L'Estevet, aquell vespre, aixis qu'es va ficar al llit va pensar
qu'el pas qu'havia donat era molt serio, i que convenia no dormir-se
desseguida i reflexionar-ho una mica. Ademés tenia de declarar-se.
Sempre havia sentit a dir qu'els qu'es tenen de casar es declaren, i
ell no volia ser menos, i fer les coses com han de fer-se. Aixis és
que va pensar una declaració, i un'altra, i un'altra, i com que no'n
trovava cap de prou perfecta, ho va deixar per l'endemà i va quedar-se
dormit. Havia tardat a dormir un quart més qu'els altres dies.
L'endemà, va fer el seu fet; va obrir; va despatxar, va dinar, i aixis
que va creure que ja era hora, es va tornar a posar aquell trajo negre,
i s'en va anar a casa les Maries. Això sí, es va posar el calçat vell.
Pera poder-se declarar bé, no volia anar encongit.
La Tomaseta ja s'esperava, i al entrar i al donar-li el «buenas
tardes», ja les hi va donar am més franquesa; ja se la va mirar més
fit a fit; ja no la va trovar tan magra, i fins es va atrevir a dir-li
«maca», i ella a contestar: que «moltes gracies» i ell que «no hi havia
de què».
Les tres Maries en comandita, havien tingut una pensada. Ja que feia
tan bona tarde, i eren tots plegats, i havien de parlar d'alegries, en
comptes de passar la tarde en mig d'aquelles parets, podien sortir una
estona, i anar «al Jardí del General», que era un jardí que semblava
exprés pera dir-se coses a l'orella els que tinguessin coses pera
dir-se: qu'elles, ai!, am lo del hàbit, ja no tenien res que dir a
n'aquesta vall de llàgrimes.
La pensada va semblar bona, i elles tres al mig i un a cada banda, s'en
van anar cap al Jardí.
S'hi entrava per una porta de ferro, al «Jardí del general», i, ja
avans de passar la porta, la verdor, el remor d'aigua i una gran flaire
de llessamins aconhortava l'esperit i li donava un bany de dolcesa. A
dintre, van passar per un caminet, arenat am pedres petites i clapejat
de petxines blanques, am rengles de boix retallats i enmarcant toies de
flors. Als costats pujaven les soques, i a sobre penjaven les branques,
i per sota una nau de verdor, íntima, misteriosa i florida, va anar
passant la parella, seguida de les tres Maries.
Les Maries havien deixat avançar a n'els dos enamorats pera que fessin
el seu fet, i quan l'Estevet fou sol amb ella va creure qu'era el
moment, que tenia de dir alguna cosa, per senzilla i prudent que fos;
però no va trobar res per dir. Si hagués estat a radera el taulell,
allí rai, en tenia un rengle de converses per engegar; el taulell era
com una trona que li deslligava la llengua, però de parlar a sota de la
verdor, com no n'havia après, no'n sabia.
Al cap d'un ratet de caminar per sobre una catifa d'or qu'havien fet
les fulles mortes, s'ho va fer venir bé, i va dir:
—Tan mateix, sembla que ja cauen les fulles.
—Cada any cauen,—va contestar ella, i van continuar caminant.
Realment, n'havien caigut moltes de fulles. N'havien caigut a braçats,
a voliors, a pluja. Totes les d'aquell jardí i totes les del Passeig
de Sant Joan s'hi havien arreserat, com cercant aquell fossar que no
era trepitjat dels carros, i aon s'hi parlava a mitja veu, i aont els
enamorats hi sospiraven. N'hi havia de grogues, de morades, de verdoses
que no havien acabat de morir, de color d'aram, de color de foc, de
color de núvols a la posta; n'hi havia d'exteses a terra, com mans
obertes en la sorra, d'arropides sota els boixos, d'arraulides, de
tremoloses, de febles a dalt de les branques, que rodaven despedint-se
i queien silenciosament, i el camí n'era tan plè, que cruixien sota els
peus de les Maries i els promesos.
L'Estevet, tornant a les fulles, que ja l'havien tret d'apuro un cop,
va dir, arreconant-ne algunes:
—Quin jardí més mal endreçat.
—Es veu que'l cuiden homes,—va dir ella.
—Li agradaria tenir un jardí?—li va insinuar ell, atrevint-se.
—Un jardí, no,—li va rependre ella.—M'agradaria tenir una finca, am
verdura, fruiterar, safreig, aigua viva i força viram.
—Doncs amb el temps la tindrà,—va dir ell, i li va semblar qu'havia dit
tan, qu'es va tornar roig com una dalia.
Ella el va mirar: van seguir, i van arribar a una glorieta, aont hi
feia un'ombra encantada. A dalt, els xiprés, retallats, feien una
nau de capella, d'aon ne sortien flors blaves, d'entre la negror de
les branques. Al voltant, recolzats sobre la murtra, hi havien uns
banquets de marbre, clapejats de taques verdoses i de clarianes de sol,
i al mig, d'una fonteta rodona, com una taça de molsa, en brollava un
rajolí d'aigua, prim, arc-irisat com un vidre, que cantava, al caure a
la taça, una cançó d'alegria, que l'aigua, allunyant-se fent rodones,
l'anava a cantar a n'els lliris que hi havia sobre la barana.
—Que seiem a n'aquet pedriç?—va insinuar l'Estevet, corprès, pot-ser a
dintre de tot, per aquella cançó de l'aigua.
—Es molt fúnebre aquí,—va dir ella, que no estava per cançons.—Aném més
enllà, que hi ha les oques, i els hi podrèm donar un troç de llonguet.
Jo sempre que ving aquí, porto llonguet.
Van seguir el seu parer i el seu camí, i quan van ser aprop d'un
safreig van trobar, a més de les oques, una font i una barraca de
fusta, aont hi venien aigua i anís.
L'Estevet en va comprar dugues paperines de les mellors, que li van
costar dos quartos, i va obsequiar a les senyores.
Al donar-ne a la Tomaseta, li va venir l'intenció de posar-li un anís
als llavis, però ho cregué massa atreviment, per un promès interí
qu'encare no s'havia declarat, i, cambiant d'intenció, va tirar el gra
d'anís a l'oca.
L'oca s'el va mirar amb un ull, el gra d'anís, va torçar el coll, i no
el va volguer.
—No són llamineres les oques,—va saltar la Tomaseta.
—I vostè que n'és, Tomaseta?—va dir ell am tò carinyós.
—No m'hi han criat,—va dir ella.—A casa, escudella i carn d'olla.
—Lo mateix que menjèm nosaltres,—va respondre l'Estevet.
—I nosaltres,—van dir les Maries.
—I lo que menjarèm quan siguèm casats,—va estar a punt d'escapar-li a
n'el prudent Estevet, pero va creure-s qu'alló seria declarar-se fòra
de regle i que l'ocasió no era bòna: primera, perquè les tres Maries
paraven tres parells d'orelles, i ell volia parlar a soles, i després
que l'amor amb oca li va semblar que no lligava.
Pero, vaja; no podia esperar més. Començava a caure la tarde, aviat
s'haurien de despedir, i ell tenia de parlar. Si no arribava a parlar,
a més d'haver perdut el temps, l'avi li diria que era un totxo, i
tindria raó de dir-li. Aixis és, que fòra escrúpols: en sent en un recó
d'arbres que veia en el fons del jardí, li diria lo que feia el cas,
que per això havia vingut, i si no ho deia, no cumplia. Van tirar el
mig llonguet a l'aigua; van tornar a seguir camins de boixos, i van
arribar a sota els arbres, aont havia de dir-li «lo que feia el cas».
I qu'el lloc no podia ser més triat pera dir lo que feia el cas. Ombra,
frescor, remoreig d'aigua corrent, aucells que venien a ajocar-se
xerrotejant en les branques, flaira de flors i d'herba humida, claror
misteriosa entrant pels arbres de les darreres guspires del sol que
s'en anava a la posta: fins un _Cupido_ abrigat d'eura; fins un banc;
fins enredaderes que feien toldo a n'el banc, i fins un desmai mullant
el ròssec a sobre un brollador de perles. Si allí no deia «lo que feia
el cas», es que no havia nascut poeta.
Com es veu, si que hi havia nascut de poeta, perquè encare no van ser
al banc va pendre la paraula i va dir:
—Escolti, Tomaseta,—va dir.—Vostè i jo tenim de parlar, i ja ho sab
vostè que tenim de parlar.
—Digui,—contestà ella, abaixant els ulls.
—Tenim de parlar, i parlarém, però no ho dirém tot en un dia, perquè
ja'ns vagarà més endevant de tenir les nostres converses,—va dir ell.
—Aixis ho crec,—va respondre ella.
Aquet _aixis ho crec_, era tan clar, que casi no havien de dir res més.
Tot lo demés era retòrica. Però ja sia l'encis del lloc, o el caliu
d'estar a vora d'ella, o de que estava enamorat, va volguer fantasiar i
va seguir am més o menos poesia:
—Jo, ja sab que soc botiguer,—digué seguint poeticament.—No crec que
mai ningú puga dir que he faltat a l'obligació. Si ho han dit, no han
dit la veritat.
Ella:—No ho he sentit dir mai a ningú.
Ell:—Ni jo tampoc, pero era un parlar. Jo m'he pujat a n'el negoci, i
ting voluntat a n'el negoci. Primer es el negoci que tot pel que vol
montar una familia. No ho creu aixis, Tomaseta?
Ella:—Soc del mateix parer de vostè.
Ell:—Doncs com anavem dient, avui per demà que jo'm casi, com que no
tindré més qu'el negoci,'m portaré bé amb el negoci i em portaré bé am
la dòna, qu'estimaré tan com el negoci... Jo no ting experiencia, pero
tampoc soc un esvalotat.
Ella:—No.
Ell:—I no's fii mai, Tomaseta, dels joves massa prudents i que no
l'haijin correguda. Jo l'he correguda, però am mida, com ha de corre el
que vol corre. Jo seré un casat am mida, un pare de familia am mida, i
tot lo meu serà am mida.
Ella:—Estevet. Vol que li digui una cosa?
Ell:—Digui.
Ella:—Qu'el seu modo de pensar es tan del modo que jo penso, que quan
parla vostè, parlo jo. M'havien donat bons informes i veig que no
m'havien enganyat. La noia qu'es casi am vostè viurà a dintre un bany
maria.
Ell:—Doncs... doncs quan vulgui, ens en podèm anar. Ja he dit lo que
no gosava dir-li, i no tenim de parlar de res més.
—Aném,—va dir ella, aixecant-se i donant una mirada a n'ell, que volia
dir moltes coses.
—Anems-en,—va dir ell, tomant-li també amb el mirar tot lo que no li
havia dit.
Aneus-en en nom de Déu: hauria cridat el _Cupido_, si no hagués sigut
de pedra marbre.
I això qu'aquell pobre _Cupido_ ja estava avesat a sentir-ne de
converses com aquelles a n'aquell recó tan hermós, freqüentat per homes
tan _pràctics_.
La nit entrava poc a poc i am la entrada de la nit vibraven les
branques dels arbres pera treure-s les fulles mortes i fer lloc a n'els
aucells, qu'arrivaven de tot arreu, mentres de un a un, o de dos en
dos, anaven eixint els Estevets.
_Cupido_ es quedava amb els aucells, i no's podia planyer del cambi.
—Què tal?—van dir les Maries, quan van quedar am l'Estevet.—Què tal. Ja
t'has declarat?
—He dit lo que feia el cas. Tot lo que falta per dir, ja ho dirà l'avi
a n'el pare d'ella.
—Parles molt bé,—van dir les Maries.—Els qu'esteu enamorats no podeu
tractar com ha de tractar-se. L'enamorament es cego.
[Il·lustració: El casen á Sant Culgat
ab pau y tranquilitat.]