L'historia de
la porqueirola no l'encaparrava. Sabía que no tots els pagesos ne
fugiren quan ella amb el goç de tura se revolcava sobre l'erba; li
havíen dit que cansada de xafar falgueres am nois de la seva edat s'era
llogada per minyona a l'hostal del poble; li contaren també un embull
amb un negociant de bestiar; una escapada a vila de llarga durada; pero
recordava el trontollar de la carn de la Pepona, i per haver-la, sens
perill de comdemnar-se, no hi havía altre remei que l matrimoni. Perdona
i serás perdonat, eíxa era la bona máxima del campaner.
Quan les dos bagasses aparegueren de nou, no gosá encara mirar-les;
empró sentint-se ja am més autoritat, les hi pregá que una altra ocasió
tinguessin present la santetat del temple i s posessin al cap un troç de
mantellina.
--No son pas modos d'entrar aixís a la casa de Deu --i per si algú
espiava, barrá, com el primer die, am pany i forrallat la porta de la
capella.
Fou complascent: al insinuar-li elles el desig de muntar al campanar,
encengué un troç d'atxa i començá a guiar-les per l'elix tenebrosa de la
llarguíssima escala. Amb el cor encongit i les cames tremoloses,
apoiant-se am les mans en els brunyits carreus que tancaven la caixa de
la escala, anaven les dues bagasses, pujant, pujant. Els graons d'alta
contrapetja les laçaven i teníen de parar-se sovint per revenir-se i
esvair el mareig que ls hi produía aquell rodar seguit i inacabable.
A-les-hores xisclaven. --No ns deixis, Josafat, atúrat.
El femenil esglai divertía al campaner que s girava, reculant, per
contemplar-les amb un xic de desvergonyiment. Allavores sa cara
resplandenta de llum roja, tenía una mefistofélica bellesa que obrava
sobre ls sentits de la Fineta com un poderós afrodissíac.
A mitja escala volgué asustar-les. Fingí esverament, abaixá les celles,
resta quiet i para l'orella.
--Xist, calleu!-- En aquella estretor imposanta plena de la espessa
fumera de l'atxa, obstruída per la córpora sinistre del campaner, la
paüra venía per no res; la Pepona perdé l color i els ulls verts de la
Fineta, esverats i fixes, semblaven esclatar dins llurs morades conques.
Escoltaren: s'oía uns sotracs foscos, pregons, sonaven acompasadament am
tètrica resignació, com el cabar d'un trapense, com el pas fexùc del
temps dins les tenebres del no-res.
En Josafat s'entretenía allargant l'engoixa de les moçes.
--No es pas res plagotes; es el rellotje.
L'espressió dels ulls de la Fineta cambiá de sopte, clogué les pestanyes
i agraída al somriure simiesc d'en Josafat, se l contemplá am un desmai
d'amor bestial.
El campaner s'animava: una estúpida presumció el movía a fer-les
esgarrifar apropant-se al caire de totes les cornises, pujant a tots els
llocs perillosos, abocant-se a tots els precipicis. La Fineta am les
mans histériques el retenía fent-li sentir de passada el flonjo contacte
de son pit, i el campaner am la pell rüenta, la sang encesa i el cor
desenfrenat procurava allargar la excursió, enmenánt-se-les per tots els
recons dels seus dominis.
Per últim les portà a sa cambra. Allí una satisfacció d'egnòm que
ofereix segur hostatge a unes ninfes laçades de rodar per soterranis
desconeguts i espaventables suavisá la voluminosa faç d'en Josafat.
La cambra del campaner am-tot i ser emblanquinada, tenir la llar i els
seus fogons, que li donaven un aspecte inofensiu i menestral no per aixó
alleugerí l'anim de les dos bagasses. Sempre la tremenda gruixaria de la
paret oprimía i ofegava, fent pensar en llargues anyorances de captiu i
en terribles torments inquisitorials. A més, aquella cel·la pudía a
selvatgina i era fosca. Com per tot arreu, la claror entrava per una
tatxa de caires vius oberta en l'espessor dels carreus. Cinc pedres
rústegament polides servíen d'escala pera pujar a lo que podriem dir-ne
ampit de la finestra, ampit que medía quinze pams de fondaria, espai
suficient pera servir de mirador a n'en Josafat. Allí era el lloc on sa
musa de Faune embrionari s'inspirava tocant el fluviol en les tardes
xardoroses de l'istiu; allí era on pensava en les carns d'aquella moçota
que ara, aprofitant un banc que hi havía, ansiosa d'espai, contemplava
asseguda les serralades que s perdien en la boirina del oritzó.
Josafat dret enfront d'ella, tocant am el cap el marc de la finestra i
am els peus entre uns testos de merduix i clavellines, poética herencia
del vellet suau i complascent, no sabía allunyar l'esguard del sí de la
Pepona que pantejava amplament, poderosament, Josafat remembrava les
meditacions d'altres diades. I en Josafat tenía un progecte, un progecte
que l feia venturós. --Ah fóscara! té que haver-hi un bell parlament
entre tu i jo.--
Aixó pensava dir-li tot seguit, aprofitant el sadessejar impertinent de
la Fineta qu'anava i venía mirant totes les coses, gronxant-se al compás
d'una cançoneta de moda.
En la cambra d'en Josafat el fum havía ennegrit completament el sostre.
En les parets llises, un xic esgrogueídes, s'hi veia, com únic ornament,
un marc de fusta senzill i primitiu qu'enquadrava una litografía vella:
el Pare Etern amb els dos dits d'una má enlaire i el món a l'altre,
mirant seriosament, un mirar de mérit que seguía a l'observador a tot
arreu.
Dins un petit requartet un catre amb un cobre-llit virolat de flors
grogues i fruites vermelles amb el coixinet de tela ratllada sense
funda, servía de jaç an en Josafat. A la capsalera, un petit Crist i uns
rosaris penjats an el meteix clau, i, sobre la lleixa cantonera, un
pitjeret de vidre estava caigut vora d'una capsa de mistos.
La Pepona de sobte sentí apropar-se an en Josafat que respirava
fadigosament. Endeviná qu'éll anava a fer-li una confessió amorosa o a
dirigir-li una súplica lasciva i volent evitar-ho cridá a sa companya.
La Fineta venìa d'ensumar el jaç d'aquell mascle poderòs; portava les
narines plenes de sentors d'home. Am cert enervament muntá els cinc
graons i s'interposá entre la Pepona i l campaner. Casi empenyent-lo
s'ajupí, prengué un petit brot de merduix que s posá entre les dents,
enlairá sa faç, plena d'una serietat ardenta, sota l'esguard d'en
Josafat, i suspirá.
La Pepona, un xic molestada per l'actitut de la seva companya, volgué
anar-sen. Ja era tart; a fora moría el sol arran de les montanyes; per
la finestra s'oviraven un troç de cel roig, sanguinós, ratllat per
faixes moradenques.
De l'habitació del campaner s'en surtía per una mena de terradet
enrajolat que, entre dos adjuves, cubría la sobrevolta de les capelles
laterals. Pujant apres per la petita escala de la torra bizantina,
s'entrava al trifori; i dant un quart de volta a la nau, i atravessant
el segón compartiment del campanar, es trovava un replanet que conduía a
la gran escala de cargol.
En Josafat, sempre amb el troç d'atxa als dits, pensava aprofitar-se de
tan llarc trajecte per indicar a la Pepona la necessitat d'aquell
parlament qu'era sa esperança. Pro la Fineta subtil com un mal esperit
sabía interposar-se. I li feia flairar sos cabells, li posava devant
dels ulls l'exasperadora movilitat de son cosset propici a blincar-se, a
estremir-se, a defallir am la furienta estreta d'uns braços apassionats.
A voltes girant-se, per sobre del muscle, fitava al campaner am ses
nines de bacant: eren fiblades horrendes; ell les sentía com botons de
foc cremant-li la córpora, encendrè-li el cor d'un desig furiós que no
admetía espera. La virilitat del campaner gemegava.
En l'estret passadíç del trifori, la Fineta es pará sobtadament; en
Josafat que anava al sèu radera ensopegá amb ella. Fou un instant. En
Josafat sentí tota la feblesa impura del dors de la bagassa gravitar en
l'amplaria de son pit d'atleta, rebé un sospir en plena faç, i vejé els
llavis laços de la dona temptadora oferir-li una besada. La Pepona
s'allunyava maliciosament. Es cregué perdut. Tot s'havía esvait en son
entorn; una remor d'oratje brunzía en ses orelles; l'esglesia, éll i la
Fineta s'enfonsaren en un remolí negre i furient; el cor patacajava per
dintre avariciós d'impuresa i els braços demanaven juntar-se per
estrenyer en mortal abraçada an aquella dòna que sanglotava per endevant
el plaer esdevenidor.
Un xic lluny soná una petita rialla; passá com un llampec, pel magí del
campaner l'idea de sa eterna perdició; una veu sonant dins el seu crani
li cridá: "Deu te mira", i el record de que l'ambient ont anava a
rendir-se sa castetat era el mateix on s'aixecava tantes voltes l'hostia
sacrosanta sorgí enérgic i deslliurador. El tic nirviós esqueixá am
violencia sa boca i amb una furiosa empenta llençá a la Fineta lluny,
sobre les lloses, com un fardo pudent plé de carnassa. El troç d'atxa
havía caigut; cremava repetellejant en el sòl, i am sa llum tètrica es
vejé a la Fineta blincar-se adolorida, mentres impertinent i toçuda
seguía fitant an en Josafat sa mirada brillanta.
--¡Oh gracies! t'estimo més que mai Josafat, t'estimo.--
El campaner fugí; per no passar per sobre la bagassa, donà la volta al
absis, la llum del atxa recobrada, corría creuant am rapidesa les
finestres, llençant reflexes fantástics, tètrics vesllums, com els d'una
ànima encesa pel pecat que cerqués adolorida, el conçol de la divina
gracia.
An el buit del passadiç que dava al campanar, la Pepona, anorreada,
esporuguida per l'impensat desenllás d'aquella aventura, ni esma tingué
d'anar en socórs de sa companya. Es penedía d'haver posat els peus en
aquells llocs esglaiadors.
El campaner se li aparegué esblaimat, trémol, am la boca no ben
aquietada. Ferm en sa deria, volía parlar-li.
--Una altre hora, Josafat; aquí no, sents? Maimés tornaré.
I pera esquivar la proximitat de l'home enfollit, comensá a baixar la
llarga graonada.
La Fineta ls seguía de lluny, a les fosques, coixejant, rebent sotracs
en els relleus de les parets, relliscant en els caires brunyits de les
estretes petjes, sentintse defallir de dolor, pero esclava ja d'aquell
esquerp sátir, capaç de saciar-la de furientes caricies i de seguir-la
en tots els deliris de sa voluptuositat monstruosa.
--T'estimo, t'estimo més que mai.-- Aixó li digué al passar l'última
porta, ja dins la capella baptismal, am l'insistent llambregar de ses
nines clares.
## V
An-en Josafat, la solitut se li feu penosa desde l'escena del trifori.
Tots sos dominis estaven contaminats tots els recons guardaven
remenbrances de la Fineta. I en les parets hi veia estergides
contorsions de magresa deliranta, i en els setials hi trovaba tebiors de
carns flonges i rebregades, i en el ressò de les voltes, hi sentía
renills de zel, i en els revolts dels corredors, pesigollejant-li els
llavis, percevía un aleteig suptil, un halit cremant que flairava a
merduix i pudía a febre. En sa cambra, cadires, taula, armari, lleixes i
estampes, tot reflexava mirades verdes i lascives. El mateix Pare-Etern
pareixía ofés, estava més seriós, i son esguard seguidor acusava a n-en
Josafat d'haver fet entrar allí a les moçes. Aduc les cordes de les
campanes li retreien coses esborronadores: la bagassa s'hi havía
repenjat, refregant-s'hi, engorjant-les en la canal de son pit,
entortalligant-les per ses cames, empapant-les d'una flaira exitant,
forta, contorbadora que encara les embaumava.
Es una mala dòna, deia, am freturances d'ella. ¡Oh si en lloc del
trifori hagués sigut en qualsevol amagatall lluny de l'ambient sagrat de
l'esglesia!...
Una tristesa de célibe l'invadí. Quatre dies passaren sense un instant
de bon repós, imatges erótiques el perseguíen, una curiositat desonesta
el martiritzava i somnis enervadors l'enmalaltíen.
El quint die, a mitja tarde la Fineta, plaret a plaret pujava la rampa
de Santa Maria. Anava sola, vestida de negre i am mantellina. Els enagus
planxats cruixíen sota el vestit de fai, un cinturonet ample am cibella
daurada recullía els plecs de la brusa tan diabólicament fina, que les
mustiades belleses de la meretriu s'endevinaven reposant en la cotilla
fluixa i eleganta qual vorada aduc se transparentava. Aixís volgué
oferir-se a l'home que sa refinada perversió havía escullert. I sentía
un greu voluptuós al pensar que lo millor que tenía anava a ser
rebregat, malmès, romput, per les impacientes manasses del campaner.
Al ser a la plaça de l'esglesia enlairá la vista. Un esparver planava a
l'entorn de la cúpula. Contemplà la massa enorme de carreus i al pensar
que no tardaría en sentir dins aquelles tremendes parets, l'abraçada
violenta del gegant fanàtic, un sacudiment lividinós resseguí sa pell,
de blancura cloròtica.
Pantejava d'emoció com el primer díe que rebé la primera caricia.
Una ratxa d'aire primaveral esbandí son front trasparent, on s'hi
marcava una senyal moradenca, record den Josafat.
Restá un instant, fruint la dolça besada d'aquell oritzó seré,
contemplant-lo amb ensonyament de recança.
Ni un dupte ni una indecisió la contorvaren al entrar en la severa nau.
Josafat es consumía de luxuria; era fácil realisar amb ell son anhel
inestingible, son afany de amor exentric que l'entendría a n-ella
mateixa com el conte de la dòna robada per un orangutà. Sempre l'havía
trasbalsada aquell maridatge horrendo; sempre havía sentit insans
desitjos de viure la vida d'aquella desgraciada, reclosa en el tronc
d'un arbre, alimentada per les mans del simi, sentint sobre sa nuesa el
pelut contacte de l'animal ferèstec, rebent de contínuu abraçades
inmensament lascives acompanyades dels crits estridents d'un plaer
ferotxe que no s cansa ni s'assacìa.
Palpant, palpant, arribá fins a la porta del campanar. Estava barrada i
trucá, uns trucs lents, acompassats, breus, que resonaven en son cor
valent i capritxós.
Estava entre-suada i, en el passadiç esbiaxat, aprofitava la fresca dels
carreus refregant-hi ses galtes. Hauría volgut trobar-se nùa pera sentir
arreu aquella impresiò frescal que apaibagava la ruentor de sa pell.
Estenía els braços per embraçar el mur, mentres pensava que l cos del
campaner tenía una amplaria semblant, una fortalesa semblant.
La porta seguía barrada. Ni un lleu remor indicava la proximitat de la
fera. Trucá una altra volta am més decissió i més fermesa. No volía
entornar-sen; corría per sa nuca un pessigolleig tan suau, era tan
violent el desig que serpejava en ses entranyes. No s'impacientava:
esperes més llargues i més incómodes havía aguantat per satisfer sos
amors exótics. Aná a seure en un banc que hi havía allí aprop, arrimat a
la paret de la capella. Tenía aires de penitenta.
Una silueta angulosa i feixuga vingué dret an ella atravessant la nau.
Duia a la mà un penjoi de claus que tintinejaven; passá a frec de la
bagassa sens adonar-sen, i, ja dins del passadíç, obrí la porta. La veu
de la Fineta sonà al seu darrera.
--Josafat... soc jo, Josafat. Entro? I va entrar, humildament, com una
goçeta temorenca que vol llepar carinyosa les mans que l'han nafrada.
El vestit i la mantellina de la bagassa influiren en el esperit del
campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictories
sorgiren en son magí contorbat. Cregué en un arrepentiment, en una
disfreça del dimoni, en la próxima satisfacció de la luxuria, en un
missatjer de la Pepona, en un enginy de sos enemics i en un camí segur
per notificar a la porqueirola son bell propósit. I restà mut, i la
Fineta també muda, amb un aire entristit aná allunyant-se del campaner
fins caure esllanguida en l'escambell, desde on li envià per entre ses
pestanyes, una salutaciò casta i ferventa... --Som amics Josafat?--
El campaner també havía clavat sa vista en ella; la resseguía tota amb
el brillant jaspiat de sos ulls frisossos. Eren mirades inquietes,
rápides, que l'esgarrapaven despullant-la; rompent els botons, les
cintes, els gafets i llensant amb exasperació els pellingos de roba que
s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el cástic,
el torment den Josafat.
Les delicades madeixes que dauraven la nuca de la Fineta es retorcìen
electrisades.
Reposá sa barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, mostrant la
flexibilitat de sa cintura que semblà desconjuntar-se sota els plecs de
la brusa.
--Encara em tens rabia Josafat?
--Rabia jo... jo.