La Societat s’escrostonava. En Fresques, desde la mort de la seva dòna,
no s’hi havía acostat més; en Terratrèmol, a punt de casarse ab la
Marieta vanitosa, havía acabat per donarse de baxa, ab gran riota de
tots els companys, que _l’havían tractat de tot_; en Barrabola, bo y
esperant el fill, passava les vetlles a casa en companyía de la seva
Carmeta, a la que duya més amor cada día...
Y els altres socis, ara l’un, ara l’altre, seguían el mal exemple,
dexant de cumplir el reglament massa sovint pera que la Societat dexés
de rebren un gran dany... Com que les penyores ja no eran en ús, cada
hu llaurava pel costat que volía... Ni tan sols s’arribava a fer may
cap serenata...
En Pepis prou deya que tot allò s’havía de reorganisar axís qu’en
Fresques hagués acabat el dol rigorós y en Barrabola la mena de lluna
de mel en que vivía..... Però, passavan els mesos, y ni en Fresques
tornava, ni en Barrabola’s movía del costat de la seva muller.
--¡Quíns companys!--solía dir el Cedassayre:--¡valdría més que
haguessin nascut dònes!
--Be, home, la familia...--apuntava ab timidesa en Fidel.
--¡Què familia!... L’home qu’es home, no s’ha de casar... Y si’s casa,
no ha de dexar portar les calses a la dòna... ¡Familia!... ¡familia!...
¡Que m’ho plantin al clatell axò de la familia!... Després: en
Barrabola no hi té dret a abandonar els companys de la manera que ho
fa, per que al cap d’avall els companys som els que varem renovarli la
botiga.
--Axò no ho retreguis més, tu,--obgectava en Pepis,--per que ja sabs
que’l seu sogre ha pagat de sobres el treball...--
Tenía rahó en Pepis... En Bernat, comprenent que les obres fetes pels
habitants a l’argentería podían ser un lligàm qu’estaqués al seu gendre
a la Societat, havía tingut punt en pagar a cada hu’l treball qu’hi
havía fet y en tornar a n’en Pepis els diners qu’havía avensat... Y
justament aquell acte del vell espardenyer, havía estat causa de que hi
comensés a haver dissencions dintre la junta y de que’s donguessin de
baxa mitja dotzena de socis, enfaristolats per que havían disposat de
la moma’ls qu’havían pres part en les obres, contra la opinió dels que,
no havent intervingut en rès, sostenían a peu y a cavall que la caxa de
la Societat era l’única que debía gaudirse de la ganga.
Ab tot, havía estat ben be per ganes, qu’havían cercat bronquina’ls
dissidents, per que, a fi de comptes, si’ls diners no varen anar a la
caxa, no varen pas dexar de ser esmersats en una gresca colectiva, de
la qu’encara avuy parlan els infants com de l’adveniment més gros que
hagin sentit esplicar als seus pares.
Figurèus que varen anar a Barcelona a cercar el Carnestoltes. Y varen
arribar a ser tants els que varen formar en la expedició, que tant
a l’anada com a la tornada varen fer anar desballestat el servey de
trens. Llevats en Fresques, en Rafel y en Terratrèmol, no solament hi
havía tots els socis, sinó que cada hu havía fet seguir una parella.
Els tres díes de Carnestoltes varen ser tres díes de bacanal... Les
dònes planellenques n’estavan escandalisades, y’l mateix Barrabola,
parlantne vuyt díes després ab la Carmeta, ja comensava a donarli tota
la rahó... Tan mateix era massa escàndol el que’s va armar.
--¿Veus, tu que deyas que tenía maníes quan me veyas gelosa?--mormolava
ella.
--Be,--replicava ell,--allavores no s’hi havía arribat a una cosa axís.
Y pots estar certa que, si jo hi hagués estat, ho hauría impedit.
--Júram que no hi tornaràs més ab aquella colla de perduts...
--¡Si m’he donat de baxa!...--
...En Barrabola mentía, fent obra del pensament; per que, de
pensament, sí que s’hi havía donat, però d’obra no encara... Li
feya por el què diràn, y donava temps al temps... ¿Quí sab? potser
la Societat, mancada del valiós concurs d’en Fresques y d’en
Terratrèmol, s’aniría morint per si sola, cayent en desús el reglament
ò transformantse en Societat d’esbarjos lícits..... Potser també
qualsevol día, els dissidents formarían un altre centre y aleshores ell
se’n podría prevaldre y donar la excusa de que, sent industrial com
era, no li convenía estar malament ab ningú...
Y axís passavan els díes, passavan les setmanes, passavan els mesos...
Y’ls Habitants, be que de tomballons, anavan fent el seu camí... Y en
Barrabola no gosava presentar la baxa.
Però, va arribar la Primavera y en Pepis va haver de marxar de
Planells, pera anar a Barcelona a trobar metges que’l visuressin y
seguessin la ventatja a un mal crònich que’l comensava a minar per
dins. Y lo que va passar va ser qu’en Pepis va estarhi una temporada a
Barcelona, y’l Cedassayre y en Fidel moltes nits varen trobarse sols al
domicili social, jugant pera matar l’aburriment.
--Ens han ben abandonat,--deya en Fidel.
--Y ¿no sabs per què? Donchs, per que, fòra tu, en Pepis y jo, no hi hà
cap dels fundadors que sigui home!--afirmava’l Cedassayre.
--Ja ho pots dir, ja.
--Barrèja...
--Escàpsa...
--Trumfos copes.
--Home, ja que parlas de copes... ¿què’t sembla si beguessim un cop?
--Bevèmhi.
--A la teva salut.
--Té, còbra... ¡A la teva!--
En Fidel refusava’ls cèntims ab dignitat...
--Déxa estar, ¡home!...
--Vatja, donchs, grans mercès... A n’aquest preu, cómpta que seré
parroquià.--
Y reprenían el jòch... Y després d’una partida de bescambrilla,
n’emprenían una de cau, y acabat el cau feyan la manilla de rector y
vicari, y quan estavan tips de jugar a cartes, agafavan el dòmino,
y quan ja tenían prou de dòmino les emprenían ab les dames... Y axís
passavan les nits, sense conseguir distreures.
Lo pitjor de tot era que passava’l temps y s’acostava Sant Joan y no
sabían còm ferho pera pagar la mitja anyada de lloguer de pis.
--Estich per escriure a n’en Pepis!--va dir un día en Fidel.
--Escríuli, per que si ell no torna, axò no pot anar.
--Ja pots dirho que nó... Ningú paga les quotes, ningú ve a fer
consumacions, y les existencies s’acaban qu’es una pena..... El
marrasquí l’haig d’anar a comprar a petricons, el rom igualment, de
cervesa no n’hi hà una gota...
--¡Si en Pepis ens enviés la clau de la caxa!...--
Aquesta observació va sofocar a n’en Fidel... No’n feya pochs de díes
qu’era escurada la caxa... Y qui l’havía escurada havía estat ell,
un día qu’havía hagut de pagar un compte de cafè... Y no era sols la
escurada de la caxa lo que’l feya tornar vermell, sinó’l recordar que,
pera treuren els diners, havía hagut de desbotarla.
--Jo trobo--va acabar per dir--qu’hauríam d’anar a demanar ajuda a n’en
Barrabola, ara que l’establiment li marxa.
--¡May!--va cridar el Cedassayre.--S’ha portat massa malament... Val
més qu’escriguis a n’en Pepis.--
Y axís ho va fer en Fidel, però en Pepis no va contestar, per que
ja no era a Barcelona, d’ahont havía sortit, cansat d’anar a trobar
metges y més metges, sense que cap d’ells hagués conseguit aturarli la
malaltía... Per axò havía decidit arribarse a París... Y a París ja va
trobarnhi de metges que li varen entendre’l mal, però també va trobarhi
unes costums que no eran pas del tot propies pera ajudar a la tasca
dels metges..... Y com que lo que guanyava per un cantó, ho perdía per
l’altre, va arribar a veures cara a cara ab la mort, y aleshores se va
espantar y va tornar a Planells a fer vida reposada.
Mes tothom, al vèurel arribar tan flach y ullerós, ja va dir que tenía
mala pessa al teler... Y ell, que s’ho conexía y qu’havía escoltat
la seva sentencia de boca del derrer metge qu’havía anat a trobar, va
sentirse sense habilior de revifar els «Habitants de la lluna.»
--Si viviu ab regla, encara teniu vida per anys,--li havía dit el
metge;--sinó, no teniu remey.--
Y aleshores va comensar a posarse y a estalviar energíes, pera veure
si’s rescabalava un xich de les que havía malgastat.
* * * * *
Y, per Sant Joan, hi havía paper als balcons.