En Ramonet anava a Llotja.
A la Borsa?
A Llotja, a dibuixar.
Però...
Hi anava no més de nits, però hi anava. I que no hi feia cap falta.
Però com pot ser que en aquella casa tant seria...? Tant...?
Pot ser perquè no sabien lo que era Llotja, com no sabien què volien
dir aquells llibres que trobaven i que ell llegia d'amagat; com no
sabien tantes coses que no són vendre betes i fils.
Ademés, que ja tenia vint anys el noi, i per més que era obedient, bon
feiner, aixerit i laboriós, no se'l pot manar aixís com aixís un xicot
que casi és un home i que li dóna per anar a Llotja.
De primer, al volguer-hi anar, ho va dir a la seva mare, i ella va dir
que sí tot seguit: primera, perquè era mare, i després perquè li va
semblar que no era ofendre a Déu ni als homes l'anar-se'n a entretenir
els vespres embrutant papers que no ofenien. Després ho va dir al seu
pare. Si bé va trobar que'ls joves, fet i fet, s'han d'entretenir en
alguna cosa, va tenir alguna sospita de que allò podia dur malicia i el
podia distreure de lo més serio; però en Ramonet s'hi va empenyar tant
que a l'últim li va venir a dir que, am tal que a les dèu fos a casa i
que's llevés a l'hora de sempre, que anés en nom de Déu a fer ninots,
que això seria una passa i que ja's posaria a la raó quan tingués
coneixements.
Però li va passar una cosa estranya a n'aquell diable de bordegàs:
com més coneixements posava, més afició tenia a anar-hi. No sé què'ls
devien donar a n'aquella casa de Llotja, que, després de cansats de
tot el dia, en comptes de fer reposar el cos de les fadigues del
comerç, o de cercar esbarjos profitosos, propis de la joventut, se'n
anessin a passar el vespre a tirar ratlles i fer gargots, que després
no servien pera res. Si hagués anat a un cassino, encara que'l senyor
Esteve tampoc hi creia en els cassinos, ho hauria trobat passador. Si
hagués sabut que en Ramonet tenia expansions ilícites d'enamoraments
_interinos_, també se'n hauria fet càrrec; però anar a malmetre-s la
vista no més pera embrutar papers, vaja!, allò era un misteri que, si
no hi hagués hagut res amagat, hauria sigut cosa de _locos_.
Què hi podia fer allí cada vespre? Una vegada li van dir com és que
no'ls ensenyava lo que feia, i va respondre: «No ho entendrien», i es
varen quedar amb aquet xasco. Un altre cop li varen preguntar si encara
hi havia d'anar molt temps a apendre... allò que volia apendre, i ell
els va dir: «Ara començo»; i contestant-li doncs quan s'acabava aquella
mena de feina, els va respondre, sense més ni més, que d'aquella mena
de feina n'hi havia pera tota la vida, i que quan s'era molt vell tot
just se'n començava a saber.
El cas és que ell sopava a corre-cuita, que ni sabia lo que menjava,
que mirava'l rellotge neguitós i que se'n anava desesperat; el cas és
que's distreia de la venda (que era més serio que'l no menjar), que
dava trenzilla blava per groga o que'n donava pams de més (pams de
més, Jesús del cel!), que se'l veia preocupat, que molts cops li feien
preguntes i ell no sentia lo que li deien i contestava badant com si
hagués baixat de la lluna, que deia paraules tant estranyes que ningú
les entenia, que parlava d'«ideals, de gloria, d'art, de bellesa», de
noms que ell devia empescar-se-ls, perquè ni'l mateix senyor Esteve,
amb els anys de comerç que duia, els havia sentit dir mai: el cas és
que fins un dia... valga-m les Santes Quatre Regles!, en el marge de
l'Inventari, d'aquell sagrat Inventari, Principi i Fi de la Casa,
Fundador de totes les Coses i Sostén de Cel i de Terra, hi van trobar
un ninot dibuixat!
Allò ja era massa, cavallers! Allò ja era perdre'l respecte a la Biblia
de la Casa. Allò ja era insultar la Mare Laboriositat, la Noble Missió
del Treball i els Interessos Creats, i el senyor Esteve va alterar-se
tot lo que podia alterar-se.
Prou en Ramonet va prometre que havia sigut un descuit que qualsevol
podia tenir-lo, però'l seu pare no's va convèncer, perquè a darrera del
descuit van anar venint altres coses que no eren gaire de bon veure.
Devegades anaven a «La Puntual» joves mig escabellats, que's veia que
no eren compradors ni tenien posat de comerciant, i entraven cridant
a n'aquell sagrari i si en Ramonet no hi era se'n anaven fent gatzara,
sense respectar la Casa, ni'l comerç, ni'l 1830; devegades, si li
trobaven, se'n pujaven a l'entressol i allí obrien carteres i discutien
com a bojos, i si hi pujava'l senyor Esteve, amb allò de que no hi
entenia, tornaven a desar aquells paperots; devegades havien de sortir
pera un assumpto molt serio, segons deia en Ramonet, i en sent al
carrer saltaven, reien, esvalotaven i se'n anaven cantant, am tant poca
serietat que no hi havia manera d'entendre-ho; i fins algun cop sortia
dient que anava a cuidar a un amic que s'havia posat malalt, i pera
anar-lo a cuidar s'enduia aquelles carteres i llàpiç, i trempaplomes i
altres eines que no eren pas pera curar cap mena de malaltia.
Tot allò era sospitós. El senyor Esteve no ho entenia, però ho trobava
molt sospitós. Prou la Tomasa li deia que'ls joves s'han de divertir;
ell, en el fons, ja comprenia que allò no era divertir-se i que amagava
alguna cosa que no ho era de diversió, o que si ho fos n'era d'una mena
que la trobava molt estranya. Prou ella donava una raó que havia de
trencar a un home com el senyor Esteve, i era que'l noi no gastava i
que en sense gastos no hi ha vicis; ell ja ho veia que no eren vicis,
però encara que no fos cap vici, distreure-s de l'obligació pera anar
a un qui sab aon, a una cosa que duia uns noms que no'ls havia sentit
dir mai, el tenia tant esverat com el que sent venir el mal temps sense
veure boires a n'el cel ni senyals de vent a la terra.
Un dia, després de sopar, ja no poguent aguantar més, en el moment que
en Ramonet se'n volia anar com sempre, el va aturar i li va dir:
—Escolta, Ramonet. Diga-m la veritat: aon vas?
—Ja ho saben: a Llotja.
—La veritat: què hi feu a Llotja?
—Dibuixar.
—I què més?
—Res més. Per ara res més.
—Què vols dir per ara res més?
—Vui dir que més endevant puc pintar, puc esculpir.
—I pera fer això que tu dius, com és que no menges de gust, no
treballes de gust, et distreus i no estàs pera la teva feina?
—Pera la meva prou que hi estic.
—Com és que no mires pera'l teu nom?
—Més de lo que vostè's pensa hi miro.
—No és veritat. Com és que sempre rumies?
—Perquè l'Art és una passió.
—Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius.
—No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres.
—I qui és això de l'Art?
—Ja li vaig dir que no'm pot entendre.
—Esplica-m'ho.
—És imposible d'esplicar-li. Aquestes coses no s'espliquen: se senten,
s'hi neix i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no
pot abandonar-les.
—Però a qui és que's va estimant?
—A ningú. A una cosa que és un desig, de crear, de fer obres, de
realisar lo que un somia.
—Però aont és tot això que dius?
—Enlloc i per tot. No sé com dir-li. És a dintre del pensament.
—Ramonet, o ets boig o m'hi faries tornar. Tu tens alguna dòna, no sé
aon, i t'hi has encapritxat i no vols dir-ho.
—L'Art és mellor que cap dòna.
—Ting cinquanta anys, i a mi no m'enganyes.
—Ni l'enganyo ni'l vui enganyar. He parlat perquè'm pregunta, però ja
sabent que no m'entendria.
—Doncs jo n'entenc una de cosa que la vui i tindràs de fer-la: que
estiguis pera l'obligació, que no't distreguis del negoci i que formis,
com jo vaig formar i com hem format tots els de la casa, o si no no vas
més a Llotja.
—Pare, si per cas no anés a Llotja, aniria a una altra banda. No és a
Llotja que hi ha'l mal. El mal un el porta a dintre seu.
—Doncs jo te'l treuré a les males.
—Pare...
—Noi!—va saltar la Tomasa, veient apropar-se un conflicte.—No
contestis. Pensa am qui parles.
—Ja ho penso, però...
—Fes lo que't mani'l teu pare, per Déu!
—Ja ho faré. Compliré am l'obligació,—va dir alçant-se pera sortir.
—I aon vas ara?—li va dir el senyor Esteve.
—Ara... a Llotja.
—Com s'entén?
—S'entén, que hi vaig! Compliré am l'obligació, i l'obligació jo la
ting de dia. Ja és complir-la estar-se dotze hores junyit a darrera un
taulell. De nit ting el meu taulell, que, si no s'hi guanyen diners,
s'hi guanya... No m'entendrien.