«Amb aquesta salutació, tan corrent a la nostra terra i tan
catòlica, he volgut, llegidors meus, donar-vos la bona rebuda a les
portes del meu llibre. Així sabeu ja quina es la fe que professo,
i espero que rebutjareu qualsevulga interpretació, que contra
aquesta fe poguésseu donar als meus pensaments.»
«No he pas tractat d'escriure una obra mística: no m'he preocupat
més que de cercar la bellesa, i l'he cercada molt terra a terra;
però, si l'he assolida rai, no deixareu de sentir-hi la flaire de la
mà de Déu. Ara, si, per torpesa(1) meva, hagués quedat(2) quelcom
mal sentós dins aquestes planes, prec-vos que ho esborreu amb
caritativa intenció i que no m'ho tingueu en retret a l'altre món.»
[Notes de lautor: (1) Turpitud. (2) Entrat.]
Aquestes paraules, amb les quals vaig encapçalar el meu primer aplec
de Marines i Boscatges, vull que acompanyin també el present, que,
perquè prengui un caràcter definitiu, batejo amb un nom especial.
Quasi totes les composicions que integren aquest aplec són les
mateixes que ja coneixen els meus antics llegidors; i, si bé les he
reformades una mica i n'hi he afegida alguna, espero que la bona
olor de cristianes no s'hi haurà pas esbravat.
Donen els mariners el nom de _pinya de rosa_ a l'artística nuada que
teixeixen al capdavall d'una corda amb els seus mateixos blens,
fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i
no li permet escórrer-se de l'estrop o anella dintre el qual la
passin de llarg a llarg.
Doncs bé: a nosaltres ens ha semblat adient per a batejar aquest
aplec, amb el qual volem consolidar i donar fi a la llarga corda de
marines i boscatges que fins ara hem anat escrivint i publicant en
revistes, diaris i llibres. Ara la corda tindrà el seu nus de
conclusió i constituirà un cos definitiu. És probable que, si Déu
ens dóna vida i delit, escriurem altres marines i boscatges; més ja
no podran formar part de PINYA DE ROSA, que és un cap que volem que
resti ben nuat i ben fermat dintre la seva anella.
Si dividim l'obra en dos volums, no és per trencar-ne la cohesió i
la unitat, que ara més que mai volem afermar, sinó per la seva
extensió material, que no hauria permès encabir-la en un sol volum
d'aquesta «Biblioteca», a no ésser de compondre'l amb una lletra tan
menuda que no hauria resultat de grata lectura. Per altra part «El
rem de trenta quatre» era una massa desproporcionada entre els
altres treballs del llibre titulat _Novel·letes_, i, posant-lo en
volum separat, ens sembla que fem benefici a l'harmonia.
Sigui com vulgui, aquesta qüestió de la disposició de materials té
poca importància i no m'ha preocupat gaire. Més mals de cap m'ha
donat el problema de si convenia o no reformar els treballs antics,
que constituiran quasi tota l'obra.
Artísticament, els trobava tan frescos i saborosos com el dia que
brollaren de la meva ploma: el cor no em demanava de tocar-hi ni una
sola frase, ni un sol mot; i, si bé això no volia dir que fossin
perfets, indicava clarament que el meu gust artístic no s'havia pas
afinat d'ençà del temps en què vaig escriure'ls, i que en aquest
sentit l'home dels seixanta anys no podia exercir cap mestratge
sobre el dels trenta cinc. En canvi, lingüísticament hi trobava cada
tara que em feia venir pell de gallina. No havien passat en va
damunt d'ells els darrers vint-i-cinc anys, durant els quals tan
intensa labor filològica s'és realitzada a Catalunya. ¡Quants de
castellanismes hi descobria!
Ara bé: calia expurgar-los-en?
En certa manera això em semblava una profanació i una immodèstia.
¿No eren l'obra de llur temps? Per què amagar-ho? ¿No seria un
sentiment de vanitat ridícula, el que em portés a despullar-los
d'aquell regustet de castellà que era propi de l'època de llur
naixença i la certificava? I en esmenar-los d'aquelles tares de
llenguatge, que no deixaven de respondre a una mentalitat
profunda, ¿no alteraria el sentiment artístic que va produir-los?
Per altra part, els antics aficionats a l'obra encara vivents,
alguns dels quals se l'havien apresa quasi de memòria, ¿em
perdonarien les innovacions? Ells l'amaven tal com era, amb els
seus defectes i tot, a la manera com un hom s'agrada de la noia que
l'ha enamorat, estimant àdhuc com a gràcies els petits defectes que
la caracteritzen: tal vegada una piga a la galtona, tal vegada una
torçarieta del nas, tal vegada una denteta oscada... -Oh, no!- un
hom diria. -Deixeu-me-la tal com és, la meva amor: no res de
redreçar el seu nasset simpàtic, no res d'extirpar la seva piga
graciosa, no res d'omplir d'esmalt l'osca garladora de la seva
denteta!...- I així també solen estimar els lectors les obres a què
s'han aficionat, en les quals han posat ja quelcom de la pròpia
imaginació, convertint en niuets d'il·lusions àdhuc els mateixos
clotarells de les tares. Recordo haver llegit una lamentació de
Chateaubriand sobre aquesta amor irracional i fantasiosa dels antics
llegidors, la qual, segons ell declara, l'havia cohibit fins al punt
de no atrevir-se a modificar una mala disposició de comes, d'una
frase. Això ja em sembla força exagerat; però, anem, aquesta amor és
ben d'agrair per part dels autors, i les seves exigències bé
mereixen algun respecte.
Tals consideracions i la meva peresa, que sempre és de parer de
deixar les coses com estan, m'inclinaven a no tocar pas res; però
sol vetllar al davant de la meva voluntat una mena de follet
desconfiat i tafaner, que no permet el trànsit a cap idea sens de
primer furgar-la i flairar-la i donar-li més voltes que a una bóta
agra que li duguessin a rentatge, i ell va oposar-se a les meves
plàcides determinacions.
-No, senyor- em va dir reganyosament: -aquests arguments, que et
semblen tan forts, no valen una pipada de tabac. ¿Què em contes,
que les tares de llenguatge de la teva obra són pròpies del seu
temps, senyor vanitós? ¿Què va que jo té n'assenyalaré més de mitja
dotzena que són teves i ben reteves i que han servit de trencacolls
a més de quatre dels escriptors catalans que han vingut al teu
darrera? Oidà! ¿Tú no vares usar castellanismes que mai encara no
havia fet seus el teu poble? I, àdhuc aquells que han deturpat la
bella llengua popular, si els coneixes, ¿per què has de consagrar-
los? En hora bona que els empressis quan no hi sospitaves vici, com
tants d'altres n'emprarà encara de bona fe la teva ignorància; però
¿com t'atreveixes a autoritzar-los tot sabent-los dolents? I ¿què va
de bo, això de considerar-los com a senyals d'època i en certa
manera com a testimonis respectables que donen fe del temps en què
va nèixer la teva obra? ¡Galdosos testimonis per cert! I, si
realment ho foren, d'aquell temps, ¿per què vols que ho siguin de
l'actual, que ja els coneix i els ha desqualificat i els rebutja?
Qui ets, tu, ara? ¿Ets l'home del segle passat o el del present? I
qui autoritza i dirigeix la publicació del nostre cas, sinó tu,
l'home d'avui? I, ¿quina data portarà, el llibre, sinó la del dia de
la seva llum? Apa, doncs: no siguis peresós; i, ja que presideixes
aquesta renaixença, cerca-li nous testimonis i preserva-la d'aquells
altres que tan poca honor feren al seu naixement. I no em surtis pas
amb allò d'agrair l'amor irracional i fantasiosa dels antics lectors
teus i de respectar-ne les exigències. Si verament els sents grat de
la tal afició, serveix-los amicalment i sense engany, no els
perjudiquis més; ans guareix-los a foc i ferro del dany que
involuntàriament, per ignorància, els has causat, baldament gemeguin
i es revoltin contra el tractament. És un deure de consciència. I
d'aquell símil que has retret, i que és just, parlem-ne: a veure,
ben estudiat, quina lliçó ensenya, si la teva o la meva. Ja és cert
que un hom s'agrada àdhuc dels mateixos defectes de la dona que l'ha
enamorat, i s'encanta tal volta de la torçària del seu nassiró, de
l'osca de la seva denteta i de la piga de la seva galtona: però, si
aquesta torçària i aquesta osca i aquesta piga vinguessin d'algun
mal lleig que amenaçés la vida de la persona amada, ¿quin enamorat
fóra tan irracional que s'oposés al guariment? Aplica, doncs, el cas
a l'altre terme de la comparació. ¿Qui, que tingui dos dits de
front, podrà voler que no extirpis allà on els trobis els
castellanismes, que són el cranc rosegador de la nostra llengua?
Deixa't de contemplacions. Aquesta amor fantasiosa, que t'apar
falaguera en relació als teus insignificants escrits, és la mateixa
que, aplicada a més noble objecte, s'aficiona cegament al nostre
actual llenguatge i s'oposa a la seva salvadora purificació. Ah! Per
amor a la vida, combat tu aquesta amor de mort.
Em va posar un cap com un tabal i no sabia què contestar-li. Ja
anava a creure'l, quan l'esperit artístic va aturar-me l'acció i em
va dir:
-Què vas a fer? ¿No estàs content, artísticament de la teva obra?
Doncs, si escoltant el follet dels escrúpols hi trasmudes el
llenguatge, ja serà prou que no la malmetis d'algun caire i que el
mateix follet no t'hi trobi, després de la tasca, cent tares més que
no pas ara. La puresa externa, certament, és de desitjar; però no
tant que valgui la pena de passar aquests mals de cap i de córrer
aquests perills. I, per altra part, ¿estàs ben segur que totes les
formes que ara et semblen dolentes t'ho semblaràn així mateix passat
un qüern d'anys? Per exemple: ¿no tingueres per suspecte, durant una
llarga temporada, el verb matar, i, després, no t'has convençut que
era clàssicament català i que occir i occiure no eren sinó
llatinismes al seu costat? Però, anem, no vull encaparrar-te amb
aquests dubtes: vull donar com a cert que les bones formes de
llenguatge, les pures, les permanents, són les que ara els bons
filòlegs assenyalen amb el dit i les que aniran indicant a manera
que llurs estudis els portin a nous descobriments. ¿Hauràs de
recompondre les teves obres cada vegada que ells preconitzin un nou
capgirament de llenguatge? ¡Mala feina es fóra girada als nostres
literats! No, home, no! El teu cas és semblant al d'un pintor. És
clar que cercarà per a les seves teles les colors més pures i
permanents que puguin proporcionar-li els adroguers; però, una
vegada ja pintades, no es donarà pas la pena de refer-les cada
vegada que la indústria descobreixi colors més sòlides i perfectes.
A més fer, retocarà lleument algun to emmusteït, les untarà amb una
mica de mèdium, i,... endavant les atxes! ¡Pobres pintures, les que
no tinguessin altres valors que les que es compren a l'adrogueria!
Aquesta reflexió em va decidir; i, com que l'editor m'apressava, no
vaig tenir temps d'escoltar el rondineig amb què hi replicava
l'altre contrincant: vaig tancar totes les finestres dels dubtes, i,
en un silenci dolç, que tornà la pau al meu esperit, vaig posar-me a
la tasca: una tasca facilíssima. No em calia sinó retocar algunes
taretes de lèxic, aquelles que bonament podien esmenar-se sense
alterar cap valor mental. Quant a sintaxi, no volia trasmudar res,
car és ella quelcom tan entreteixit, que no pot tocar-se'n part
sense capgirar tot el conjunt, cosa que m'obligaria a reescriure
l'obra de cap i de nou; i així, lectors ben amats, no haveu
d'estranyar que trobeu, dins la major part dels treballs d'aquest
llibre, certes formes sintàctiques que ara repugno d'usar, com són
la del «lo» neutre, la de les preposicions davant la partícula «que»
de les oracions complementàries indirectes, sobre la qual encara no
estic orientat del tot, i algunes altres.
D'aquesta manera ja sé per endavant que no aconseguiré complaure els
puristes, ni els rutinaris; però no m'ho proposo pas. ¿Com han de
perdonar la meva inquietud aquells benaventurats que creuen que la
nostra llengua no ha rebut altres influències estrangeres que les
que a cor dolç ha volgut acceptar? I ¿com han de transigir amb la
meva desaprensió aquells infeliços puntimirats que escriuen un
català que sembla grec a la mare que va posar-los al món?
El meu treball, grat sigui a Déu, es proposa principalment la
bellesa, que és una olor que no poden percebre els esperits massa
preocupats; i si ella hi és, com jo crec, baldament vagi barrejada
amb brosses i espines gramaticals, no mancarà gent que vulgui fruir-
la. Jo crec molt meritòries, molt necessàries i molt dignes d'estudi
les lliçons dels nostres filòlegs; mes ¡ai si la bellesa literària
hagués de dependre'n! ¿Qui s'atreviria a escriure, sense que li
vingués el cap en roda, tot pensant en els nous descobriments que
poden fer i en les errades en què poden haver incorregut?