I
Estimadíssim Ramon: acabo de rebre la teva, de tan enyorada, ja
no esperada lletra, de la qual dedueixo amb ver goig que,
donant per clos el període de tos estudis complementaris, que
en dius, i de tes corribandes científiques, comences a sentir
la necessitat de fixar ton esperit i d'instal·lar-te
definitivament en ta pairal, a l'objecte de remugar i donar
sentit pràctic al cabal de coneixements que ton geni inquiet i
ton afany de veure i d'investigar t'ha d'haver proporcionat.
Molt me plauen tes resolucions, i plau-me, més que totes, la de
segellar-los amb una visita al pobre vellet que, malgrat tos
llargs desviaments, no t'ha perdut mai de vista. I plauen-me,
no perquè pensi poder auxiliar-te amb profitosos consells, sinó
perquè em sembla que ella significa una sanitosa evolució en el
curs de la teva vida, evolució que per força m'ha d'ésser
grata, des del moment que et porta cap aquí.
Sí, fill meu! O jo no entenc res del cor humà o ta anunciada
visita, més que el caràcter de consulta, revesteix el de
reparació. Ta epístola traspua, a més d'aquella bondat ingènita
del teu cor, un cert deix de penediment que no pot haver-lo
dictat més que la consciència de l'apartament en què has viscut
del que tants anys t'ha fet de pare.
Quan aquest, que al Cel siga, morí, me féu especial encàrrec de
vetllar ton pervenir i influir, amb les escasses llums que Déu
m'ha donat, en l'elecció de ta carrera. Així ho vaig intentar,
tu ho saps bé, mes tots mos esforços s'estavellaren contra
aquest teu geni de marranet que dit sigui sense ofensa de
ningú, has heretat de part de ta mare. Mon somni daurat era fer
de tu un eclesiàstic, i, si bé ton cap i ta posició eren
malaguanyats per un capellà de missa i olla com un hom mateix,
justament això m'animava a enjoncar-te amb una carrera que et
portés a les altures de la jerarquia, a on tant de bé podies
fer a la Religió. Jo ja't veia tot un doctor un... ¿qui sap,
Mare de Déu, a on hauries pogut arribar?
Amb tal propòsit jo et citava Misser Joan de Montbrió, germà
del meu besavi, que fou trenta anys doctoral de Tarragona i que
tants volums deixà escrits: _De jure civili cum ecclessiastica
potestate concordia. De advocato puniendo qui falsum stylum
citat_, i altres. En mes mans he tingut encara una carta del
secretari del ministre Calomarde, qui, en nom de son senyor, li
oferia la mitra d'Osca, dignitat que es negà a acceptar. I a
Fra Dionís, abat de Sant Benet de Bages, i a Fra Climent, que
ho fou de Besalú, i més recentment a l'oncle, Doctor Sebastià,
la sotana del qual tant brillava en el Foro de Barcelona i de
qui en ma infantesa no en sentia parlar sinó amb admiració.
Però vaig adonar-me aviat que _cordis appetitiones subvertunt
mentis rationes_, o, traduint lliurement, que et tirava més el
cor que la sagristia. Àdhuc així, quedava encara l'honorable
carrera del Dret, a on tant hi ha que fer en el camp de la
polèmica i no t'obligava a sacrificar el nom de la família, del
qual ets avui l'únic hereu. Però ca... Recordo que tu em deies:
-Avui la impietat abandona el camp de la filosofia i la
dialèctica, per a invadir el de les ciències, d'on procura
extraure els projectils per a enrunar l'edifici de la Fe. És,
doncs, en aquest terreno a on deuen acudir els bons catòlics a
combatre i a vèncer, com combateren i venceren en aquell.-
Potser sí tens raó i mes idees no són més que cabòries de
rector bosquerol, però sempre he sospitat que tes resolucions,
més que d'altra cosa, provenien de ta aversió al llatí, aversió
nascuda en les modernes aules, a on aquesta llengua sagrada,
mare de totes les ciències, és avui mal ensenyada i pitjor
apresa, i, per lo tant, poc assaborida i en conseqüència en
gran manera menyspreada. I jo pregunto: no coneixent la llengua
¿com hem d'estudiar les ciències que en ella estan escrites?
¡Prou se coneix, fill meu, amb la marxa de la societat moderna!
¡Prou se coneix que no anem a la font!
En fi, que els temps han canviat, i quan me'n vaig adonar ja
tenies el cap ple d'aquestes modernes invencions, que no
m'inspiren gota de confiança. -La carrera d'enginyer és la
carrera del pervenir!- me deies, i justament és el pervenir que
veig fosc, jo que sols visc del passat.
Però, fill meu, veig que torno a la dèria de botzinar de tot,
sense reparar que no tinc encara alçada la penitència que per
aquest pecat m'imposares. Mes, què hi farem? Els vells som com
les criatures; no ens corretgim, encara que ens piquin els
dits. Perdona'm, doncs, estimat Ramon, com jo et perdono
l'esperit d'emancipació que en certes coses t'ha portat lluny
de mi. Si has encertat, ben teu serà el mèrit; del contrari,
ningú més que tu en passarà la pena. Però, sia com sia, no
dubtis que ta carta m'ha commogut fins a fer-me plorar de goig,
sobretot quan reconeixes estar en descobert amb qui tantes
proves d'estimació t'ha donat. Paga, doncs, aquest deute de
gratitud i alegraràs els darres anys de la vida de ton vell
oncle, que t'estima com a un fill,
Joan.