Situació una mica difícil. El pare, sentat a la poltrona,
procurant, a còpia de bufets, donar més solemnitat a l'escena,
o potser bregant per a trobar per on començar; i la filla en
una cadira al seu costat, capbaixa i recelosa, no sabent per on
rebentarà la tempestat que l'amenaça. Per fi, romp ell amb veu
grave dient:
-Diga'm, Monserrat: ¿què hi ha entre tu i l'hereu Montbrió?
-Res!- contestà aquesta; mes prompte la ferí l'escrúpol de la
mentida i afegí: -hi ha... hi ha que el dia de l'anada a Sant
Martí me va dir que si podia comptar amb mi, me faria demanar i
jo li vaig consentir.
-Saps, noia, que vas obrar molt malament!- objectà son pare amb
aire sever: -¡Jamai deu una donzella contraure semblants
compromisos sense l'autorització dels pares!
-És que precisament es tractava de demanar aquesta
autorització- s'atreví a dir ella ajupint el cap.
-Ni així! perquè, veus?, ara has donat ales a qui jamai pot
ésser el teu marit.
La filla abaixà encara més el cap, i de sos ulls inflats
començaren a caure algunes llàgrimes.
Son pare senti afluixar-se-li un poc els nervis. Li prengué la
mà, i amb veu més amorosida, continuà.
-Però, ¿que no ho veus, fllla, quin disbarat anaves a fer? ¿no
comprens que un jove d'aquesta mena no fa per tu? ¿que, sent tu
pubilla, no et convé un jove set ciències, arrematat, que,
enorgullit amb ses ínfules d'estudis, títols i diplomes, i
envanit de sa regalia vilatjana, lo primer que faria seria
tirar-te a recò? Tu pots i deus ser mestressa, i jamai t'has de
resignar a ser criada; la teva posició és per a manar i no per
a estar a les ordres del primer saltimbanqui que se't presenti.
Tu pots i deus escollir marit, i no has de consentir que sia un
altre que t'esculleixi a tu. No en faltava d'altra...
Ademés, no l'has sentit com desvarieja? Sempre carregat de
cançons i de follies. ¡Si fins crec que pararà boig! Vaja,
espero que em faràs el favor de no pensar més amb aquest home.
La noia no tornà raó, sinó que augmentà el doll de sos ulls. El
beneit de son pare, creient que son plan feia efecte,
reemprengué l'atac variant de registre.
-Vaja, no ploris, filla meva, que de casadors ne trobaràs més
que no en vulguis. On vas a parar! la publilla de Serra-Buna,
¡la flor de la muntanya que ja et diu tothom! Lo que et convé a
tu és un bon minyó, fill de bona casa, però que sigui de nostre
tarannà; millor que vingui de menos, i que no sigui pas massa
ric, perquè tu tinguis domini sobre d'ell. Res de títols
acadèmics ni cosa que puga donar-li consideració, perquè això,
als joves, els fa orgullosos per més que sien pobres com una
rata.
La Montserrat alçà els ulls amarats per a mirar a son pare, com
dubtant de si era ell qui exposava tan totxa doctrina. Aquest,
obcecat cada vegada més, i interpretant-ho a mida de sos
desitjos, afegí, abaixant la veu i atansant-se com per a donar
més interès a la conversa:
-Vaja, maca; digues: ¿t'agradaria, en Francisquet de Tapiols?
És un bon mosso, eixerit i...
-Però, papà, si sembla un ximplet!- exclamà ella amb
encantadora ingenuïtat. I, seguidament, com penedint-se de son
exabrupte afegí, resolta:
-Ni aquest, ni cap. si no pot ser amb en Ramon, no em casaré
mai.
-Com s'entén, això!- exclamà don Eudald indignat. -T'atreviràs
a desobeir a ton pare!
-Jo no em casaré pas sense el consentiment de vostè- replicà la
noia amb una vivesa sorprenent; -però tampoc me casaré amb qui
no em plagui, per més que vostè m'ho mani.
Don Eudald restà esglaiat davant d'aquella tan impensada
manifestació de la seva filla. Aquell principi de revolta, que
per altra part res tenia d'heterodoxa als ulls d'una persona
sensata, l'afectà amargament, avinentant-li, una vegada més,
que li havia tocat un os de mal rosegar.
-¡Vet aquí una altra revolucionària que també demana sang
nova!- exclamà interiorment. -Està vist que aquest bordegàs
m'ha de fer perdre el seny.
Al veure com la donzella, afectada de sa pròpia vehemència, que
degué costar-li un esforç de gegant, se posava les mans a la
cara rompent en amarg ploriqueig, sentí passar-li prop del cor
una ràfaga d'admiració, ensems que de commiseració, per aquella
mostra de sentiments, el fondo de noblesa dels quals no
arribava ben bé a capir. Però fou una ràfaga només, ben prompte
esvaïda pel dimoni de la rancúnia que el dominava, i,
redreçant-se, cridà amb veu enfellonida:
-Surt-me del davant, filla insolent! Vés-te'n a amagar tes
doctrines de noia malcriada, doctrines que no és pas ton pare
qui te les ha ensenyades.
-Perdó, papà!- exclamà, postrant-se desoladament, la
Montserrat.
-Perdó?- respongué aquest fora de si -El perdó el concediré a
la filla obedient a les meves ordres: aquesta serà la pubilla
de Serra-Bruna. La filla rebelde, la que s'ha atrevit a posar
els ulls en l'enemic de son pare, serà irrevocablement
esborrada de mon cor i... de mon testament.
-És que en Ramon no li és enemic! és que vostè no el comprèn!
-Calla i vés-te'n!- cridà desapiadadament el seu pare. -Tens
dos termes per escollir: o ell o jo!
Encara pretengué parlar la pobra noia, mes la gola nuada se li
negà a articular les paraules. Aclaparada per aquella prova,
que son cor no avesat a les lluites de la vida trobava massa
dura, s'apoià mig desvanescuda a la taula, i, caient-li la cara
sobre les mans plegades, sentí en sos llavis la impressió de la
lligança que rebé el dia de l'anada a Sant Martí. Com si
aquella besada li refés el coratge que li anava mancant, alçà
la vista vers son pare, que continuava terrible, desconegut,
senyalant-li la porta, com reptant-la encara, amb son terrible
dilema: O ell o jo! pensa-hi bé!
-Verge de Montserrat, assistiu-me!- murmurà la noia; i,
alçant-se com pogué, tambalejant-se i plorant amargament, passà
la porta, anant a amagar son desconsol en braços de sa mare.