1917
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## I.
Quan jo vivía a París, al cap ja d'alguns anys, vaig tenir necessitat de
tornar de tart en tart, a Barcelona a passar alguns díes. Per aixó em
vaig veure obligat a llogar un tercer pis en el carrer de la Diputació,
casi cantonada a n'el carrer del Bruc, aon vaig depositar els objectes i
documents que em quedaven de la meva familia.
A la mateixa casa, a la botiga, es va establir un taverner molt
intel·ligent i molt bò que es deia Joan Ventura, obrint al públic una
bodega-restaurant. Dita botiga tenía dues portes i al fons un jardí
bastant espaiós.
Quan es va establir, va obtenir la representació d'una de les millors
marques de l'anomenada malvasía de Sitjes, i per aquest motiu va
anomenar la seva botiga "La Malvasía".
Feia poc que era casat i la seva dona guisava els plats cassolans per a
uns quans parroquians veíns que anaven a menjar allà, a la saleta de
vora el jardí.
Gracies a haver-se establert en el barri algunes impremtes i casas
editorials, la parroquia va aumentar i el bon Joan va fer decorar
l'establiment, i la direcció de la cuina a carrec de la Madrona, la seva
dona, va passar a carrec d'en Peret, un cuiner jove que havía estat de
segón en el Restaurant de La Alhambra, prenent com ajudant d'aquests un
moreno, petit, molt xamós i entremaliat conegut pel renom de El berruga
chico per lo molt aficionat que era al toreig; tant que cada festa de
toros se n'anava al toril i portava l'espasa i la muleta a qualsevulga
torero malgrat fòs un maleta.
Prenguè també com a pinche un xicot que estudiava el cant i aspirava a
tenor de çarçuela i ja poden suposar les juergas que s'armaven quan en
Peret, que se les dava de gran tocador de guitarra, n'agafava una que
havía sigut del célebre guitarrista Tàrrega i que per lo complicada i
extranya tots en deiam La guitárrega.
Aviat va veure en Joan Ventura augmentar la seva parroquia, tant que es
va veure obligat a fer reformes a n'el local. Si hagués sigut un
verdader comerciant, d'aquests que tenen per unic objectiu fer diners
sacrificant-ho tot a la ganancia, prompte s'hauria fet un capitalet.
Però... tenía massa bon cor. Fiava a tots els obrers quan quedaven sense
feina; a n'els artistes, periodistes i escriptors quan no tenían de que
fer mànigues --que s'hi trovaven tot sovint-- desgraciadament.
S'interesava tant per la literatura que, de vegades, fins arrivava a fer
versos, que després em consultava. S'ocupava de tots els escrits que
publicaven els seus parroquians. Semblava el Reguenaud del _Cyrano de
Bergerac_.
## II.
Lo més interessant de la casa era el salonet que donava al jardí en el
que jo baixava a menjar de negligé, tal com me trobava en el meu estudi.
A n'allà ens trobavam a l'hora de dinar, entre altres individuus del
grupo intel·lectual, tipus tan diferents com en Sempau, l'autor de
l'atentat de la plassa de Catalunya, que va disparar el seu revòlver
contra el tinent de la guardia civil i quefe de la policía judicial
Narcís Portas, de execrable memoria; Josep Brissa, avui director de la
casa Maucci; D. Ramón del Valle Inclán, que venía poc perque patía de
dispepsia; els coneguts escriptors Zamacois i Alexandre Sawa, l'autor
cómic Limendoux, autor de _"El gorro frigio"_; el desgraciat Francisco
de la Escalera que, després d'haver emigrat a Filipines i a l'Argentina,
va morir sense haver pogut deixar ni tant sols un llibre que fos
testimoni del seu talent; en Nuñez de Prado, poeta andaluç, l'August
Riera, redactor de _La Vanguardia_ i escriptor de tot lo que es
presentava; en Ruíz Lopez, antic director de la casa Maucci en el seu
primer període i mes tart representant de la casa Bailly-Baíllière a
l'Argentina; en Sañudo Autran, ex-secretari de D. José Paz, el
proprietari de _La Prensa_, de Buenos Aires, autor de _"Humorismos"_ a
lo Campoamor; els germans Orts-Ramos; el gran actor Thuiller; alguns
corresponsals de diaris estrangers com el perpinyanés Eugène Portes
conegut per el poeta cerdá, gran amic i admirador del general Joffre que
ara acaba de publicar el Sonet que copiem:
Molts dels redactors de _"Joventut"_; artistes com el dibuixant Méndez
Alvarez, Mariano Miguel, avui triomfant després d'haver-se acreditat de
gran pintor a la Havana; Santana Bonilla, Vicente Tur, dibuixant i
guerrillero quan la guerra de Filipines; Medina Vera, que avui té
conquerit un nom de gran pintor a Buenos Aires; l'escultor Homdedeu, que
va morir essent director de Belles Arts a Mégic i altres que no recordo.
Lo que no se m'ha esborrat de la memoria es que un día va apareixer a
n'el portal de la taverna el poeta mistic-amatori-catalanista Xavier de
Viura, pero no va volgué pas entrar perque havía fet la prometença de no
beure mai més que aigua... i com va veure que a n'allí es trincava de
debó...
Les discusions que s'armaven en dit salonet, reservat a n'els
intel·lectuals, eren de lo més interessant i divertit. A n'allí es
discutía de tot, desde l'exactitut de les matemátiques --que en Fola
negava, fins l'art musical que hi havía qui sostenía que era ínferior a
la culinaria i fins a la perfumería.
Un tinent de caçadors, home de gran talent, que escribía drames que
alguna eminencia després casi ha copiat, que pintava cartells artistics
i feia invents, explicava una nova tàctica amb l'us d'uns projectils que
venían a atravessar l'aire sense resistencia.
Un metge infinitessimal, mig átic, mig menestral, com ell es firmava en
las xistoses poesíes que escribía, que es dedicava al sport de la
bicicleta i al joc de la vara, ens contava lo útil d'aquest exercici com
a medi de defensa personal.
Un francés que es dedicava a fer invents inútils, ens esplicava una
mecánica nova, més complicada, però menys práctica que l'antiga.
Un professor d'esgrima molt valent, segons ell, que havía recorregut
tota l'América central amb companyía d'un altre professor italiá, gran
explotador dels amics i coneguts i que havía caigut a Barcelona com un
bólit, i que a l'Argentina havía visitat molt la _jaula de los curdas_
essent moltes vegades condemnat a escombrar els carrers, contava que
vivía sabrejant a tots els coneguts que passaven per les Rambles. ¡Si en
veníen de tipos estranys i fins d'estrafalaris!
Un jove, que es feia passar per advocat, i no advocava sino per ell, que
savía molt de teología i de matemàtiques, amb cara de bon noi i mes
granuja que en Caco, que, amb els seus qüentos anava sempre ben mudat i
mai havía trevallat, i que no n'hi havía un altre per a preparar timos;
ens en contava que feien feredat.
Un col·leccionista de fototipies que després es va tornar boig buscant
la fototipia de la Tórtola Valencia, ens parlava de les diverses
plantacions dels cacauets.