-Doncs què espera, home!
Paulina estava satisfeta, contenta de la seva obra. Veia amb
fruïció les reformes que en Melrosada havia fet en el seu vestit,
en el pentinat, en un cert aire arrogant que es donava: en
Melrosada, en pocs dies, havia millorat moltíssim; però estava com
avergonyit davant de la família Buxareu. No cal dir que les
classes de dibuix s'havien acabat feia temps i el professor només
hi anava de tant en tant a fer visita. En Víctor, que al principi
esbroncà la seva tia, acabà per inhibir-se, i fins prohibí a la
canalla que fessin broma de l'antic professor. Cada vegada que
parlava amb ell es trobava cohibit, perquè el pobre don Gaspar,
encara que dissimulés, era massa ingenu i no tenia recursos per
amagar l'estat de la seva ànima.
Les entrevistes amb la vídua es feien en el bar del «Siglo»; però
la tia Paulina ja se n'havia empescat una de més seriosa en el seu
propi domicili. Aprofitant la diada del seu sant, per exemple, una
tarda de petita reunió, per a veure si donava una empenta a don
Gaspar i l'home es decidia a declarar-se.
Isabel, que havia començat l'aventura de per riure, estava també
una mica esverada davant de l'assiduïtat del professor. Perquè
Isabel es deia: -Aquest home se'm declararà. I què faig
aleshores?- És positiu que en Melrosada no li feia gens de gràcia:
li semblava impossible poder-lo estimar. I, si venia el moment de
la declaració, què? Li donaria una carbassa rodona. I aleshores la
seva amiga es faria càrrec de la comèdia jugada. ¿S'evadiria sense
negar res ni prometre res? Demanaria temps per a pensar-s'hi? Li
diria que sí des del primer moment?
Aquesta darrera pregunta l'omplia d'angúnia. No, de cap manera:
¿Què faria, ella, casada amb aquell home? És clar que ell
l'estimaria, la contemplaria; però qui era, ell? Un professor de
dibuix, un home humil, que estava arregladet, sí, però que no
podia satisfer de cap manera les seves ambicions.
Isabel havia decidit, ja feia temps, una norma de vida. Ella no
tenia més enllà de trenta vuit anys, i els duia molt ben
portadets. La seva persona era cotitzable, encara que fos per una
petita quantitat, i estava resolta a no oferir-se en el mercat
matrimonial si ella no sortia guanyant-hi amb escreix; i el pobre
Melrosada, per bona persona que fos, no li oferia pas aquest
guany. I per tan poca cosa Isabel no volia provar, de cap manera,
una aventura matrimonial d'on potser sortiria amb les mans al cap.
Però, malgrat aquesta resolució, Isabel dubtava i patia. La seva
amiga s'havia fet ja una falsa il·lusió. Aquesta il·lusió anava
creixent a mesura que passaven els dies, i Isabel no tenia cor per
a treure-la-hi d'un cop, per a dir-li que ella no estimava gens
don Gaspar, i que tot el que fes Paulina i el professor era
completament inútil.
Isabel era hipòcrita i covarda, i estava segura que Paulina no li
perdonaria aquest engany. Li feia por de perdre una amiga com
aquella, i li feia por, també, que vingués el moment terrible de
decidir-se. I, en mig d'aquestes pors, sentia una mena de
confiança en si mateixa: esperava que arribés algun esdeveniment,
una cosa que justifiqués el seu refús, de manera que en Melrosada
fos carbassejat i Paulina restés convençuda.
Els companys de dispesa d'en Melrosada notaren tot un canvi en el
professor; però ell estava reservadíssim, i només a en Salvador
Puntí feia les revelacions necessàries.
Les minyones de la casa en patiren les conseqüencies d'aquell
canvi; perquè en Melrosada, home descuidat i pacífic, va tornar-se
exigent de mala manera i cada dia cridava dues hores si no li
havien enllustrat bé les sabates o no li havien cosit un botó dels
pantalons en la forma que encomanà la nit anterior; es feia
raspallar els vestits dues vegades el dia; i la minyona que li
arreglava la cambra notà amb estupefacció que en Melrosada havia
adquirit un raspallet de les dents i una mena de pasta que feia
olor de menta. Tot això es comentà a la cuina, i les dones deduïen
que el cast i innocent Melrosada tenia algun trafegot de
faldilles.
En Salvador Puntí era el digne company d'en Melrosada; i, més que
el seu parent jesuïta i més que ningú, podia inspirar confiança al
professor enamorat.
En Salvador Puntí era un espiritista serè i convençut.
Anticlerical terrible, no se li escapava, però, cap paraula
despectiva ni cap protesta contra els capellans: molt al contrari,
a la dispesa hi havia dos clergues, i ell els tractava amb el més
gran respecte i amabilitat.
Segur de posseir la veritable doctrina, era condescendent amb
tothom i no es ficava amb ningú; i, si algun cop li feien broma de
les seves conviccions especials, somreia serenament, i en el fons
de la seva ànima perdonava l'indiscret.
De jovenet havia estimat amb passió una cosidora eixelebrada. Un
dia va veure que la cosidora li era infidel: en Puntí va
resignar-se. I quan, després de molt temps, la malvestat va
oprimir aquella dona, ell va donar-li participació en els seus
estalvis; participació que encara continuava oferint amb veritable
filantropia.
Després d'aquest desengany, havia estat cast i no havia pensat mai
en el matrimoni. Complia estrictament els seus deures d'empleat
municipal, i no tenia altres vicis que pendre cafè els diumenges,
anar a veure melodrames al Paral·lel, i, com a grans
extraordinaris, dinar al Petit Pelayo i sentir l'òpera des del
quint pis del Liceu.
Un cop la setmana, sortia misteriosament després de sopar, i no
deia mai on encaminava els seus passos; encara que dos estudiants
de Balaguer, que feien la carrera de medicina, descobriren que en
Salvador Puntí anava a una sessió d'espiritisme o a _fer el bé_,
com diuen els iniciats.
En Puntí era un home convençut de la seva valor limitada, i ho
fiava tot a la misericòrdia divina. Mai promovia cap discussió, ni
contradeia els seus companys, ni afirmava res amb aplom. Comprenia
fins a quin punt la gent estava distanciada de la seva manera de
pensar i de sentir. Algun cop inicià converses de proselitisme amb
en Melrosada; però veia clarament que el professor no hi volia
saber res, amb els esperits.
Però aquella situació en que es trobava don Gaspar l'havia tret
del seu estat de fredor i d'equilibri mesquí: davant de les coses
del món, es veia desconcertat, i admirava el seu company de
dispesa, el qual trobava un sentit a la vida i tenia resolt el
problema futur. En Melrosada, com un malalt que prova tots els
remeis, sense saber quin li donarà la salut, es lliurà, aquells
dies, al diàleg confidencial amb en Salvador Puntí, i li féu
confessió plenària. En Puntí no creia en aquell amor. Opinava que,
en el cos d'en Melrosada, un esperit lúbric hi havia fet de les
seves: calia que en Melrosada s'humiliés i es purifiqués, i fes
esforços per desfer-se d'aquell esperit que el dominava.
Al professor li semblava una mica absurd, tot allò: no s'ho
acabava de creure; i en Puntí, amb veu amarga, li deia sempre:
-Melrosada, faltant-li la fe són inútils les meves paraules; la fe
és essencial.
En Melrosada vacil·là i dubtà fins al punt que tot allò que li
deia en Salvador Puntí li produïa un cert esverament.
En Salvador Puntí intensificà les seves prèdiques; i en Melrosada,
que ja no es veia del tot extern a aquell món misteriós on vivia
el seu amic, sol·licità l'iniciament, i en Puntí, molt satisfet,
li va prometre que el duria a una sessió, on es faria perfecte
càrrec i quedaria convençut de tot allò que li semblava
impossible.
Una nit anaren al lloc del misteri. Era un entresol miserable del
carrer de Mendizàbal. En aquell entresol hi vivia una certa dama
ex-amiga d'un aristòcrata. Els dos visitants trucaren a la porta i
penetraren immediatament al menjador; un menjador petit on hi
havia una vintena de persones segudes al volt de la taula. En
Melrosada fou presentat a la mestressa. Era una dona d'uns
cinquanta anys, passada, pintada, vestida amb una bata de seda
violeta, trofeu d'antigues grandeses, però que aleshores tenia les
puntes estripades i la color beguda. Aquesta dona els rebé amb
gran amabilitat, i els oferí dues cadires. La concurrència era
tota d'aspecte humil i deplorable: dones que venien de qui sap a
on amb la canalla que se'ls adormia a la falda; algun noiet
dependent de drogueria; algunes modistetes que anaven amb el pare
i la mare i tota la família; i en un recó es distingia, pel seu
aspecte encara més humil, un obrer monstruós com un goril·la, amb
les espatlles de descarregador del moll i una alçària de Sant Pau,
que anava amb samarreta i pantalons de vellut. En Melrosada i en
Puntí cridaven l'atenció per llur aire de senyors; i el professor
es meravellà de la manera com tota aquella gent tractava el seu
amic, i de la germanor que presidia aquell acte.
Al moment que arribaren, un mèdium feia admirables revelacions.
Era, el tal subjecte, un xicot prim, fadrí llauner, que es sentia
posseït feia dues hores, i encara no havia acabat la feina.
Es posava a gesticular en mig dels concurrents, cloïa els ulls, i
feia unes aspiracions estranyes amb el nas, com si volgués ensumar
rapè; i de sobte deia que la república era un fet, i es passava
els dits per la barba afaitada, i aleshores, un home gras i
vermell que se'l mirava amb uns ulls com unes taronges, deia, tot
convençut:
-És en Ruiz Zorrilla!
Després del seu discurs republicà, el fadrí mèdium obria els ulls,
i els tornava a tancar de seguida. Es posava una mà damunt del
pit, i l'altra mà, amb el puny clos, la col·locava damunt dels
ronyons; aixecava el cap amb arrogància, i deia:
-_Voto a cien mil bombas!_
Aleshores el subjecte gras i vermell aclaria el personatge, i
insinuava, tímidament:
-És en Napoleó!
En Melrosada, encara que no creia res de tot allò, s'estava quiet
com un pollet, i per res del món s'hauria atrevit a parlar, ni a
riure's del que veia.
Per fi aquell xicot extraordinari s'assegué, demostrant una fatiga
enorme. La mestressa de la casa li dugué un vas d'aigua, i va
dir-li, maternalment:
-No s'_entregui_ més: per avui ja n'hi ha prou.
I el xicot, quan sentí aquestes paraules, s'embolicà el coll amb
una bufanda, s'enfonsà la gorra, i fugí cap a la porta sense dir
res.
Tot allò, a judici d'en Melrosada, era bastant especial. En
Salvador Puntí, completament oblidat del seu amic, s'entretenia
llegint les revelacions més importants que havien fet aquells dies
els esperits, i que la mestressa tenia copiades a màquina.
No tardà gaire a arribar una dama menuda, embolicada amb una
manteleta de pells de conill i una mantellina tronada. Tenia el
nas com un cigró, uns ulls petits i lluents, i un aspecte de mala
persona.
Aquella dona era una professional de l'espiritisme, i estava molt
carregada d'orgues. Tots la saludaren amb respecte. La mestressa
va dur-li una botella de vi i un vas; i, després de fer beguda, la
dama de les pells de conill començà un discurs sense cap ni peus,
amb una veueta de nas ensopidora. Deia un grapat d'heretgies
imponderables i tothom assentia amb el cap sense entendre'n un
borrall perquè aquella bona dona no sabia què s'empescava.
Després del seu discurs preparatori vingué una oració per a
il·luminar les ànimes i allunyar els mals esperits. La mestressa
recomanà als presents que es concentressin, i tots acotaren el cap
i es posaren la mà al front; i de seguida la dama del discurs
inicià una mena d'atacs de nervis,i, sense gaire esforç, es trobà
posseïda per l'esperit d'un carreter de Teruel completament poca
solta. La mestressa i en Salvador Puntí tractaren de convèncer
l'aragonès incorrecte, que se'n va anar aviat, després de fer
constar els desigs que tenia de pegar a la seva dona.
De l'altre cantó de la cambra s'oïren uns sospirs i uns bufecs, i
ja n'hi va haver una altra de posseïda. Era una noia vinguda de la
Barceloneta, molt blanca i rossa, amb la cara enfarinada i sense
gens d'expressió. Duia un collaret de perles falses, i la pobreta
feia un posat de passar molta gana. Es sentí trasbalsada per una
ànima deshonesta, una mena de cortesana del carrer de Trentaclaus
que deia veritables inconveniències. Costà moltes penes el
posar-la a to; i, pronunciant les oracions reglamentàries, la
varen fer fugir més que de pressa.
Quan encara no se n'havia anat aquella larva pertorbadora, dues
noies més començaren a bufar i a estremir-se, i vinga esperits i
esperits, que la pobra mestressa ja no s'hi entenia; i, en mig del
desori, aquell home gras i vermell es posà a plorar i a grinyolar,
i una _indivídua_ que tenia al costat, que era la seva pròpia
muller, començà a bufar-li els ulls i a ventar-li el front.
El pobre home no volia ser posseït, de cap manera, i els dimonis
el violentaven.
Gràcies al buf poderós de la seva dona, els esperits el deixaren
en pau; aleshores l'obrer gegantí començà a roncar com un lleó, i
a posar els ulls en blanc, i a tremolar d'una manera espantosa.
Una de les noies posseïdes, amb l'aspecte de somnàmbula, anà al
seu encontre i s'agafaren les mans, i el tremolí era cada vegada
més intens i més esfereïdor. Els roncs del bastaix i els gemecs de
la noia arribaren a capficar en Melrosada, que ja es penedia
d'haver vingut i tenia por que d'un moment a l'altre seria posseït
per algun tarambana.
La dona del nas de cigró començà a ventar el front de l'obrer, i
declarà que estava pres de l'esperit d'un frare dolent que era
molt orgullós i no podia parlar, i que la noia que l'agafava de
les mans estava posseïda per un altre dimoni també dolent i
orgullós. I el més trist és que aquells esperits no volien
anar-se'n de cap manera.
Aquest espectacle grotesc i esgarrifós durà fins a la una de la
matinada ultra les oracions i les accions de gràcies. La
concurrència se n'anà dolçament, com si sortissin d'una funció de
puxinel·lis. La mestressa pregà als visitants que no descuidessin
aquelles pràctiques i no deixessin de venir les nits següents.
En Salvador Puntí i en Melrosada caminaven agafats del braç. En
Melrosada estava intrigat i esverat per tot allò, i no gosava
obrir la boca; i en Salvador Puntí, després d'un llarg silenci,
digué aquestes paraules al seu amic:
-Vostè ha vist, Melrosada: són gent humil, i sense cultura; però
tenen fe, i Déu estima els pobres i les ànimes senzilles. Els
miracles mai són provocats pels orgullosos.
L'obra que avui hem fet és una obra piadosa, una bona obra de
caritat. Ha de saber, amic meu, que les ànimes dels morts volen
per l'espai, sense que es coneguin a si mateixes, amb tots els
defectes i vicis que tingueren en vida; i aquest és el seu
purgatori fins que Déu els dóna el coneixement de la veritable
llum i assoleixen aleshores la felicitat eterna. Aquestes ànimes,
que purguen encara en la ignorància de la veritat, es serveixen
d'un cos viu per a manifestar-se. El mèdium és l'instrument de què
es valen per a parlar als vius i per a confessar la seva
desgràcia; i aleshores les nostres oracions i els nostres consells
les ajuden a cercar la llum, a humiliar-se i que puguin conèixer
la seva naturalesa d'esperits.
L'obra d'ensenyament és la que hem celebrat avui. Nosaltres hem de
procurar fer el bé a les ànimes del purgatori i conduir totes les
nostres accions pel camí recte, perquè després de la mort el
nostre esperit no fugi com el d'aquests desgraciats.
-Li confesso, Puntí, que tot això és extraordinari- contestà en
Melrosada; -però també dec dir-li que no em soluciona res, que no
hi veig clar en lo que pugui referir-se al meu amor.
-Veurà, Melrosada: no totes les ànimes es manifesten clarament.
Aquell pobre obrer de l'atac epilèptic, fa vint anys que el domina
un esperit i no vol abandonar, de cap manera, el seu cos, i només
en circumstàncies de gran concentració l'esperit es manifesta a la
intel·ligència dels altres, però no pot parlar mai. Algun mal amic
que vostè ha tingut a la vida, alguna persona morta a qui vostè
agravià involuntàriament, es venja en aquesta forma: fent-li
creure que vostè sent una passió per una dona, donant-li les
inquietuds i les vacil·lacions que ara el dominen.
-Li confesso, Puntí, que tot això no m'acaba de convèncer. Em
sembla que el meu enamorament serà tan fora de lloc com vulgui,
però els esperits dels morts no hi tenen res que veure.
-Vostè podrà opinar així, però el que jo li he dit és la pura
veritat. No em ve de nou la seva poca fe: necessita altres
experiències; però cregui'm, Melrosada, humiliïs...
Aquella nit el professor rebé una gran decepció: el seu company no
li podia aclarir l'estat de la seva ànima. No, no: de cap manera.
Havia patit terriblement: aquell espectacle del carrer de
Mendizàbal l'esborronava com l'escena del cafè concert. Mal per
mal, preferia la conversa del seu cosí jesuïta o els panorames
optimistes de la tia Paulina.
Des d'aleshores comprengué que entre en Salvador Puntí i ell hi
havia un abisme espantós. Com podia ser veritat, aquella teoria
absurda? No era cap mal esperit, el que el dominava: era el cos
eixerit de la vídua, la seva conversa, les seves mans fines i les
seves ungles acurades. Oh! aquelles mans!
El que no comprenia en Melrosada era per què el seu instint no
s'havia despertat fins aleshores; com havia passat tota una vida
sense pensar en la necessitat absoluta de cercar una dona honrada
que l'estimés. I la por era sempre la mateixa: creure que potser
havia fet tard, que era ja impossible que ell enamorés ningú.
En Melrosada feia anys que menava una vida absolutament casta, i
una idea terrible li perforava el cervell com un filaberquí. Es
ruboritzava de confessar-s'ho a sí mateix; però era una cosa
essencial, una cosa imprescindible, per a assolir el que
desitjava.
Aquesta temor tan íntima no s'atreví a manifestar-la a ningú: fins
es donava vergonya de consultar-ho a cap metge. En Melrosada era
excessivament pudorós; però la seva por era excessivament
inquietant. Aquella nit de l'espiritisme, quan en Melrosada
abandonà el seu amic, es sentí més que mai dominat pel dubte
corsecador. Es tancà a la seva cambra, i li vingué una idea
ardida, veritablement impròpia d'ell. No volia viure més amb
aquella intranquil·litat: decidí que l'endemà, a la caiguda de la
tarda, faria la prova. Organitzà tot un programa: aniria a tal
banda, beuria una mica, procuraria perdre el seny, i després...
després... Quan pensà en lo de després en Melrosada s'esverà més
que mai. Oh, no! De cap manera! No podia fer-ho, no havia de
fer-ho: el seu amor l'en guardaria! ¿Ell, cometre semblant
indignitat? Ni que fos a fi de bé.
En Melrosada sentí unes esgarrifances de fred espantoses, i, sense
saber com, els ulls se li ompliren de llàgrimes; i, tremolant,
agafà la seva camisa de dormir i l'apretà contra el pit com si fos
un lliri puríssim.