LA NAVEGACIÓ I «LA PUNTUAL», DUGUES COSES QUE NO TENEN RES QUE VEURE
L'UNA AM L'ALTRA, PERÒ QUE A L'AUTOR LI HA VINGUT BÉ DE COMPARAR-LES.
Sí, l'avi havia tingut raó! La vinya marxava tota sola. «No més
anant-la cuidant, no seria mai rabassa morta», i això és lo que feia'l
senyor Esteve: cuidar-la, vigilar-la, mirar-la carinyosament, i no més
amb el mirar ja anava caminant tota sola.
Aixís com els capitans de barco, quan el temps senyala bonança, s'estàn
asseguts a coberta contemplant les ones que passen, i no més van a
la _maniobra_ quan senten venir el mal temps, aixís mateix el senyor
Esteve: estant-se a la coberta de «La Puntual» no més veient passar les
ones en els fulls del calendari i en les planes del Major ja complia
amb el seu dever, i com que allò era un mar d'oli que no n'hi havia mai
de tempestats, s'hi podia estar sempre a coberta.
Sí: allí no n'hi havia de ventades, ni mànegues d'aigua, ni boires,
ni roques pera posar el vaixell en perill. Si n'hi havien eren sota
l'aigua. El vaixell anava fent via sobre una mar sense cap tràngol,
sota un sol sense nuvolades, amb una calma que ni era de mort: una
calma de mitja vida, de llims i de rellotge d'arena. Allí no's veia
mai cap costa enlloc: dies i dies de navegar en aquells camarots de
tercera no més veient passar que troques i rodets i canes de flocs i de
trenzilles i sentint el soroll de la màquina al caure la calderilla.
Allí no hi feien nits de lluna, ni lluminaries de sol, ni celisties, ni
apagaments de capvespre: sempre una llum d'aigua am savó, de claraboia,
de clínica comercial, de quarto de convalescent, d'aquella claror de
les botigues que semblen presons de gent de bé; i allí no veien cap
vista: el quartel, sempre aquell quartel, am les finestres de sempre,
rectes, iguals, a rengleres, com una malaltia d'uns ulls que veiessin
les coses quadrades.
El senyor Esteve havia lograt lo que volia: ser mig ric. I el ser-ho
molt li hauria vingut ample. De gra en gra i d'espiga en espiga havia
lograt omplir el graner: un graner que no vessés, però que tampoc hi
haguessin goteres; havia lograt tenir crèdit (la santa aspiració de
l'avi) i havia lograt no fer-lo servir; i tot això sense sotracs, sense
trastorns, sense engunies; no més anant remant poc a poc, com aquell
qui passa'l rosari. Estava a mig camí del viure, i si li haguessin
preguntat què havia fet a la vida, hauria tingut de dir això: remar,
remar sempre sobre un estany d'aigües somortes. Mai ningú malalt en
aquell triunvirat de pare, mare i Ramonet; mai ningú rebotent de salut;
mai una hora de tristor pera veure després l'alegria com un sol neixent
que s'aixeca; mai un desbordament de rialles pera veure la porta del
riure. Pla, tot pla; sempre tot pla, sense un turonet de consol. Ell
sembrant i la dòna cullint, venia'l dia de la sega sense ni'l goig de
veure'l blat caient com un devassall d'or sobre de l'era assoleiada.
El balanç no'n tenia d'era. Números, no més que números que no volien
dir: «En farem això o en comprarem allò altre», o els cambiarem amb
il·lusions; volien dir _capital_, diners de caixa, diners tancats,
diners de presó, diners morts a dintre d'una tomba de ferro.
Això sí, fòra la fortuna, fòra aquella mitja fortuna afanyada am mitja
suor, no havia lograt res més. I no és pas que no pogués lograr (que'ls
diners ajupen les montanyes): és que no tenia desitjos, i si en tenia
no'ls trobava. Am la consideració i el respecte que li donaven tants
anys de Casa, si li hagués donat per la política, hauria pogut ser fins
regidor; però no'n sabia res de la política. La política era, pera ell,
una cosa que du trastorns, que fa córrer la gent pels carrers, que posa
estat de seti a les ciutats, que obliga a tancar les botigues i que tot
lo més pera què serveix és pera entrar en el ram de consums i fer-se
una poma pera la sed; la política era una farsa que'ls botiguers que
tenen parroquia no s'hi tenen de comprometre, perquè cada comprador té
una _ideia_, i s'han de respectar les _ideies_ dels que fan gasto en
una casa; la política era un encegament que l'home neutral no l'ha de
tenir, i ell n'era del tot de neutral; neutral d'historia, neutral de
fets, neutral fins a no saber que ho fos. No més havia votat un cop,
perquè'l varen portar a votar, i va perdre un dematí sense saber a qui
votava, i aquell pas li va fer tant _frente_ que l'endemà tenia por que
no'l duguessin a un presiri.
Si li hagués donat per lluir, hauria pogut tenir bona roba, bon pis
i bons mobles; però'l bon pis, els mobles i la roba trobava que eren
tant inútils com anar a votar pera'ls altres. La roba, pera ell, no era
vestir-se: era tapar-se'l cos de l'intemperie i no portar res extremat,
res que cridés l'atenció: tot negre, tot sofert, tot del color de «La
Puntual», tot del color de tot-hom. El pis era no més pera dormir,
pera menjar i pera guardar els cabals: taula, llit, caixa i res més.
La taula ni xica pera'ls de casa, ni gran pera cabre-hi convidats; el
llit, ni massa dur pera estar-hi en pena, ni massa tou pera estar-s'hi
massa; i la caixa, ni tant estreta que la moneda hi patís, ni massa
ampla ni aparatosa que fes denteta a n'els lladres; i tot lo demés dels
mobles, cortines, catifes i domassos, eren no més que vanitat propia de
gent malgastadora.
Si li hagués donat per menjar bé, hauria pogut menjar requisits; però
tant ell com la Tomasa tenien un ventrell tant fet exprés pera pendre
lo que li donaven, que allò no era un ventrell: era un pedrer, un
paidor d'oca, una cova de munició, un avenc que hi queien les viandes o
un safreig que hi tiraven pa pera engreixar peixos de globo.
Si li hagués donat per figurar... però no li donava per res. Era l'home
neutre'l senyor Esteve, el símbol de la classe neutra, la Classe.
Conservador per instints, per educació i per fets, era l'home d'ordre
en tot i pera tot: ordre en el riure, ordre en el menjar, ordre en
estimar als fills i la dòna, ordre en el viure, en el morir, i fins
ordre en l'altra vida. Era l'home del _ben entès_: _ben entesa_ la
llibertat, la familia, la guerra, la pau, i fins tot lo que no entenia
ho volia _ben entès_; era l'home de la mida: goig am mida, plors am
mida, amistat am mida, fe am mida, caritat am mida, tot am mida i am
mitja-cana; am la maleida mitja-cana que ha dignificat l'egoisme desde
que l'egoisme prèn mides. Si li agradaven els soldats no era per l'idea
de patria (no gastava mapa «La Puntual»), sinó perquè posaven ordre
en els que gosaven cridar, tant si tenien raó com no; si li agradaven
els governs _rectes_ (_rectes_ volia dir absoluts), no era perquè fos
dolent (ni això era), sinó perquè hi hagués quietut, sobre tot quietut,
que'ls crids destorbaven la venda. No li agradava que mai passés res,
ni bò ni dolent. Mai res! No més que passessin els compradors, d'un a
un, en sense empentes, i amb un regateig prudent, sossegat i metòdic,
però curt, anessin comprant amb ordre, com aquell qui va a oferir amb
una cerilla a la mà i a l'altra'ls sous pera la bacina.
I això li donava tant nom com la mateixa «Puntual», a n'el prudent
senyor Esteve. Tenia un posat tant serio, tant recte, tant reposat,
i sabia tant d'escoltar, i semblava tant que pensés, que tot-hom li
feia consultes; sabia tant de contestar amb un «Qui sab!» que no
volia dir res, que deixava a tot-hom content. Duia una levita tant
cordada, tant llisa i tant llarga, i el que du una levita llarga
inspira tanta confiança, que'l tenien com un confés pera'ls assumptos
comercials; aconcellava tant poca cosa, per no equivocar-se mai, que,
no equivocant-se mai, encara n'hi tenien el doble; parlava tant apoc
apoc i qualsevol cosa de les que deia agafava tal aire de sentencia, i
l'home que diu sentencies, per esguerrades que les digui, troba tanta
gent que se les creuen per no tenir-les de pensar, que no s'entenia de
feina; aixís com hi ha curanderos que am quatre signes curen els mals
perquè tenen posat de curar-los, hi han homes que no dient res tots
els concells semblen bons perquè tenen posat de conceller; i al nostre
pobre senyor Esteve (que ja tots l'anem coneixent), perquè no sabia què
dir, l'havien pres per callat; perquè no sabia riure, per savi; perquè
no sabia parlar, per pensador, i perquè tenia'l cap gros (que era cosa
de sombrerer), per testa plena de substancia; i entre «La Puntual» i el
cap, i el no dir res, i la levita, era un home que'l respectaven, tant
com per això que havem dit com per por de pendre-l per altri.
I a fe que era un home ben senzill, ben modest i ben sense pretensions
el quefe de «La Puntual». Mig ric com era i amb un establiment tant
proveit i am cinc o sis dependents, i senyor Pau, i viatjant, i
dòna, i fill, com tenia sota'l seu poder i el seu _mando_, s'hauria
pogut donar molt llustre, i era la persona més modosa, més afable,
més _portàtil_ de tot el pla de Ribera. Am la mateixa franquesa i
am les mateixes poques paraules es feia amb un comerciant, per molt
a l'engròs que fos, que amb el carreter més humil; lo mateix donava
la mà al mateix arcalde de barri que a l'ataconador més poca cosa;
el mateix tracte hauria tingut amb un senador del _Reino_ que amb el
menos senador. Mentres no li demanessin diners, es feia amb el que no'n
demanava, tant si vivia de renda com si la renda vivia d'ell. I no
perquè fos avar (que tampoc ho era'l senyor Esteve), sinó per mandra de
dar quartos. La _mercería_, gracies a Déu, no li havia pujat al cap, no
li havia donat _influes_, com a tants quefes de negoci que perquè tenen
subalterns i negres emblanquinats a dintre d'un establiment ja se'ls
té de fer _besamanos_. Ell lo mateix despatxava que donava ordres, que
cobrava; tant li feia fer factures com facturar lo de les factures; fer
bultos com _desembultar_, i si no hagués sigut per la roba, que fent
certes feines es gasta, i si no hagués tingut esclaus, lo mateix hauria
espolsat les capses que hauria escombrat el carrer.
I a fe tampoc que no seria pas per l'_aparato_ del seu viure que li
tenien respecte. Allò no era viure: allò era passar. Es llevava,
mirava'l dia (mirar el dia volia dir el fang) i se'n tornava a la
botiga; prenia xacolata, sortia a estirar les cames fins al quartel...
i a la botiga; dinava, anava un moment al _Fomento Comercial_ a
sentir parlar de milions, d'aranzels, del presupost i d'altres coses
profitoses... i altre cop a la botiga; el diumenge al dematí portava
la Tomasa a missa, amb un vestit de fai d'anar a missa, i amb el
llibre d'anar a missa, que no l'havia llegit mai però que li feia molt
servei pera saber què fer de les mans, i en sortint, entre saludos de
«Passi-ho-bé, senyor Esteve» i «Estiga boneta, senyora Tomasa», tornem
cap a la botiga; a la tarda la treia a airejar (la dòna, s'entén, no la
botiga), i un cop la tenia airejada, aont hem d'anar? A la botiga.
La botiga era'l seu Tot. El Jo, la llei de substancia, les forces
combinades, el Déu, la Materia, el Temple, el Teatre, l'Altar, el
Trono, la Patria, la Fracmasoneria i la Vida. La botiga era'l primer
amor, i era l'únic i seria'l darrer; la botiga eren les il·lusions,
les esperances, la fe, el _Crec en un Déu_, la Doctrina, la Biblia,
el Vell Testament, el Nou i el Testament del seu Avi; la botiga era'l
bon temps, la primavera, l'istiu, la Pascua, els arbres florits,
l'alba i l'aurora boreal; la botiga ho era tot pera ell. Fins allí
on li arribava la vista allí hi veia la botiga; fins allí on li
allargava'l seu curt enteniment no hi veia més que la botiga. Tota la
seva joventut, tot lo que pogués somniar, tot lo que gasten els demés
homes, vida amb amor, am dalit, am gloria i am passions, s'ho havia
gastat en la botiga. Si les botigues tinguessin sang, n'haurien tingut
de ses venes.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Com que no té cap desgracia
se compra una torre.... á Gracia.]