I
DE COM VA SER DISCUTIT Y APROBAT UN IMPORTANT ARTICLE DEL REGLAMENT
INTERIOR DELS «HABITANTS DE LA LLUNA»
--Demano la paraula.
--Té la paraula’l company Terratrèmol.--
...La junta’s celebrava en una sala espayosa y desfregada, a la llum
de dues espelmes que cremavan en canalobres de vidre y d’un sol broch,
colocats sobre la taula de la Presidencia. Els concurrents no passavan
gayre d’una dotzena, y axò feya que’l local, ab el seu rengle de cinch
balcons oberts en un dels carrers més rònechs de la vila, semblés
encara més gran de lo qu’era. Com a moblatge, no hi havía altra
cosa qu’otomanes: otomanes entre les obertures, separantles, com una
tirallonga de guions les cantitats d’una tanda de restes; otomanes a
cada cap de sala; otomanes a la paret que corría devantera al rengle de
balcons; otomanes per tot arreu. Del bell mitx del sostre, penjava una
colossal aranya de vidrims, sospesa d’un ganxo de ferro y desprovehida
d’espelmes. Y com que les dues que cremavan sobre la taula no eran prou
capasses pera aclarir la pessa, els socis, allargassats ò asseguts en
les otomanes, se fonían en la penombra, no arribantse a distingir les
fesomíes de cap d’ells, fòra la del President, que era un jove d’uns
vintivuyt anys, de nas punxagut y barba negra, pentinada ab afectat
desgayre, igual que els abundosos cabells, cobricelats per les ales
amples d’un barret tou.
Ab tot y’l descuyt que volía aparentar, la seva persona tenía quelcom
de distingit, que denunciava la bona posició de que disfrutava, com
hereu qu’era de casa bona.
--Donchs sí, cavallers,--deya en Terratrèmol;--jo entench que sobre
axò de l’hora d’anar a joch, se han de concedir amplies facultats a la
Presidencia.--
Però, una veu fosca y calmosa, vinguda d’un dels recons més ombrius, va
remugar entre dents:
--¡No m’hi confronto!--
Al mateix instant, del tròs de fosca hont estava negat en Terratrèmol,
va avensar cap a la llum, axecantse com si amenassés, el cap d’un
pal llargarut, semblant a una antena de monstre. Y gayrebé al punt
d’axecarse, va caure secament a terra, se va apuntalar a dos pams de
la taula del President, y, tot seguit, com una llagosta gegantina, va
saltar de l’ombra a la claretat una figura de dèu pams d’alsada, ab la
cama dreta plegada al genoll y mantenintshi testa, com si se li hagués
criat rovell a les frontisses.
--El que vulgui interrompre, que demani la paraula a la Presidencia
¡fonoll!--va cridar l’esguerrat, dirigint cap al lloch d’hont havía
sortit la veu calmosa una mirada de boig, que relluhía sota un front
botarut y sobre uns pòmuls sortits, entre’ls que avensava, com el
timó d’una galera, un nas encorvat y sèch, cayent demunt d’un bigotàs
negríssim.
Y com si volgués justificar el motiu de Terratrèmol ab que’l designavan
els companys, va segellar la expressió ab un ferm cop de crossa a terra
y un atronador cop de puny a la taula, fentne caure’ls dos canalobres
de vidre, que’s varen esbocinar alhora que s’apagavan les espelmes.
Una dotzena de mistos, encesos aquí y allà, varen esquinsar la fosca,
illuminant extranyament la figura del coix, que’s mantenía immòvil al
mitx de la sala, en actitut ridícolament altiva.
--Home, Terratrèmol, no t’hi enfadis,--va aconsellar algú.
Y mentres un dels socis encenía de nou les espelmes y s’enfilava a la
taula pera colocarles a l’aranya de vidrims, la veu interruptora va
ressonar desde’l mateix recó d’abans:
--¡Demano la paraula, vatúa l’hereu!
--Té la paraula’l company Fresques.--
El company Fresques se va axecar, y ab pas mandrós, arrossegant les
espardenyes, que duya totes tacades de cals y de morter, denotant, com
tot el trajo de vellut de que anava vestit, el seu ofici de mestre de
cases, va avensar cap a la Presidencia la seva còrpora rodanxona y’l
seu visatge inflat y vermellench.
--Ab el permís de la Presidencia, dech dir qu’al manifestar la meva
opinió contraria a les amplies _dificultats_ que tractava de concedirli
en Terratrèmol, ho he fet tan sols per respecte a la democracia y al
sufragi universal y sense voler significar que jo no reconegui en la
Presidencia prou dots pera _disoldre_ un punt tan delicat com el que
s’està discutint.
--_¡Muy bien!_--va cridar un dels socis.
--Si’l company Requena té alguna cosa que dir, no ha de fer més que
manifestarho previament, demanant la paraula,--va replicar el President.
Però, en Requena va callar, y en Fresques va seguir la seva peroració.
--Jo soch del parer que ja fa masses díes que tenim empantanegat el
reglament interior per culpa d’aquest ditxós article. Y axò es una
vergonya, ¡vatúa l’hereu! L’un vol que l’hora d’anarsen al llit sigui
les tres, l’altre que sigui les dues, el de més enllà les quatre, y
resulta que cada nit la discusió pren _escrement_ y may ens arribem a
entendre. Y axò s’ha de _disoldre_ avuy mateix, passant l’assunto a
votació. _He dicho._--
Y calmosament, arrossegant les espardenyes, el company Fresques se’n
va tornar cap al seu lloch, mentres en Terratrèmol, que’l mirava
despreciativament desde’l mitx de la pessa, semblava qu’esperés vèurel
assegut pera rependre la paraula.
Mes, un altre dels concurrents, avensantse esbojarrat, ab el barret
al clatell, els faldons del jaqué voleyant y’l bigoti de pèl ros, ab
una punta mirant a garbí y l’altra a ponent, va guanyar per mà a n’en
Terratrèmol.
--Axò s’ha d’acabar, té rahó en Fresques;--va cridar imposantse. Y
després de donar una llambregada al seu entorn, com si amenassés a la
concurrencia ab el seu nas llarch y molsut, que se li cuydava menjar la
cara, va prosseguir:
--Encara que’m digueu Barrabola, jo estich que cap de vosaltres ha
resolt la cosa ab tant acert com jo. Axò de discutir d’una manera
absoluta l’hora de retirar, es un _absurdo_. Per que lo primer que
s’ha de tenir en compte, son les circunstancies. Y les circunstancies,
segons els temps del any, cambían totalment. Al hivern, a les cinch
encara es ben fosch; al estiu, a les tres ja clareja. Donchs, l’hora
de retirar els habitants de la lluna, ha de ser diferenta al estiu del
hivern. Axò es llògica pura. De modo y de manera que jo soch del parer
de que al estiu retirem a les tres y al hivern, com que la nit es més
llarga, a les cinch. Y no dich més.
--_Pido la palabra._
--La té’l company Requena.
--_Pues ¡muy bien!_
--Home, si no més volía dir axò, no calía que demanés la paraula.
--_La ordenanza antes que todo. Y con habérseme amoscado una vez, ya
hay bastante._--
Per uns instants, va callar tothom. Cada hu pel seu cantó, els socis
rumiavan la solució proposada per en Barrabola, que seguía al mitx
de la sala, costat per costat d’en Terratrèmol, passejant al entorn,
com una amenassa, el seu nas de tarota. En Fresques, acobardit per
l’actitut dels dos socis més bullanguers de la societat, s’havía
arraulit a un recó y conversava en veu baxa ab en Requena, qu’era un
sargent de carrabiners retirat, al que bona part dels socis tenía certa
tirria per dos motius: l’haver estat carrabiner, pecat imperdonable
entre una colla en que hi predominavan els que’s guanyavan la vida ab
el frau, y’l ser sempre de la situació. Ab tot, ni les conviccions
polítiques ni l’amor a la seva antiga _carrera_, el privavan, d’ensà
qu’era retirat, de guanyarse la vida fent la contrabanda al engròs, si
be duentho amagat _pa conservar el prestigio_. Y veusaquí qu’entre la
paga del govern y’l frau y una revendería qu’havía plantat a la seva
dòna al pendre la retirada, anava fentse un bon mitjot y assegurant el
benvenir dels seus fills, que pujavan a mitja dotzena.
¿A quín motiu podía haver obehit al ferse dels habitants de la lluna?
Axò era un misteri que cap dels altres socis entenía, per que ni era
viciós, ni se li conexían embolichs de cap lley. Per axò, la seva
entrada a la societat com a fundador, havía estat mal mirada pels
contrabandistes de la colla, que temían d’ell qualsevol traydoría.
Però, malgrat aquests pensaments dels seus companys, ell no tenía cap
mal intent, y si havía entrat a la societat no era per altra cosa
que per la bona amistat que l’unía ab en Fresques y per una certa
pruija qu’havía tingut sempre de ferse passar per _corrido_, lo que
constituhía una mena d’autocalumnia, ja que ni de jove ni de vell havía
dexat may de ser un bon jan de cap a peus.
Ell y en Fresques, eran els més plàcits de la colla, y ara mateix,
asseguts de costat, ja conversavan suaument de les calaverades que
ni l’un ni l’altre havían fet durant la joventut. Però, de sobte, va
ressonar la veu del President, y l’un y l’altre varen fer un surt com
si’s desvetllessin.
--Companys: ¿us està be que passem a votació lo que ha proposat en
Barrabola?
--¡Nó!--va cridar en Terratrèmol ab un nou cop de crossa a terra seguit
d’un de puny al cim de la taula. Y va afegir al mateix instant:--En
Barrabola ha parlat com un llibre y jo estich que la proposició ha de
quedar aprobada per aclamació.
--¡Sí!... ¡Sí!... ¡Sí!...--varen exclamar tots els socis a l’una.
--¡Molt be!
--¡Bona pensada!
--Donchs, ja està;--va afirmar per últim el President.
Y mentres en Terratrèmol abrassava a n’en Barrabola, va ressonar una
ovació de la societat en pes y va redactarse en tota forma l’article,
prenent com a basa del cambi d’hora d’anar a dormir, el de la funda del
ros de la tropa: tant com fos blanca, tancarían a las tres, y tant com
fos de xarol, a les cinch. Y’l que a l’hora convinguda no fes acte de
presencia al mitx del passeig de la vila, hont el President donaría la
veu d’anar cada hu a casa seva, sería obgecte d’una penyora de dèu rals
les dues primeres vegades y de la expulsió a la tercera, fòra en els
casos de forsa major, tals com una malaltía ò una absencia justificada.
--¿Us està be, companys?--va preguntar el President, després de llegir
en veu alta l’article qu’ell mateix havía redactat.
Tothom va dir que sí y’s va axecar la sessió. Eran dos quarts de
cinch del matí y les primeres clarors del día qu’entravan pels cinch
balcons, ja comensavan a fer vergonya a la de les dues espelmes
qu’espeternegavan en el tremolor de l’agonía.
Quan varen sortir al carrer, ja la vila comensava a desvetllarse. Les
botigues s’obrían una a una y’l soroll de dues ò tres centrals que’s
dirigían a l’Estació, denotava qu’abans de poch arribaría’l primer tren
de la banda de Fransa, plè en tal día de gent per ensopegarse a ser
mercat.
--¿Quí sab si anessim a l’Estació?--va proposar un de la colla.
--¡Ja està dit!--va fer un altre.
Y tots a l’una se’n varen anar a veure’l pas del primer tren, que va
entrar a les agulles al mateix instant en que, part d’allà de la vía,
als confins de la plana que s’hi ageya, s’axecava’l sol en un esclat
de llum rosada que tenyía triomfalment la immensa volta serena.