[Il·lustració: Es la senyora Tomasa
una dona de sa casa.]
I
QUATRE ANYS DE MATRIMONI.—ONT ES VEU QUE UNS BONS INFORMES DONEN
MÉS BON RESULTAT PERA CASAR-SE.—AONT SE VEU UN ENAMORAMENT I ALTRES
CABORIES DE GENT JOVE.
Havien passat quatre anys desde'l casament de l'Esteve, i am tot i
haver passat fets de trascendencia, que en altres cases sense arrels
haurien somogut la familia, com que aquets fets de trascendencia
havien sigut morals i no afectaven al negoci, allí no se'n havia fet
esment.
Havia mort el senyor Ramon, però com que havia mort de feridura (un
home tant reposat!) i com que si hagués viscut ferit pot-ser hauria
quedat _inepte_, destorbant la marxa normal que té de tenir tot
establiment, van acordar, els que quedaven, que per haver de patir i
fer patir a n'els que no hi tenien cap culpa, tant de bé havia fet Déu
d'endur-se-l a la seva Santa gloria. Havia mort el senyor Forment,
però com que no havia donat _molesties_, i allí quedava'l silló pera
recordar el seu motllo a n'aquella casa, i com que no havia fet res en
el món més que seure i parlar del temps, tampoc se'n havien adonat.
Havien hagut de posar una font a la senyora Roseta per mor de la
sofocació que li donaven les carns, però com que era una font que no
amoinava més que a n'ella, que la duia, se li deixava fer el seu fet.
S'havia casat la Pepeta, de resultes d'aquell petó, amb un artiller
d'allí al devant, però com que n'havien près una altra de Pepeta més
jova, més escarraç i més econòmica que ella, que no's menjava les
llunes del caldo, ni demanava pera sortir els diumenges a la tarda,
encara hi havien guanyat.
Sí, allí no havia passat res que pagués el gasto de amoinar-s'hi.
El senyor Esteve tant serè, tant equitatiu, tant balances i tant
conceller com sempre; la senyora Felicia fent-se vella, però am tota
resignació; les Maries fent un mes que havien acabat una bànova; el
graner havent-se recasat, i entre'l gra i dos filles més que havien
granat del casament, no fent mai nosa a n'el gendre; la senyora del
primer pis, continuant a n'el primer pis; i el negoci, que és lo
principal, marxant com una trenzilla, aquella llar comercial no podia
anar mellor de lo que anava. Gènero, parroquia, capital, consideració,
i interessos, anaven pujant hora per hora, i, si bé és veritat que de
mica en mica, pujaven am tanta constancia, que, segons deia el senyor
Esteve, «era la gota del penyal que va foradant els clients i duent
profit a la casa».
Tant aumentava la casa, que havien hagut de posar dos dependents,
majors d'edat, i de pago, perquè ni l'Esteve ni la dòna podien donar
l'abast al giro.
L'un era'l tenedor de llibres, que's deia senyor Pau i res més; que
era solter, gris, mig calvo, mig magre i de mitja edat; que era un
d'aquells pobres homes que quan passen un no sab què són ni de què
fan; que ningú'ls veu, que mai destorben per res, que ningú'ls dona
el «Déuvosguard» quan arriben, ni l'«Adéusiau» quan s'entornen: que
era un Esteve fracassat, i que de més a més era tant sord, que si no
cridaven pas molt no sentia ni una paraula, i com que no cridava ningú
perquè ningú feia esment de que hi fos, es passava la vida d'esma;
d'esma que li servia pera'ls llibres, això sí, perquè no poguent-se
distreure com no's podia distreure am res de lo que deien els altres,
vivia no més per aquelles planes, com a únic paisatge del seu viure;
i l'altre, era un viatjant, que's deia Tonet, que era jove, aixerit,
enraonador i bellugadiç. Tant aviat era a Galicia com a Murcia, com a
Extremadura. Es passava la vida en tren, consultant itineraris; en les
fondes enraonant de tot, de tot-hom i de lo altre; a n'els cafès i a
n'els cassinos, ponderant la seva terra, que la trobava tant hermosa
perquè no hi vivia mai: en les tendes, fent _notas_ i contant qüentos,
arribava atrafegat, i feia mostruaris depressa, i tornava a saltar a un
altre tren, i tornava a arribar, i a entornar-se'n, passejant baguls i
cançons, _mercería_ i crids, i rialles de banda a banda d'Espanya.
Al mig d'aquets dos temperaments, el de pau del senyor Pau i el d'acció
d'aquell viatjant, l'Esteve i la Tomasa aguantaven les balances am
tanta nivellació i tant aplom, que mai «La Puntual» havia sigut tant
puntual, ni'l carro comercial havia anat per tant bon camí. Desde que
duien les corretges aquell matrimoni exemplar, que eren l'unió de
dugues escoles: la d'importació i la d'exportació; la de vendre i la de
recullir; la d'escampar betes i fils i la d'importar lo més important:
els diners entraven a dintre al calaix amb una pressa metòdica. Allò
no era una _mercería_: allò era extracte de botiga.
L'Estevet, d'ensà que era Esteve, havia fet tant camí que era més que
comerciant: era un manual de comerciant; el perfecte comerciant, la
flor del comerciant! Tenia totes les virtuts de l'home que vol fer
fortuna: calma, constancia, serietat, ull, desafecte, inconciencia,
tossuderia, perseverancia i tant-se-me'n-dona del pròxim; i no tenia
cap destorb que li aturés els intents: ni escrúpol, ni geni, ni talent,
ni lletra, ni cebes, ni preocupacions. El temps, que pera tants és
la cadena que va a _rumbo_ de l'infinit, pera ell era no més que un
_plazo_ pera esperar el _cobro_ o el _pago_ de les lletres i les
factures; el món, que pera tants és un misteri plè de _qui-sabs_ i plè
d'enigmes, pera ell era un gran mercat am deudors i acreedors, amb
homes dolents que no pagaven, amb homes sospitosos que devien, i am
gent de bé que cumplien; la vida, aquesta vida, que tant ha fet rumiar,
pera ell era com un dietari amb entrades i sortides; i la mort, era
un _venciment_. I tot això no ho pensava: (si hagués tingut cap pera
pensar-ho, ja no hauria estat betes-i-fils), ho sentia; en tenia'l dò,
el cop d'ull, el sisè instint que té'l botiguer, quan ho és de natural,
que li fa veure totes les coses, no pel costat que enlluernen, sinó pel
costat que fan claror. Ell no més flairant una trenzilla ja coneixia
amb el nas si tenia de pujar, i del nas anava a la compra, i de la
compra al guany, i del guany a un altra compra; ell, amb el gust vulgar
que tenia, ja podia assegurar que lo que li agradés a n'ell agradaria
a les majories, que eren tant Esteves com ell; am l'esma natural que
Nostre Senyor li havia donat, i el senyor Esteve refermat, tenia una
guia tant segura, pera assegurar-se'ls guanys, que, si tenint una hora
tonta, en comptes de valdre-s dels instints, hagués pogut pensar i
hagués pensat, hauria perdut en una hora'l guany de tota la vida. No:
no havia nascut pera pensar. L'Esteve havia nascut pera esperar a la
porta de la tenda i am constancia, am reculliment, i am la sagrada
paciencia d'un bon pescador de canya, agafar les dònes que piquessin i,
enganxades per l'àm del desig, entrar-les a la botiga.
En cambi ella, la Tomasa, aquella noia tant quieta, tant modoseta i
tant ull-baixa; aquell terrocet de modestia, aquell pinyó de virtut,
aquell gra de blat de _candor_, havia tret les ungletes que duia
sota la pell blanca i, corpresa per l'ambició, s'havia convertit en
dòna, i de dòna en botiguera, i de botiguera en símbol, i de símbol
en guardiola. Els diners que de la botiga pujaven al entressol ja
no veien maimés la claror. Sabia trobar recons d'armari i forats de
calaixera que encara que hi haguessin anat lladres no'ls haurien sabut
trobar. Tenia modos d'estalviar, de retallar, d'escapsar, d'escarbotar,
d'arreplegar les engrunes i de portar-les a l'ombra, i allí a l'ombra
tenir-les preses en amagatall perpetuo, que era cosa meravellosa. Del
menjar en sabia treure lo més just pera que sense patir gana quedessin
tips, si no satisfets; la roba la feia durar fent sorgits inverossímils
que eren obres d'art de dissimulo, deixant les prendes de vestir en
un estat de modestia que mai eren ni noves ni velles; els mobles, que
mai havien estat joves, a copia de miraments, de cuidados, d'untures i
cataplasmes, els sabia conservar en una mitja edat passadora, que ni
feien ganes de tenir-los, ni eren prou passats pera llensar-los. Allí
ningú's podia amagrir, però ningú's podia engreixar. Si la senyora
Roseta tenia les carns que tenia, és que encare guardava'l greix del
temps del senyor Ramon, que Déu l'hagi perdonat; però ni l'Esteve
posava viandes, ni ella's va haver d'aixamplar les camises i les
enagües, com temia al fer-se les robes.
Els informes havien sigut bons, viva Déu!, però ella havia sortit
mellor que'ls informes. No ho diem pas per alabar-la, però aquella
granera escanyolida, que no pesava un gra de mill, era un tractat
d'economia posat al servei del comerç, i mai betes-i-fils conegut pot
haver trobat una dòna més de sa casa, més feinera, més estalviadora,
més sorgidora, més garsa, més fura, més formiga, més pràctica i més
botiguera, que la que havia trobat l'Esteve, am la ajuda de gent
entesa: una dòna que era una finca, una dòna que produia més del
catorze per cent, una dòna que si hi haguessin premis pera premiar les
botigueres, li haurien donat medalla d'or; or que hauria anat a caure a
n'_aquella_ guardiola.
Ell, l'Esteve, no havia de fer més que comprar; «comprar bé», com
havia dit el senyor Esteve, i ella ja's cuidava de tot: de vendre,
de despatxar, de posar l'olla al foc, de treure-la; de manar a la
minyona, al tenedor, a la sogra, i fins a n'ell mateix. Ell no més
havia de fer l'home, que per això duia pantalons; i ella es cuidava de
posar-los-hi, com qui volca un comerciant. Ell, a fer presencia a la
casa; d'_estampa_, de _Majestat_, de _respecte_, i ella el teixit de
l'aranya; un teixit tan fi però tant espès, que no s'escapava una mosca.
I tot això ho feia sense crids, sense soroll, sense pressa. Relliscava
silenciosament per tots els recons de la casa: anava aont havia d'anar
am pas de monja; parlava baixet i poc a poc com si hi haguessin malalts
a la casa; caminava com descalça per no despertar la parroquia, i de
mica en mica feia'l seu fet, com un àngel del negoci que hagués baixat
a fer el miracle de venir-los-hi a portar la casa.
Vaja, que aquella «Puntual» ja era més que una puntual. Era un niu de
reglamentació i de virtut ben entesa.
A poguer tenir successió, no's podia demanar més.
Però en tindrien de successió? Nostre Senyor ho havia de disposar, i en
això, com en tot lo demés, l'Esteve no portava pressa.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Per fer creixer la botiga
treballen com la formiga.]