Alguns magatzemistes del veïnat veníen un moment per a distreure-s de
les tasques del negoci i se'n tornaven a llurs cases sense haver comprés
ni una sola paraula de lo que a n'allí es tractava. ¡I que havíen de
compendre! Eren massa diferents llurs cervells. Amb ells no hi cabíen
mes que els afers i la ganancia.
En Joan escoltava atent i si sentía una teoría o alguna idea que li
cridès l'atenció, quan els altres eren fora, em venía i em preguntava
que volía dir alló. Aleshores jo li explicava de la manera mes clara
posible, i desprès ell la disparava al primer burgés que entrava a
pendre un piscolabis, armant-li a n'el seu cervell tal tripijoc que me'l
deixava patidifús.
Quan lo de la _Solidaritat Catalana_ se'ns va fer catalanista, i com que
era molt lliberal, va anar a inscriure-s a n'el C. N. R. F.. I vinga
discutir d'autonomía amb els caixistes de _El Noticiero Universal_ i els
treballadors d'un baser que hi havía allà a la vora. I com que els
primers eren valencians i els segóns andalussos, quan sentíen que deia
que les regions que no reclamaven llur autonomía era perque no valien
res, varen tractar de fer una vaga general de begudes.
## III.
Entre els que mes concorrían a n'el menjador intel·lectual, he citat un
jove artiller. Tenía vintitrés anys i era d'una hermosa figura, molt
intel·ligent, ínstruit, fí, ben educat. Havía nascut a Buenos Aires,
fill de pares espanyols, que l'havien inscrit a n'el consulat d'Espanya.
Parlava el francès, l'anglès, l'italià i havía estudiat el batxíllerat.
Mès que un senzill soldat semblava un oficial de raça noble.
Doncs aquest soldat extrany era el propagandista més exaltat de les
teoríes ácratas i anti-militaristes. Amb una gran força de dialéctica i
amb el calor d'un apóstol, sempre estava defensant l'anarquía. Un día va
esser trasladat a Lleida. Segons digueren es va insubordinar amb un
quefe. El detingueren i el portaren a les presons del Castell, i mentres
se li instruía la sumaria, una nit un centinella el va matar d'un tret,
dient que tractava d'escapar-se.
¡Pobre xicot!
## IV.
I ara vaig a contar-vos una anécdota bufa que a n'ell li va succeir a La
Malvasía.
Un día que perorava davant d'en Sempau, del professor d'esgrima que
abans he referit i d'altres que amb ell estaven sopant, va entrar amb
aire marcial a la botiga, fent molt soroll amb les espueles i el sabre
que portava arrastrant, un arrogant sargento de cavallería de la guardia
civil.
Al veure que entrava decidit, un pànic immens va apoderar-se dels que
estaven a l'habitació del fons, creient que anava a detindre-ls. L'un va
tancar la porta de comunicació, i casi tots varen fugir saltant per una
finestra al jardí, algú es va amagar darrera de les botes; el professor
d'esgrima, entrant esverat al dormitori del moço que els servía, va
saltar per la finestra i caiguè dins d'un safreig --casualment l'aigua
era bruta i hi havía molta savonera-- per sort no es va fer mal, pero va
sortir-ne després tot ensavonat i regalant aigüa.
Al veure l'estat llastimós d'aquell mestre tant valent tots rigueren i
en Peret va exclamar imitant l'estil americà:
--_¡Amigasso, su merced, parece un poncho que rezuma!_
Maleit guardia civil, diguè ell per tota resposta mentres amb un tovalló
s'aixugava la savonera i l'aigüa bruta de la cara i barba.
Cal fer constar que ni l'artiller ni en Sempau es mogueren del puesto
continuant la conversa com si tal cosa; essent els únics que podíen
temer quelcom, no es van pas moure.
¡Eren dos homes!
El sargent va adressar un afectuós saludo a n'en Joan, prengué un got de
malvasía i amb aire marcial i refilant-se el bigoti va sortir de la
taverna. Era un dels millors clients de la casa, vivía allà al costat.
Els altres díes hi anava de paisà pero com que hi havía hagut gran
parada, aquell día volgué lluir l'uniforme.
També vull contar-vos un altre fet portat a terme per un individuu de
qui abans us he parlat. Es tractava senzillament d'aquell jove que es
feia passar per advocat.
Inutil dir que condemno el fet com se mereix i que mai vaig volguer
tenír conversa amb aital subjecte ni amb l'advocat que sempre
l'acompanyava. Aquest era, com he dit abans, un minyó que tenía cara de
sagristà, de bon noi, i de fets, mes dolent que la pesta. A més era un
barra.
Figureu-vos que un día ens contava que al palau del bisbe havía sentit
dir que un alt dignatari tenía una xicoteta molt caia a n'el carrer de
Tallers.
Ell, com es natural, va procurar-se tots els antecedents i el domicili
del mentat dignatari.
Una tarda va apostar-se enfront de la casa, i quan va sortir, el va
seguir i a l'arrivar a n'el portal de la casa aon vivía la nimfa el va
deturar dient-li amb misteri:
--Ara mateix acabo de deixar a n'en Manel, el familiar de sa Il·lma. que
el seguía i m'ha comunicat que vosté tenía una xicota a n'aquesta
escala. M'ha dit, també, que el seguía per ordre superior puig tothom es
fingeix escandalitzat d'aquests amoríos. Com vostè compendrà jo no podía
consentir que a vostè el trobessin faltant a n'el sisè manament i perque
desistís de seguir-lo i digués de que degudament informat podía
assegurar que no hi havía res de lo que sospitaven, li he tingut de
donar tot lo que jo portava... vintivuit duros.
¡I lo que m'ha costat convencer-lo!
El pobre home seguidament l'abraçà. El va fer pujá a dalt a casa la
concubina, li va presentar, el va convidar a sopar i finalment el va
despedir remerciant-li extraordinariament el servei que li havía prestat
i li regalà cinquanta duros.
Imagineu-vos ara, digué finalment, quina mina tinc per a explotar.
Amb l'influencia d'ell he fet ja trasladar a dos eclesiàstics quin
negoci m'ha produit dues mil cinc centes pessetes.
Inútil afegir que el visito sovint i que li ataco l'ermilla sempre amb
éxit.
¡Estic de sort!
Després s'alabava d'un sistema que había trobat per a sopar quan no hi
havía de que fer mànigues i aixó ho explicava amb la mateixa barra que
ho feia tot.
--Quan no tinc un cèntim --deia-- és quan tinc més gana. Crec que aixó
deu passar a tothom. Abans quan aixó em passava me n'anava a n'els
petits establiments, mig taverna, mig casa de menjar que teníen dues
portes.
Dinava o sopava tranquilament, opíparament com un senyor de debó.
Arrivavem a l'hora dels postres i el garçon em cantava: hi ha flam,
prèssecs, peres, formatge d'Holanda, de Gruyère, panses i atmetlles...
Aleshores jo l'interrompía i li deia:
--No teniu Chester o Roquefort?
--N'anirè a cercar a cal adroguer.
I mentres el noi tot dil·ligent s'en anava a cal adroguer a que li
donguessin onsa i mitja de Roquefort per a contentar a un parroquià, jo,
que ja per endevant m'assentava sempre vora de la porta, me n'anava
darrera d'ell i em ficava a la primera escala que trobava aon i
permaneixía el temps necessari, devegades fins mitja hora, sortint
després tranquilament com si rés hagués passat.
Com que tot cansa a n'aquest món, i la práctica acompanyada de la teoría
es una gran cosa, vareig compendre que lo millor era canviar de rumbo.
I en lloc d'anar-me'n a menjar a cases de sisos vareig anar a n'els bons
restaurants.
A l'estiu, sobre tot, s'hi está la mar de bè a n'el carrer sopant.
Escollía els bars per a els quals hi passés el tramvía per davant.
Venía el cambrer.
--Digui?
--Sopar.
Seguidament venía ja amb el plat, tovalló i coverts.
--Porti una mica d'entremesos. Després em portarà uns macarrons al
gratin, llagosta a la maionesa i pollastre rostit.
--Per beure?
--Mitja botella de Burdeus i aigua Perry.
--Molt bè.
El cambrer entrava i sortía a cada instant atenent a les demés taules.
Jo anava poc a poc o depressa, segons convenía a n'el meu plan, i un cop
llest pujava a n'el primer tranvía que passava, deixant a n'el cambrer
desconsolat.
## V.
Per fer honor a la veritat, dirém que si en Joan Ventura sentía una gran
passiò pels intel·lectuals, fins pels guillats si voleu que molts n'hi
havíen, en camvi, escombrà desseguida a tots aquets tauls que venien a
destorbar-nos i que li feien fàstic.
Transcorrien els díes, progressava l'establiment i, per qué no dir-ho?
també progressava la cultura d'en Joan, tant que fins va permetre que
algún dissabte en el menjador que donava al jardí, tretes les taules i
ben desembrassat, s'hi donés alguna conferencia, encara que aquesta fos
de broma i fins ben esbojarrada.
I aquí vos en referiré una de satírica i irònica que va donar un gat
dels frares, que díriem, o sigui un redactor de la revista _"Joventut"_
que tenía la mar de gracia.
En Pere Romeu havía fundat a la Barcelona vella la taverna dels _"4
gats"_. Venint de París va volguer fer quelcom per l'estil de "Le chat
noir" de Montmartre; un cabaret artístic decorat per en Ramón Casas.
Doncs a cân Joan Ventura sense haver-hi quadros de tant preu i sols
algún cartell artístic humorístic que jo havía pintat per una corrida de
toros que es va fer a un pati buit del costat, en honor del Berruga
chíco, o uns cartells del drama _"El señor Ministro"_ que havía fet
l'oficial modernista amb el qui havíem escrit junts aquesta obra
dramàtica; aquella taverna resultava una gatada contínua, que ní les
d'en Pitarra.
I ara tornem a la conferencia. El títol d'aquesta va esser: _"El modo de
fer díners"_, essent anunciada amb un cartell fet a l'aiguada per en
Llacuna, que era un federal litograf que tenía molta sombra. En el dit
cartell i havía una nota amb una botella de gasseosa pintada que deia:
"per la concurrencia hi hauràn gasseoses refrescades al pou".
No cal dir que casi tots els dependents de comerç del veinàt, i els
caixistes de les cases editorials i fins algún comerciant català van
venir-hi el dissabte a les deu, hora en que el conferenciant estava
anunciat que comensaría.
Aquest es presentà i extenent sobre una taula coberta amb un tapet de
damasc antic que jo havía baixat de dalt de casa, una pila de papers com
si fossin documents de gran importancia, es feu portar un bok de cervesa
fresca, va respirar fort va escupir i va començàr dient:
¡Senyors!
¡Câl fer diners i no val a badar!
Però vostés diràn: ¿I com se fan els diners? No em fassin riure, si es
la cosa mes senzilla del món. De diners en té tot aquell que en vol. Lo
que no es pas senzill i fàcil es tenir idees, idees grans, originals,
d'aquelles que modifiquen el modo de esser de las nacions i dels pobles,
preparant el pervindre, de les que vencen el temps i l'espai i es
propaguen a travers dels mars i dels sigles. Això es lo difícil.
Pero, diners; mirin ara mateix els en donarè la recepta d'això:
No hi ha mes que tenir la vista fixa sempre al mateix objectiu, "La
ganancia". Al fer una coneixensa, al mirar-vos una minyona, al íntentar
quelcom, cal pensar sempre com diuen els castellans _¿cuanto voy
ganando?_. I no s'ha pas de tenir cor ni conciencia, que aixó son coses
que destorben. Si en teniu, els que en tingueu, abans d'anar al taller,
a l'escriptori, al despaig, a la botiga, o a l'impremta, deixeu-vos això
a casa que vos faría nosa. Si, molta nosa, per treballar i sobre tot per
no treballar, --que aixó de que el diner surt del treball no es pas
veritat-- en tot cas surt de que treballin els altres.
Antigament, i com mes ens remontem a l'antiguetat, millór trobarem que
en aquell temps els diners els feien robant-los i matant, per
anyadidura. Pero ja vos he dit que aixó era en temps dels guerrerus, que
estaven molt atrassats. Allavors, com que no hi havía cultura de cap
mena, ni hi havía altre medi que sortir amb l'espasa, el sabre o
qualsevol altre eina de fer mal, i cop de llampant _que te crió_ al
pobre i al ric que robaven sense que s'hi pogués tornar. I aixis
s'apoderaven de tot lo que agafaven i allò va esser l'origen de la
propietat; per aixó el sigle passat, Proud'hon va escriure allò que tant
va esfereir als burgesos que _la propiedad era un robo_.
Mes ara que ja som ben civilitzats es fán amb medis molt mes suàus, els
diners.
No cal pas robar d'una manera tan grollera, ni matar tot d'un cop. Tot
aixó es pot fer, i obtenir diners, sense exposar-se a anar a presiri, ja
vos diré com: _"Hi ha que estudiar la moral llegint el còdic penal"_,
com deia en Bartrina. Els que siguéu joves i ben plantats, podeu
valer-vos del físic i del metafisic, vull dir de la palica. Feu-vos
presentar o presenteu-vos directament a una minyona que siga rica. Mireu
que siga pubilla, o encara que siga viuda, no hi fa rés pel cas; la
questió es que siga ben rica. Tampoc obsta el que sigui lletja, nana o
magra, o vella. Els perruquers fan postissos i tenen tintures; els
perfumistes pomades esmalts i polvos per la pell; els sabaters fan
bonics calçats amb els talons alts, i les modistes... aquestes ho acaben
d'arreglar tot. Tenen un art tan exquisit, sobre tot les que venen de
París, en fer vestits, triar robes i guarniments, que la dona mes mal
feta i mes lletja la fan semblár maca i elegant.
Si busqueu diners, fins vos podeu casar amb una dona ben guapa de debó,
d'aquelles que fan un goig que enamoren... sols que... que... que... no
se si m'enteneu! Es pot fer la vista grossa... i ¡mare de Deu! si
miressiu tan prim a mitja edat no hi veuriau! ¿que té alguna tara? no hi
fa rés! que essent soltera va fer un xic el boíg. ¿I bé, i qué? que sou
donzells vosaltres? que es diu hi ha senyó que la protegeix! millor! El
proteccionisme es una gran cosa pels comerciants i els fabricants. Fins
se pot dar el cas de que vos fabriquin els fills sense que vosaltres
tingueu que ocupar-vos-en ¿voleu res millor? I de tant en tant, fins vos
pagaràn algún viatge al estranger i allí podreu gastar i menjar de lo
millor i veure cocottes mes maques que la propria, amb els diners de
l'altre qui vos acontenta la vostra i, alabat siga Deu! Ja veieu si en
te de ventatges aquest modo de fer diners, que fins arriben a
portar-nos-els tots ja fets a casa.
I ara deixant el ram de les dones, que aquest no s'acabaría mai, passem
a explicar nostra mena de manera de fer diners. Aquesta es la de seguir
els concells d'aquell frare castellà que deia: _"Cobra y no pagues, que
somos mortales"_, _"Tuyo o ajeno, no te acuestes nunca sin dinero"_, "_A
donde fueres, seas tu siempre el que debieres"_. ¿Que vos sembla de la
filosofía d'aquest reverent? Doncs seguint-la al peu de la lletra i
anant-hi en compte, es dir amb astucia que es la intel·ligencia falsa
dels que no en tenen de la verdadera, es qüestió segura, es fan diners i
de debó.
Es clar que d'aixó en diuen fer gitanades --peró procura tenir dinés,
sigan teus o dels demés, i aixó ho corrobora aquesta sentencia d'un
altre frare català, Fra Feliu Piu de Sant Guiu de _"Els Cent Concells
del Concell de Cent"_.
Altre manera de fer quartos, i veieu si n'hi han!
Poseu-vos a prestamistes, i cobreu el tres per sis, amb els interessos i
la comissió per endavant, amb escriptura de dipósit, o be de primera
hipoteca sobre una casa o una finca rural, o bé presteu sobre joies als
jugadors que aquets no miren prim, o sobre la paga als empleats, o sobre
els mobles, i... si la dona o els fills es moren de fam, ¿qué hi fà?
Perque es casaven. I els fills ¿que els heu fet vosaltres? Ells els
varen tenir pel seu gust. Abans els guerrerus els mataven pero ara
vosaltres no els matareu pas amb les eines, si de cas es moriràn de fam,
d'alguna cosa o altra s'havían de morir. Nada! nada! que cal no tenir
cor. Sinó que en fariau pocs de calers!
Altre manera. Poseu-vos a comerciant. No vull pas dir dependents del
comerç sinó en comprar i vendre. Compreu per dos lo que veneu per tres o
per quatre, i ben depressa i vinga girar força. No hi ha pas que mirar
si el que compra es roba o no, la qüestió es comprar i vendre, vendre
ben car i comprar ben barato. Mireu als fabricantets faltats de diners i
els compreu o els feu fer pesses a mitat de preu; si son amb mostra les
que tenen i el blau i el negre està de moda els les feu tenyir a n'ells
mateixos i les veneu als sastres com si fossin pesses noves. I si els
sastres son també pobres, els feu crèdit i després els carregueu els
interessos.
O bé monteu una societat de crédit o vos feu banquers, amb diners dels
altres, aixó ja se suposa. Ja ho va dir aquell autor parisién tan sabi:
_"Les affaires c'est l'argent des autres"_. "El negoci es el diner dels
altres". I es clar, els altres hi posen els diners i vosaltres la
experiencia --seguint aquell principi económic tan sabi de la divisió
del treball. I aixó son les societats de crédit.
I ara us vaig a dar un consell. Si monteu una Societat de Crédit, el nom
es lo de menos, pero procureu sempre esser de la tiva, es dir de la
Directiva, de la Consultiva o de la Executiva, la qüestió es esser d'una
d'aquestes juntes, i desprès, tiva Quim que tots son nostres. Ja veureu
com fareu sempre diners --i deixeu que diguin els accionistes i el
públic.
Altre manera de fer diners, i ¡veieu si n'hi ha de maneres! I aquesta és
pel terme serio, científic. Hi ha que estudiar i guanyar cursos. Tireu
per metge o per apotecari.
En el primer cas, el vestit ajuda molt. Vestiuse molt serios amb levita
negra o jaqué fosc, ulleres d'or, encara que tingueu la vista bona.
Porteu ulleres encara que siguin de vidre de balcó. El pantalón fosc, no
hi fa res que sigui un xic mal fet: com la pessa llarga ja el tapa. Res
de botines de color, negres enllustrades o de xarol, poc a la moda.
També vos ajudarà molt a que la gent vos tingui gran confiança l'esser
casat. Caseu-vos. Ja vos he dat la recepta pel casament. Un metge casat
inspira més confiança, encara que sigui jove. Poseu un pis serio, amb
una antesala per fer-hi esperar la gent i un criat per dar números i
anar cridant-los. I ompliu-la antes de visites d'amics o de gent llogada
que fassin parlar als demés, i tingueu un corredor que vagi darrera
perquè pogueu sentir lo que diuen els verdaders malalts i els que es
pensen que ho están. Aixís sense que ells ho sapiguen vos aneu enterant
dels seus mals i quan entren tot seguit els dieu: "ja veig que te vosté,
el seu defecte es de que pateix de tal cosa" i després li preneu el
pols, li escolteu el cor, li piqueu el pit, i mireu, ¡just! lo que
m'havía semblat al veure-l, i li recepteu qualsevol cosa que no pugui
fer cap mal, o li deu tintura de pega dolça i anissos de sucre, i la
naturalesa ja obra sola.
Per la nit teniu sempre el llum encés al despaig detras del transparent
abaixat fins a les 3 o les 4 de la matinada, i la gent que passa dirà:
el "Dr. tal si n'es de sabi que passa la nit estudiant". I vos, ronqueu
fins a les 10 del dematí.
I vos venen a buscar per una visita, el criat dirà: "es fora pero ja
vindrà quant arribi", i "li vaig a telefonar, que es a una consulta", i
vos hi aneu després.
En el vostre despaig, molts llibres, aparatos, instruments estranys
encara que no els feu servir mai per res.
I diagnostiqueu sempre grave, dient "se pot curar, però..." Si es mort,
tothom dirà ja ho va dir a la primera visita, i si es cura, "ens l'ha
tret de les portes de la mort". I allavors apreteu fort en el compte que
amb l'agraïment no se'n senten. M'havía descuidat de dar-vos un altre
consell i es no us poseu a metge de pobrissalla si no és per adquirir
crédit i exercir-se in ànima vili com se diu en llatí. Aleshores hi han
medicaments que fan l'efecte immediat i tots aquells pobrets vos fan de
prospecte i després vinga gent rica que a n'aquests se'ls pot apretar de
valent.
Altre medi es posar una farmacia en un lloc ben cèntric i anuncíar molt,
i fer específics i vendre els de l'estranger. Si pot ser, els que envien
d'Alemanya, millor, que fa mes efecte de ser sabi. Teniu uns quants
metges avinguts i que si convé tinguin a la rebotiga un consultori --i
que receptin força els vostres específics, o els que vulgueu que es
venguin per ser dels que deixen comissió. I fins se pot arribar a fer
célebre, inventant unes pastilles, o un elíxir, o aixarop que de moment
calmi o suprimeixi el dolor. No hi fa res que a la llarga paralisi el
cervell, fassi tornar boig o mati, com que aixó pot ser al cap de molt
temps o lluny, ni se sab, ni els morts podrán contar-ho quan ja vos
sereu ric.
També hi ha un altre medi de fer-se els seus, sobre tot si sou advocats.
Comenseu per fer-vos notable en un Ateneu, revista o periódic, fent el
revolucionari tremendo, terrible i furiós. Procureu que un centre de
amics vos presenti com a diputat, després us gireu la casaca, vos feu
home d'ordre, els conservadors vos estimarán i el govern mateix vos
pagarà el servei, nombrant-vos governador civil d'una provincia aon se
jugui, i ja está. ¡Veieu si es fàcil el fer diners!
Una rialla general va acullir las últimes paraules del conferenciant.
I es varen fer molts comentaris per l'ironía d'aquelles veritats que
havía sapigut exposar tot fent broma. I no va faltar qui al veures
aludit s'escapà tot serio per la porta de darrera de la sala per no
esser vist.
## VI.
Cal dedicar ara unes poques ratlles a n'el gat i a n'el gos de cal Joan.
El gat si no era intel·lectual, com molts dels parroquians, era
intel·ligent lo qual a voltes val molt més.
Veieu si n'era que sabía distingir, cosa que molts intel·lectuals no
saben pas fer. Amb mí, semblava que el Joan li hagués encomanat l'afecte
que em tenía perque en quant m'assentava a la taula ja el tenía al
costat meu.
De vegades per no pujar al tercer pis em quedava després de dinar i
haver pres café a escriure sobre una petita taula a la que en Joan m'hi
posava una gran carpeta, tinter i ploma.
En quan al gat, que era blanc i li deien Mixu, veia que jo treia el
paper de la carpeta i destapava el tinter per posar-me a escriure, ja el
tenía a sobre de la taula mirant-me, com volent dir: "Veiam que
escriuràs avui?".
Jo li passava la mà per l'esquena i ell tot content feia atenció. En
quan escribía em seguía la mà amb la vista com si llegis lo que jo anava
escribint i quan acabava amb la poteta tancava la tapa del tinter i es
quedava tot satisfet.
I si algú quan jo escribía venía a destorbar-me, en voleu de rebufos i
de mirar-se'l amb mala cara fins que se n'havía anat?
En el tracte es deixava fer caricies per tots els intel·lectuals que
n'eren de debó, els tocava amb la poteta no treient les ungles i fent
pota de vellut. Pel contrari quan entrava algún brétol com l'advocat
taruguista, ja el teniu enfadat, com quan veia al mestre d'esgrima que
ja preparava les ongles. Quan aquest va caure al safreig se li va tirar
a sobre com una fera volent esgarrapar-lo. Gracies a l'intervenció del
Peret que sinó ho hauría passat malament!
Jo no l'he vist mai més, com tampoc a n'el quisu que li deiam Tatarííí!
i que també era blanc com el Mixu.
Si n'era de bó el Tatarííí!. Cada cop que anava a Novetats m'esperava a
la porta del teatre fins que sortía i aleshores arrencava a correr fins
a la porta de casa i quan obría l'escala s'acostava perque li fés una
caricia i es quedava al carrer fins que jo sortía al balcó a cridar-lo.
Allavors rascava amb la pota la portella de câl Joan cridant fins que
sortía a obrir-lo i entrava corrents fins a la cuina aon hi havia el
Peret que li donava el menjar.
¡Quin parell de bestioletes, qué bones i qué intel·ligentes! ¿Que
pagaríen moltes persones d'esser-ho tant com elles?
## VII.
L'establiment anava progresant cada día més i en Joan anava introduint
millores. Va trasladar el restaurant a l'entressol, convertint-lo en un
verdader restaurant a la moderna, amb entrada a part, per l'escala de la
casa.
Aquella antiga concurrencia, tan heterogénia i divertida, havía
desaparegut. Uns se n'havíen anat a Amèrica, altres a Madrid, jo me
n'havía tornat a París, altres havíen mort.
Un día, al cap d'alguns anys, al tornar a Barcelona, vaig posar a n'el
Hotel Peninsular, peró a la nit me'n vaig anar a sopar a casa del meu
bon amic Joan.
A l'entrar a la taverna em vaig trovar a la seva dona molt contristada i
em digué:
--Tinc a n'el Joan molt malalt!