Peret: ¡Vida meva!
Quima: ¡No s'espanti!
Pau: ¡Ja 'm recorda tot lo qu' es! ¡que aquell
ximple!...
Peret: (_Per ella. Lo senyor Pep. torna en sí._) Bè;
¡sossegat!
Pau: Vamos, alsis.
Pepet: ¡Ay, quín fret! (_A Quima._) ¡Fassi un xich de
camamilla!
Pau: Ba, reportis, que no es res. Jo he caigut, pero
de susto.
Quima: Hasta jo.
Lluisa: Fins jo.
Pepet: També.
Peret: ¿Y no recórdan la causa? ha sigut pe 'l tiro
aquell.
Quima: De tot n'ha tingut la culpa lo manyefla de'n
Titet.
Pepet: Dom lo canonet de cánfora, per si es
cas... (_S' el posa á la boca y treu un llibre._)
Lluisa: (_Dantli._) bueno, aquí'l tè.
Pau: Que 's alsi luego de terra: que marxi y no torni
mes, tot quant toca ho desgracía.
Quima: ¡Es un xicot sense seny!
Pau: Lo que tè, que du malura.
Peret: Vaya aixécat... ¡Ey!
Titet. (_tontollejantlo._)
Pepet: (_Llegint._) "Que tot cás es un
espasm." (_marcat._)
Titet: No truquém, ja estich despert: he sentit tot lo
que deyau, y vos asseguro á fé, que may mes entro en cap casa y cap
mal no faré mes. (_S' en va._)
Peret: Y nosaltres.
Pepet: Deyam are que ab lo cas d'aquest bailet,
reconeixo que sòn sustos lo que tinch al cos, res mes, sent així no
vuy pensarhi, d'are mes m'esforsaré, que dar al olvit tals cosas
penso qu' es lo gran remey. Es mòlt cert que somiaba y 'm dirán que
no está bè, mes la pòr guarda la vinya, segons diu un refran vell.
Pau: Doncas ves per la manjussa.