I
_Es cuestión de amor propio,_ repetia don Eudald en les
múltiples cartes amb què, des de son cau i aclucant els ulls a
l'espectacle desolat de son casal, que talment semblava un
cementiri per la quietud i la tristesa que hi regnava,
assetjava advocats i procuradors perquè apretessin de ferm en
la qüestió del plet, i a diputats i senadors perquè li
aplanessin el camí: _«Es cuestión de amor propio y me conviene
salir airoso de este asunto, CUESTE LO QUE CUESTE»._ I
subratllava doblement aquestes darreres paraules com volent
dir: -Per qüestió d'interessos, que no es perdi.
Heu's aquí com un home de bé, inofensiu en el fons, practicava
la infame teoria de què les qüestions d'amor propi estan per
sobre del dret i la justícia; això sense perjudici de fer el
ploricó sobre lo desditxat dels temps que correm.
No trigaren pas gaire els del poble en adonarse de la pedregada
que se'ls preparava. Ho conegueren per la pluja d'exhortos,
diligències, informacions i altres andròmines que els caigué
damunt.
El Cerdà, com a secretari del poble, erigit resoltament en
manifassor de la defensa dels drets del comú i protector del
veïnat, no desaprofità pas l'ocasió de donar la veu d'alarma,
procurant concitar els ànims dels terralloners contra el senyor
de Serra-Bruna, cosa que no li fou pas gens difícil pel llevat
que ja d'antic hi havia. Es a dir, començà a descobrir les
bateries que temps feia que anava emplaçant.
Així pensava l'infeliç de don Eudald revenjar-se de l'hereu
Montbrió, provant-li, sobre les costelles de sos conveïns, que
també ell tenia un home dins de la pell.
Els que hi reien eren els curials, amb el greix que els donaven
els senyors amb els cabals propis i el Cerdà amb els del poble.