DE LES TRISTESES D’EN BARRABOLA Y DE LO QUE LI VA PASSAR AL CEMENTIRI
DE PLANELLS.
Ja ho havía dit que no hi tornaría ab la Carme... Y lo promès,
promès... Y’ls homes han de ser homes... Y l’home que no es home, no es
ningú... ¡Y ben nèt que sí!
¡Prou, prou!... De rahons, moltes, però’l rau-rau del cor ningú li
treya... Era un rau-rau perfidiós, que de nits li llevava’l sòn y de
díes la gana, tenintlo sempre nerviós y agitat... Se’l veya córrer per
la vila ab el barret al clatell, no adonantse de ningú, xiulant de baix
en baix tonades tristes ò mormolant tot sol com si s’hagués tornat
tarumba.
L’argentería, regentada per l’aprenent, anava de mal borràs... Els
parroquians ne fugían com d’un cau de pestilencia... Y va arribar un
día, que pera poder pagar el deute que havía fet al hostal, va haverse
de vendre a cap preu algunes joyes.
Cabalment quan venía de vèndreles va trobar a n’en Fresques, qu’anava
tot content ab el cabàs de les eynes a coll, cosa que va estranyarlo
bon xich.
--Y donchs, ¿que treballas ara?
--Sí, noy, per forsa.
--¿De quant ensà?
--Avuy comenso. Sense la dòna s’ha d’espabilar un... Ja veuràs: ara
no tinch qui m’ho guanyi. Emprò, axò sí, estich com el peix a l’aygua
¡vatua l’hereu!... Déxat d’un sach de verí com la meva dòna.
--Y ¿no l’has anyorada gens?
--Axò sí que nó. Més m’estimo treballar y viure sol, que no pas matar
l’aranya y viure ab aquella mala arna.
--Vatja, que sigui la enhorabona.
--S’estima, noy... Y ara, fins al vespre.--
Y l’un trist com un mort y l’altre alegre com una engingolada
d’esquellerinchs, varen tirar cada hu per la seva banda. En Fresques,
ab tot y la pesantor de la seva còrpora, caminava picat y lleuger; en
Barrabola, ab tot y la seva magror, caminava pausat, ab la testa baxa,
com si’l pes del seu nas de tarota l’hi fes acotar. Però no era pas
el del nas el pes que l’atuhía, sinó’l de les seves reflexions..... Y
era tant lo abstret qu’anava, que’s va trobar fòra vila sense donarsen
compte... Guaytava a terra y no veya rès més enllà del rotllo d’acció
dels seus peus. Y encara molts cops, un tel de llàgrimes li enterbolía
la vista y aleshores, encara que s’hagués trobat davant de un avench,
no hauría reculat per que no l’hauría vist... ¡La dòna! ¡la dòna!... Li
feya molta falta la dòna.
Sobtadament, va trobarse sense terra ferma pera assèurehi el peu, però
l’acció ja era feta y’l balans del còs va ferlo tamborellar endevant...
Per fortuna, el dipòsit d’aygua hont va caure no era més que a mitx, y
ab la remullada sola’s va sortir del pas.
Y encara va ser una sòrt que caygués, per que la matexa cayguda va
axeribirlo, posantlo una mica a tò.
Una mica no més, per que del tot, no s’hi posaría may si no tornava
a ajuntarse ab la dòna... Y com que la dignitat el privava de ferho,
vèusel aquí desgraciat per tota la vida... ¡La dòna! ¡la dòna!... ¡Li
feya molta falta la dòna!...
--Per viure axís, valdría més morirse d’una vegada;--va acabar per
dirse.
Y un mal intent li va creuar per la testa... Y, com un estadant que
va a inspeccionar la casa hont ha d’anar a viure, va dirigir els seus
passos cap al cementiri, qu’axecava els seus xiprers y desmays cap a la
esquerra, a poch més d’un tret de fona.
Quan hi va ser, va comensar a seguir els rengles de ninxos,
reflexionant sobre lo estret que a dins se debía estar... «Ni dèu
haverhi lloch per axamplar els dits» va reflexionar tot d’una... Y va
aturarse davant d’una làpida que duya gravat el seu nom:
PROPIEDAD
DE
RAFAEL VILAR
Y
FAMILIA
¡Vès! ja hi tenía casa ell al cementiri... Casa y familia... Per que
allí hi descansava la Llucia, la seva primera dòna.
--¡Ay, Llucia!--va exclamar:--me sembla qu’aviat vindré a ferte
companyía.--
Y va caure de genolls y va anar pera mastegar un pare-nostre. Però, per
esforsos que va fer, no va conseguir recordarne un borrall. En cambi’s
va recordar d’una cansó tota trista ab la que havía calmat molt sovint
les primeres anyoranses de la viudetat y’s va posar a cantarla en veu
baxa:
Desde el fatal momento
que te perdí ¡ay! esposa miiiiía
siento cruel tormento
que me ha robado
que me ha robado
la alegría...
La cansó era cansonera y l’ayre ab que la cantava en Barrabola encara
la n’acabava de fer... Per que la veu sortía mandrosament de la gola
del cantador, no arribant a surar del rondineig de les cigales que,
a n’aquella hora esplendent del matí, s’afanyavan a cantar entre la
verdor dels xiprers del cementiri y la grisor dels olivets que s’hi
ageyan al entorn.
El sol enlluhernava, lluhint en mitx d’un cel ras, sense un parrach
de núvol... En tot el cementiri--un cementiri ab tot de jardinets,
com els de Barcelona--no hi havía ningú més qu’en Rafel, les cigales,
tres ò quatre pardals, mitja dotzena d’avespes, una munió de tàbechs,
una papallona que volava de roser en roser, y un ardat de llagostes
y pregadeus de rostoll que saltavan d’una banda a l’altra com si
juguessin a juli ò a saltar y parar.
Y entre’l zumzeig de tantes ales d’insecte y el piular feble dels tres
ò quatre pardals, el cant d’en Barrabola ressonava somort y cuydava
fondres en la pesada sinfonía:
Ay, dulce amada esposa
en mi dolor ¡ay! me desespeeeeéro...
mi pecho hiel rebosa
lleno de angustia,
lleno de angustia,
y me muero...
Y’l cant s’afeblía... s’afeblía... Y semblava que fos de debò que
s’anés morint en Barrabola... Y vèus aquí que, de cop sobtat, al home
va entrarli com una mena d’ensopiment... El sol, axecantse magestuós
cap a la mitxdiada, li batía al cim del cap, entaforantli’ls seus raigs
de foch clepsa endins, com si li volgués fiblar el such del cervell...
Però, ab tot y la pesantor de la calda, ell seguía ferm al devant del
ninxo de la seva primera dòna, com si ab el cant volgués resucitarla.
Axò sí, a cada vers del cant, li crexía l’ensopiment de tal manera, que
la veu se li abaxava sense ferhi esment y’ls ulls li feyan pampallugues
y’l cap li esdevenía fexuch y se li balancejava com el d’aquelles
tortugues que vènen per les fires.
Per fi, va ser tot ell que’s va balancejar, y a la poca estona, el pes
del cap va vèncer al del còs, y el còs va caure esternellat a terra.
Hi estava tan poch fet a tractarse ab el día, que la soleyada l’havía
reprès.
Ventura que l’enterramorts va entrar a la poca estona, se va adonar
d’ell y’l va arrossegar a l’ombra, hont va conseguir retornarlo ab
penes y fatichs.
Mes, tot aquell día va romandre com boig, aclaparat per una visió
qu’havía tingut al moment de perdre conexensa y que desde aleshores
el perseguía... ¡Oh, la torturadora visió!... Se li havía clavat al
cervell y al cor ab tota la forsa d’un remordiment... La seva primera
dòna li havía comparegut amortallada, demanantli compte dels disgustos
que d’ell havía sofert en vida, dientli ab un gran crit qu’aquells
disgustos eran els que l’havían morta y profetisantli pera abans de
gayre la mort de la nova muller, qu’acabaría fonentse com ella de
passió d’ànima.