Plovía a samalades, y la Carme, revolcantse pel llit, bregava pera
atrapar el sòn... Al caure al cim de les teules que cobrían la seva
cambra, l’aygua’n treya una colla de notes com de milers de violins
tocats ab les ungles. De tant en tant, semblava qu’a n’aquell soroll
picat s’hi barregés el més seguit y suau, però no més feble, d’una
munió de guitarres y contrabaxos y violins... Era que una ratxada de
vent cinglantejava la pluja... Mes, apagat el buf, tornava a regnar la
fressa picada del ruxat... ¡Clich! ¡clach! ¡cloch! ¡Clich! ¡clach!
¡cloch! ¡Clich! ¡clach¡ ¡cloch!...
A la pobra Carme semblava que li foradessin el cervell aquelles gotes
que queyan. Y’l catxeteig de les canals que li arribava del carrer,
la tenía marejada, fentli rodar el cap entre la fosca de la cambreta
blanca y menuda hont tant havía somniat amor abans de casarse ab en
Rafel Vilar, per mal nom Barrabola.
¡Quàntes y quàntes nits, a n’aquella matexa hora de la matinada, havía
arribat a les seves orelles una altra musica, molt més grata que la de
les canals y la de les gotes al topar ab les teules y la del vent al
cinglantejar la pluja, y havía sentit axecarse espay amunt la veu del
enamorat, que li demanava estimació!
¡Oh! quína delicia la de sentir muntar fins a n’ella entre un punteig
de guitarra, aquella veu de baríton dolsa... dolsa, cantant ab tò
planyívol:
¡Ay!... criollita del alma,
tu me robas la calma,
yo no puedo vivir...
¡Ay!... labio de caramelo,
tus ojitos de cielo
me hacen latir...
La _criollita_ era ella, y el que no podía viure, en Barrabola... Y
prou qu’ho demostrava ab el cant que no podía viure, per que a cada
¡ay! de la cansó, semblava vessarhi un ayguat de llàgrimes...
«¡Ay, Senyor!» pensava ara la dòna: «¿què s’ha fet aquell temps, que
sembla tan lluny..?»
Y mentres al defora la pluja abrigava les teulades, sota’ls llensols
queya un’altra pluja més reposada y suau: una pluja de fel cayguda dels
ulls de la Carme, de la pobra casadeta separada del marit, al qui
anyorava, malgrat el propòsit que s’havía fet de no ajuntarshi may més.
Però no era pas sols anyorament lo que sentía la Carme, sinó gelosía:
una gelosía fonda... fonda, qu’arribava a tocar fins a la primera
muller del seu espòs... Per axò, cada nit, després de somniar desperta
ab el reguitzell de dònes que creya freturoses del amor d’aquell beneyt
tan estimat, la seva imaginació volava cap al cementiri de la vila,
presentantli la imatge de la morta com la de la rival més temible que
podés amenassarla.
«¡Oh, sí, sí!» exclamava: «ben segur que’l meu Rafel deu guardar millor
recort d’ella que de mi... Ben segur que d’haverse casat ab ella no
se’n penedeix y d’haverse casat ab mi sí...»
Y al pensar axò, li entravan ganes de saltar de peus a terra, vestirse
a corre-cuyta, llensarse de bella nit al carrer y córrer de cap a cap
de vila cercant a n’en Barrabola, pera arrebassarlo de les urpes de la
multitut de dònes que debían disputàrsel. Per que d’axò, de que totes
les dònes se’l disputessin, no’n tenía la més lleugera sospita de
dubte. ¡Era tan graciós y simpàtich el seu Rafel! Y, sense axò, ¡tenía
aquella veu de baríton tan dolsa!...
¿Quí sab si la feya servir d’ensà qu’eran separats, aquella veu?
¡De segur que sí, per que sense puntejar la guitarra y cantar, no sabía
estarhi en Barrabola!... Tal vegada allò de la _criollita_ ara ho anava
a cantar sota’ls balcons dels carrers sospitosos, captanthi l’amor de
la primera qualsevol que se’l volgués escoltar... Y allò sí que ja li
feya més que gelosía a la Carme; allò li encomanava una rabia folla,
que la obligava a mossegarse’ls punys fins a escorxarse’ls dits a la
part de sobre dels nusos.
Y axò li succehía cada nit, però may com d’ensà que la societat
dels Habitants de la lluna feya anar en dansa totes les llengües de
Planells y de més enllà y tot, a copia de gatzares sorolloses que cada
nit esvalotavan la vila en pès, desesperant al batlle en tanta de
manera, que ja parlava de dexar la vara, encara que pera ferho hagués
d’abandonar per un quant temps la vila y’ls interessos qu’hi tenía
escampats.
Per que ¡mirèu que n’arribavan a ser de gats aquella colla de
perdularis! Fins en Fresques y en Requena, tan quiets y tan reposats,
comensavan ja a perdre’l respecte a la dòna y feyan blanques la majoría
de les nits.
Y axò la Carme ho sabía y se n’esborronava tota... Quan en Fresques,
l’home abans més obedient al sach de verí qu’era la seva dòna, y
en Requena, de qui no s’havía dit may rès de mal, havían arribat a
n’aquell estat d’insubordinació, ¡vès què debía fer en Barrabola, ab
el seu tarannar tan rebech y la seva inquietut esbojarrada!... Ben
segur qu’estava perdut com Roses y que quan vingués l’hora de fer les
paus li costaría un sentit acollatarlo a la vida de casa...
Però ¿quí’n parlava de fer les paus? ¿No havía fet pacte ella ab ella
matexa de no víurehi may més ab aquell home?... ¡Sí que l’havía fet!
¡Y ben ferma que s’hi mantenía!... ¡No pas poch!... Encara que se li
presentés demanantli clemencia ab les llàgrimes als ulls y els genolls
en terra, no se l’escoltaría; havía acabat de mofarse d’ella... ¿Què se
havía pensat aquell mal ciutadà?
Aquest pacte ab si matexa també’l renovava cada nit la Carme, però si’l
renovava, era per que abans se li havía escapat el supòsit de fer la
pau...
Y aquella matexa nit de la pluja ja havía hagut de rebtarse a sí matexa
una colla de vegades, per haverse sorprès pensant ab el día en que
tornaría a ocupar al costat d’en Barrabola el lloch de muller enamorada
que li corresponía. Y quan, matinada enllà, va mimvar la pluja y la
pobra va conseguir que la sòn li entenebrés el cervell, els seus llavis
mormolaren encara:
--May més..... May més de la vida...--
Però no havía passat un dient de pare-nostre, que ja somniava.....
Somniava que tornavan a viure junts y que tenían un fill que’ls
alegrava l’existencia, féntelsla veure tota de color rosat.
¡Un fill! ¡Oh, quína delicia!... ¡Y còm el petonejava ella! Y
qu’enfavat que s’hi quedava ell al vèurel tan entremaliat y graciós...
Per que de graciós n’era molt el fill que somniava la Carme... Graciós
com en Barrabola mateix quan era petit... ¡Allò que’s diu pare fet!
De sobte, quan més engrescada estava ab el somni, va redressarse en
el llit, parant l’orella com si hagués sentit muntar del carrer algun
soroll.
La pluja havía parat del tot y aquella sinfonía de violins tocats ab
les ungles havía estat baratada pel baladreig de tots els galls de la
vila, que donavan comiat a la nit, avergonyida ja per les primeres
lluhissors de l’auba.
--Sí, me sembla que sí,--se deya la dòna bo y parant atenció a la
fressa que li semblava haver sentit. Y, sense voler, somreya una mica
y se sentía temptada de saltar de peus a terra y badar ab compte un
porticó pera guaytar a baix.
Y fins va arribarho a fer de saltar del llit, sinó qu’al punt de posar
la mà a la balda, va recular com si hagués sentit una cremor als dits.
--Nó, may més... May més de la vida!--va repetir ab fermesa.
Al mateix instant, el soroll que la havía feta somriure de primer,
va ferse més fort... Era un soroll semblant al que feyan poch abans
les gotes de pluja al topar ab les teules, però una mica mès suau y
armoniós... ¡Per forsa havían de ser els dits d’en Barrabola els que
tocavan la guitarra a baix del carrer!... Sí que ho eran, sí...
Y la Carme se’n sentía tota esponjada y orgullosa... Però, més va
sentirsen quan la veu d’en Barrabola mateix, aquella veu de baríton
tan planyívola y dolsa, va entonar entre’l concert dels galls la seva
cansó predilecta:
¡Ay!... criollita del alma,
tu me robas la calma,
yo no puedo vivir...
¡Ay!... labio de caramelo,
tus ojitos de cielo
me hacen latir...
El cant s’enlayrava espay amunt, rebotint per les parets del carrer
solitari, que tot se n’estremía... Y la Carme parava atentament la
orella y sentía esgarrifanses de goig per tota la còrpora... Y cada cop
qu’en Barrabola deya allò de la _criollita_, se’n sentía orgullosa y
pensava que ella tampoch ne tenía de calma sense’l seu _criollito_...
Si no hagués estat tan reboig ¡vès qui’ls hauría empetat la basa al
un y al altre!..... Haurían viscut sempre com Joseph y María, sense
rahons ni disgustos, sense la més lleugera ombra que’ls entelés la
felicitat... y potser fins haurían tingut aquell fill que poch abans
havía comparegut en somnis al seu cervell... ¡Còm, potser! ¡Ben segur
que l’haurían tingut! Per que ella no’n dubtava de que si no’l tenían
era per no voler permetre Deu qu’en Rafel el malcriés de petit ab el
seu exemple.
Pensant aquestes coses, va venirli fret a la Carme. Y per axò va saltar
d’un bot al llit y’s va abrigassar depressa, mentres en Barrabola,
que a baix al carrer comensava a despacientarse, dexava’l cant per la
súplica.
--¡Carme!... ¡Carmeta!...--cridava a mitja veu, amorrat a la paret de
la casa a fi de que no’s perdés el crit.
Y com que la Carme, acotxada fins al cap, no arribava a sentirlo ni
donava senyals de que al món fos, va cridar ab més forsa... Y aleshores
sí que va sentirlo la Carme, però també’l va sentir algú més, com ho va
demostrar un grinyol de finestró al obrirse y una veu ronca que cridava:
--¡Arri, gandul, perdulari, brètol! Vés a dormir, que’n portas més al
cap qu’als peus. ¡Déxala estar tranquila a la meva filla!--
Sentir axò en Barrabola y revitllar la guitarra a la paret, va ser tot
hu.
Y no va contentarsen d’axò, sinó que, baratant la cansó per les
esguerradures, va omplir al pare de la Carme d’insults y renechs, y va
tirar carrer amunt, bo y tambalejantse com un ninot de molles.
V
DE LA SECCIÓ LÍRICA Y DE LES PARTICULARITATS QUE REUNÍAN CERTS
INSTRUMENTS Y’LS SOCIS QUE’LS TOCAVAN.
Les serenates dels Habitants de la lluna varen esdevenir famoses a
Planells. Tant, qu’encara avuy día se’n fa plat: ¡ja veyeu què’m feu
dir! Però no us penseu qu’ara parli de serenates com la que havía
anat a fer en Barrabola a la seva muller. ¡Oh, cà! Allò no passava de
ser una axera sense importancia, en la que no hi tenía rès que veure
l’esperit artístich. Més aviat el de vi.
Aquexes serenates individuals, no més les feya en Barrabola, qu’era
l’únich que de tant en tant s’emancipava de l’autoritat d’en Pepis
Calau, president dels Habitants y director de la secció lírica. Per que
a la societat hi havía secció lírica, sinó que, ben mirat, passava de
secció. ¡Com qu’hi figuravan tots els socis!
Y no us cregueu que’s tractés d’un chor més ò menys desballestat.
¡Chor y orquesta hi havía! Però la orquesta era d’una mena un xich
estranya, per la barreja d’instruments que la componían. Ab tot, els
més importants eran el contrabaix y l’armonium. L’armonium ¿eh? ¡no
son pas bromes!... un armonium gros, ab honors d’orga, qu’en les nits
de serenata era passejat de cap a cap de vila ab un bayart, carrossat
per en Fresques y en Requena, que passavan per ser els més forsuts de
la colla y que desempenyavan el càrrech ab tota conciencia, sentintsen
tan gelosos, que may havían permès ser ajudats per ningú... ¡Y còm se’n
reyan l’un y l’altre al veure que pera dur el contrabaix--¡rès! ¡una
palla!--els demés socis se rellevavan a cada tombant de carrer!
Per cert qu’era curiós aquell contrabaix... Vist de nit y sense
fixarshi massa, semblava un contrabaix com qualsevol. Però no ho era
un contrabaix d’ús corrent: era un contrabaix escepcional, que s’havía
fet el mateix que’l tocava, aprofitant les desferres d’una antiga caxa
de rellotge y afeginthi ab trassa’ls materials que varen ser menester,
encara que comprats en estat natural y transformats després a casa...
Fòra l’arquet y les cordes, tot s’ho havía fet el Cedassayre, qu’era
l’autor del progecte del monumental instrument. ¡Y no n’estava poch
orgullós de la seva obra! ¡Y no s’estufava poch ni gayre al sentirse
alabar la trassa per tots els companys!
Val a dir que s’ho merexía, per axò. ¡Jo ho crech! Figurèus que, ab tot
y’l seu tarannar de jan-fúmere, era ell el que feya’ls cedassos més ben
fets y de més durada de tota la comarca. Y axò, que pera un cedassayre
ja era un mèrit prou gros, anava acompanyat d’una pila de conexements
qu’eran l’enveja fins de certs homes de carrera. Ell, gavies; ell,
posarse mitges soles y talons; ell, historia; ell, francès; ell, solfa;
ell, geografía; ell, figures de pessebre y cases de suro quan venía’l
cas... De tot arribava a saber aquell home menut y desnarit que caminava
balancejantse y que semblava un qualsevol... ¡Un qualsevol! Li haguessin
hagut d’anar al derrera més de quatre advocats!... Mirèu si n’era de
sabi, qu’una vegada, quan encara a Planells hi havía sub-governador,
va tenirhi rahons a causa d’unes baralles ab un de policía, y’l
sub-governador no va tenir més remey que callar. Però, com qu’era un
home molt venjatiu, quan va acabar les paraules, va comensar els fets,
y en lloch de rahons va donar ordres, y les ordres varen ser de posar
al Cedassayre a l’ombra fins al endemà. Axò sí: més hi va perdre’l
sub-governador que no pas ell, per que d’aquella feta, may més va ser
monàrquich. Y cal fer constar que fins aleshores, sempre havía estat
fidel al règim, com a home ben ordenat y pacient, enemich de tot destorb
que podés perjudicar la tranquilitat de l’auca.
Derrera l’armonium y el contrabaix, seguía en importancia la trompa,
un altre moble de respecte. Qui la tocava era en Fidel, cafeter de la
societat, sabater, y nunci de la vila. Però, ¡quín nunci, fillets de
Deu! Avuy día, ab tot y fer ja una colla d’anys qu’es mort, se parla
encara a Planells y fins a tots els pobles vehins, dels complicats
refilets que treya de la trompeta... ¡Quíns pregons els d’en Fidel!
N’hi havía pera quedarshi ennartat. Y no per la veu, nó, per que la
tenía molt esquerdada, sinó per aquella complicació de notes que treya
del instrument. Mirèu si havían de serho de boniques, que molts del
públich, un cop sentit el toch, se retiravan. ¿Què n’havían de fer del
pregó? Però ja va venir día que varen escoltarlo. Per qu’en Fidel, al
veure que, com més anava, més mala veu tenía, va comensar a fer seguir
ab ell al seu fill. Y’l pare tocava y el fill pregonava. Y justament
va resultar que’l fill, en Miquelet, tenía una veu de primer que era
una delicia. Per axò’ls planellenchs solían dir que les crides d’en
Fidel y’l seu noy, no eran propiament crides, sinó concerts vocals y
instrumentals.
Llevat de la trompa, no hi havía cap més eyna de tocar per medi del
buf a la secció lírica dels Habitants de la lluna... En Terratrèmol
tocava’l bombo, tant per ser l’instrument de més retruny, com per
la circunstancia de poderlo tocar sense necessitat de dexar anar la
crossa; en Requena se les heya ab els platerets, en Fresques tenía al
seu càrrech el triangle, y els altres socis lo que volían, encara que
gayrebé tots havían acabat decantantse per les guitarres y bandurries,
qu’arribavan a formar una veritable banda d’instruments de punteig, de
la que n’era director especial en Barrabola. Y dret hi tenía, per que,
ab la guitarra ò la bandurria als dits, ningú era capàs de passarli la
mà per la cara.
Ab tan valiosos elements, ¡podeu comptar si’n tenía d’importancia la
orquesta dels Habitants! Donchs, el chor era tan important com la
orquesta. ¡Es clar! com qu’era format pels matexos músichs. Fòra en
Fidel, que prou feyna tenía ab la trompa, tot els socis cantavan. Y
vèus aquí per que’ls instruments havían estat escullits entre’ls que no
han de menester el buf de la persona. Y si be en Fidel no figurava com
a corista, en les grans serenates feya seguir sempre al seu fill, qu’hi
refilava uns solos capassos d’enternir les pedres.
Y ab aquells solos pensava en Barrabola una matinada, tot revolcantse
pel llit y bregant pera atrapar el sòn, que no comparexía. Estava
trist ¡pobre Barrabola! Feya un any que no s’havía fraccionat cap
partit polítich, cinch mesos qu’estava separat de la dòna, y vuyt díes
que havía anat a ferli la serenata, y l’anyorament l’havía comensat
a agafar en tanta de manera, que ja pensava ab organisar una sortida
extraordinaria de la secció lírica, pera anarne a cantar un rengle a
la Carme y veure si arribava a enternirla..... Axò sí, la cantamenta
havía de ser de gran solemnitat, ab solos d’en Miquelet y tot... Y si
convenía dur pistoles pera fer foch al sogre en cas de que’ls hi cridés
algun fàstich, se portarían pistoles.
Ja decidit a tot, va comparèxerli la calma y va adormirse. Però no va
durar gayres hores el seu sòn. De bon matí--abans de les onze--ja era
de peus a terra, decidit a anar a treure del llit a n’en Pepis, pera
exposarli’l seu plan de reconciliació _ab la de casa_.
Va vestirse a corre-cuyta; va baxar a l’argentería per la escala
interior qu’hi comunicava desde l’entressol hont tenía l’habitació;
va preguntar al aprenent si hi havía novetat; va proporcionarli mitja
dotzena de rahons pera acontentar als parroquians que s’impacientavan,
esperant que estessin llestes les joyes que li havían dut a adobar; va
empassarse a la correguda mitja presa de xocolata y un llonguet, y,
caminant depressa, fent banderejar els faldons del revellit jaqué y
duent el barret a la mà per mor de la calor, va dirigirse cap a ca’n
Pepis.
Feya un día de setembre tot pesat... Una immensa nuvolada grisa
cobría’l cel, amenassant pluja forta. Y en Barrabola se’n sentía
malhumorat del enxovament del día. Per axò, sense adonarsen, va anar
emmandrint els passos, fins a passar del de llebrer axerit al dels bous
fexuchs. Y veusaquí qu’al arribar a l’ampla portalada del casal hont
vivía en Pepis y trobarla closa com si encara fos bella nit, va sentir
mandra d’axecar el bras pera empunyar el picador.
«Va, prou que li esplicaré a la nit el plan» va acabar per dirse.
Y va recular ab l’intent d’anar a la botiga y pujar després al obrador,
que’l tenía a dalt del terrat, pera aprofitar treballant l’hora y mitja
que mancava pera ser la una. La llàstima era que pel camí va haver de
passar devant del Cafè del Sol, hont hi havía en Fresques, que’l va
convidar a fer la titlla. Y ell va acceptar... ¡No podía pas desayrarlo
a un company com en Fresques!... Axò sí, fer la titlla y anarsen...
Era cosa de fer feyna aquell día... Però, tot enrahonant, en Fresques
va proposarli un partit de caramboles. Y també va haver d’acceptar.
Després del convit, no podía pas dir que nó... Y va fer el partit y va
perdre, rebentne una gran alegría.
«Els que al jòch tenen desgracia, en l’amor tenen sòrt» va exclamar.
Y, com que ja era més de la una, va anarsen cap al hostal hont menjava
d’ensà qu’era separat de la dòna.