En Ramon, des de cavall, feia els darrers adéus a la gent de
Serra-Bruna, amb la qual quedava identificat. Aquella despedida
era una verdadera manifestació en la qual prenia part tothom,
des de les senyores fins al darrer del servei, tots amb alegres
i fressosos esclats en consonància amb aquell caràcter
extraordinari que semblava tenir-los suggestionats.
Sols dues persones semblaven no participar del general desori:
l'una, la Montserrat, que amb la darrera encaixada rebé com una
commoció elèctrica que li robà la serenitat; l'altra, don
Eudald, que es sentia tot espinat de semblant apoteosis, que no
havia lograt mai per ell amb tot i ésser el senyor de
Serra-Bruna.
Ja n'havia vistes d'altres, de manifestacions, en la comarca:
per exemple les _espontànies_ ovacions dedicades als seus
padrins, aquells senyorassos de Madrid que es passejaven pel
districte de cent en quaranta (és a dir, quan hi havia temor de
competència en l'ofici de fer feliços els pagesos), que ell i
en Basi preparaven per sota mà, precisant fins els moments en
què aquestos havien de tirar la barretina en l'aire. Ja ho
eren, de fressoses i boniques! mes no eren pas això, sinó un
altra cosa diferent.
Així, amb el corc de l'enveja dins del pit, se retirà tot
rondinant:
-Dimontri de xicot! si està quatre dies més aquí, alçaprema la
comarca.