TOTS. ¡Ja, ja!
JORDI. ¡Esquerrá!
BOY. ¡La pobra Agna!
JORDI. Ja 's pot dir qu' ha fèt á tots.
BOY. Jo la he vista al tréurer brots
y era una mosassa...magna.
Llavors al convent servia.
Jo hi anava á arreglá 'l forn,
y surtint ella á n' al torn
y trencavam nous tot lo dia;
paro ja no 'n feya cas:
era guapa y jova encara
y ja parlava... com ara,
ab aquesta veu de nas. (_Escarnintla_.)
ROSA. Bè, sí; está clá.
BOY. Acostumadas
á sentir l'orga...
JORDI. Es vritát.
(S' ou tocar un fluviol mòlt ben tocát ab refilets.)
¿Qu' es aixó?
BOY. ¡Cá! Es aquell gat
dels frares, que sempre sona.
JORDI. Calleu.
BOY. Sí; vaja... ja hi sòm.
(_Tots escoltan la tonada, y, quant ja s'acaba, Biel la segueix._)
BIEL. Tra, lará, lará, lará, lòm.
¿T' ha agradát? _(A Rosa._)
ROSA. Mòlt bè.
JORDI. Mòlt bona.
¿Quí es que toca així?
BIEL. 'L fadrí
major de l'altre ferrer.
(_Mirant ab intenciò á Rosa._)
JORDI. ¡Que 'm díus, home! ¿'L cansoner?
Doncas tè un tocar molt fí.
ROSA. ¡Uy, molts cops lo toca al dia!...
BIEL. Sí; la Roseta hi tè sort.
Com de la tápia de l'hort
de casa d'ell se podria
dá la má ab qui estigui aquí,
per 'questa finestra 's veu,
que quant estar sol se creu,
l'enseja y refila així. (_Torna á refilar_)
ΒΟΥ. Sí, pero ¿sents? ¿sents aixó ?
Vés lo tros de carcamal,
tenint martell y fornal,
ahont surt ab tant ploricò.
Lo mateix sol fè en cantant.
BIEL. ¡Oh! Bè... ¡com vos l' heu pegada,
que ja cap cansò us agrada!
ΒΟΥ. ¡Que m' ha d' agradar, bergant!
JORDI. ¿Digas donchs que tambè jo
es de segur que t' amolo?
ΒΟΥ. ¿Per qué?
JORDI. Perque may esmolo
que no canti una cansò.
ΒΟΥ. No; tú no amòlas, perque...
JORDI. Bah, donchs, jo, tot lo contrari,
crech que 'l cantá es necesari
com lo menjá: en bona fé.
BIEL. Aixó es lo que jo li dich.
ΒΟΥ. Y es ben dit, y el cantá agrada...
BIEL. Fins lo gall, de matinada,
canta 'l sèu quicaraquich.
BOY. ¡Just! Pero 'l gall, com tú sents,
fá quicaraquich, com tots,
y el mateix, fent esbalots,
á trench d' auba, ho cantan cents.
Mes ho cantan tots igual,
y, com qu' es cant d'ells, agrada.
Aquesta es la vostra errada.
¿Sòu sis aquí á la fornal?
Donchs... l' un: "Lo compte Garí;"
l' altre: " 'Ls fadrins de Sant Boy,"
l' altre la cansò del noy.
"Don Dalmau no pot dormir,"
y fins, si may me faig mal
treballant, entre las tretas,
canta aquest:"Cantéu ninetas
perque 'l burro está malalt."
¡Es clar qu' aixó mos amohina!
Es com si d' un cop á casa
sentisseu un gos, un ase,
un bé, un porch, y una gallina.
No senyor; lo qu' heu de fer
es buscar cansò á compás,
y ab alló que 's fá: Tris, tras,
treballá y cantar ben bè.
¿Que cus ó bè broda aquella?
Donchs aixís, tot treballant,
fá: "La filla del marxant
diuhen que 's la mès bella."
¿Qu' esmolo ó afino jo?
"Esmola qu' esmola, fès dagas, daguer,
fès dagas que passin las mallas d' acer."
¿Qué fá l' amor un minyò?
"Surt la nineta estimada
surt, surt á la finestreta,
surt y canta amoroseta
com l' aucell á trench d' aubada."
¿Que bressa una mare al nin?
"Croch, croch, croch, croch," y, ab dolsò,
«Anem, no. Anem, no. Anem no
que vindrá, que vindrá don Turpin."
¿Qué lliméu vosaltres? Sit,
sit, sit, sit, y... ab veu gangosa:
"De la vila de Tolosa
una dama n' ha fugit."
¿Qué piquéu ferro? ¡Mal llamp!
Allavors res de catxassa:
vinga 'l martell, martell ó massa
y tots á la una;"Pim, pam,
pim pam;
pica que pica, pica que pica;
pim pam,
pim pam,
pica que pica bons cops de mall."
Vetaquí per mí 'l que cal:
cada hu que canti las sèvas:
¿No sò ferrer? Donchs las mèvas
sòn cansons de la fornal.
BIEL. ¡Pim pam!...
JORDI. Vaja: ara al treball,
que desprès, quant siga l' hora,
ja 's canta y s' apren á fora.
BOY. ¿Qu' anem á fè aquell mall?
BIEL. ¡Ay, ay! ¿Fer magalls ab fira?
¿No es festa?
JORDI. No es de precepte.
BOY. ¡Oh! Y desprès: lo mèu concepte.
Quant hi ha treball no 's mira.
JORDI. Ja ho sento; pero es vritát.
¿Qu' han dit los fadrins?
BOY. Sumisos.
Quant has tingút compromisos
ja sabs que may t' hem deixát.
JORDI. Donchs, ja que 'ls dos sòu aquí,
baixéu á buscá aquell ferro,
pe 'l cabech, que, si no m' erro,
vá deixar triát en Martí.
BOY. Au donchs; manxaire... 'l fanal.
(_Biel encen un fanalet, mentres Boy alsa una trapa al mitj de la escena
y descubreix una escala que baixa al fons d' un soterrani._)
BIEL. Ja está encés.
BOY. ¡Ah! Escolta, Jordi,
perque desprès se 't recordi.
T' haig de parlar.
JORDI. Sò aquí dalt.
BOY. Baixa; ja vinch de seguida.
(_Se'n vá á buscar eynas, mentrestant Biel qu' havia baixát un esglahó
torna á pujar y anant cap á Jordi li diu apart:_)
BIEL. Quan estigueu sol, nostramo,
vos dech parlar.
JORDI. ¿Tú tambè?
BOY. Vaja! ¿Veus? Ja m' ho ha vist fè,
ja fá 'l mateix.
BIEL. ¡Y qu' ho tramo!
Jo li haig de parlá y li dich.