I
A trenc d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixia
embolcallat d'aquella boirina tènue, visible sols de lluny, que
en matinades de calma se forma entorn dels conglomerats de la
vida humana. D'algunes xemeneies començaven a eixir-ne fils de
blavosa fumarella quan el sol no besava encara els alts turons
que el poble dominen.
Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputxí i amb
les barretines enfonsades fins dejús de les orelles, estaven
sentats en un bancal de pedra del carrer de l'Església enfilant
la porta de la Rectoria. De tant en tant canviaven alguna frase
que eixia mandrosa i enfarfegada d'en mig de glopades de fum
agre de tabac d'Andorra que xuclaven d'unes pipes pudentes i
carralloses.
Son posat de nyonya i son desfardament els denunciava com a
captaires, més en realitat eren dos dignes funcionaris del
Cerdà, dos números de la milícia apostats per son quefe a
l'agoit de la Rectoria.
Creus tu que pot durar gaire, aquest misteri?- deia un. -Bona
por em fa que el millor dia els civils ne faran una cordada, de
tots nosaltres. Mai he vist que durés molt, això de què els
pobres se fessin la llei.
-Me vull pensar que tens massa raó- feia l'altre, escupint, -i
els mateixos pensaments me vénen cada dia al matí, que és con
un hom té el cap més clar. Aquest janfosca del Cerdà, me dic
jo, no procura sinó per ell, i en con vegi la seva ens deixarà
a tots a l'estacada.
-I que t'has pensat que no ho veig, també? Som pas tan tou. El
Cerdà, com tots els pois ressuscitats, pica més fort que els
altres, i, llevat de què ens necessita per fer-se els seus,
tant se n'hi en fo de nosaltres com de lo que he trobat avui.
Sinó que ja veuràs lo que jo penso: com de la feta de Sant
Antoni ne gemego encara, si tan sols puc ficar la mà en això de
Serra-Bruna abans de què els demés ne facin net... hagut hagut.
Mes ja compto fer-me de seguida fonedís, perquè, com te dic,
aquest misteri no pot pas durar...-
En això l'atenció dels dignes milicians fou atreta per un
traquetreig pausat de ferradures que venia de carrer amunt.
Prengueren els retacos que tenien arrimats a la paret en el
moment en què girava la cantonada un cavaller d'aspecte
mig-eval, empolainat fins als genolls, mig abrigat amb una
esclavina curta i folgada i cobrint son cap amb un capell
tirolès amb ploma i tot, trajo molt en boga entre els que
podríem dir-ne _sportmen_ d'aquell temps. Ben aviat el
reconegueren per en Ramon de Montbrió, i, com si fos ell
justament l'objectiu de sa vigilància, se quadraren al mig del
carrer amb posat de barrar-li el pas.
-_Alto y quien vive_- li cridaren. Mes el cavaller avançava
pausadament, com si, absort en sos pensaments, no s'adonés dels
sentinelles fins que el cavall hi fou de nassos. Allavors un
dels sentinelles estengué el braç parant la bèstia i cridant
amb veu bastant ferma:
-Alto! Aquí no es passa.
-Què?- féu el cavaller, com si es despertés.
-Que aquí no es passa!- cridà l'altre, més alt, tal com si
parlés a un sord. -Vostè va a veure el Rector, i aquí no passa
ningú sense _primís_.
-_Primís de quí_?- respongué aquell amb un aire de candor que
l'altre no comprengué.
-Del _Presidenta de la Junta Revolucionaria_?- insistí el
cavaller amb la mateixa socarroneria d'abans i esguardant-lo
amb una fixesa que ja al pobre home començava a fer-li
pessigolles. En això, fent-li chor el seu company, respongué:
-El Cerdà! Qui vol que siga!
-El Cerdà? El _senyor_ Cerdà jo li diria! ¡Parleu-ne amb major
respecte, bribons!- cridà amb gran urc en Montbrió, com
escandalitzat de la franquesa amb què els milicians tractaven a
tan elevat personatge.
Aquesta sortida de to i les inquisitorials i furioses mirades
amb què els abrigava, deixaren els infeliços tot desconcertats,
fins al punt de baixar la vista com subjugats per un poder
estrany.
Allavors el cavaller apretà lleugerament el cavall, i, halo
halo, passà per entre els dos guerrers, que es quedaren
palplantats com uns enzes mirant-lo com tirava carrer enllà,
fins a la porta de la Rectoria, en la qual la pròpia bèstia
trucà mansament a cops de ferradura.