Isabel feia una mica de goig, anava molt ben arreglada i molt
estirada, es donava uns aires de persona distingida, i parlava amb
una afectació espantosa. A en Melrosada li semblà molt més que
acceptable; i de moment, oblidant la idea pessimista que havia
format de la seva pròpia persona, li lluïren els ulls d'amable
desig, i quedà tan dolçament ridícul, tan tendrament,
cumplimentós, que la Paulina pensà -Això és peix al cove.
Isabel es mantingué en una discreta reserva, que desconcertà en
Melrosada, i de seguida una flama li encengué el rostre, i es
quedà amb la paraula a la boca. La tia Paulina s'esverà una mica;
però pensava :-Això ja sol passar, en aquests casos.- I procurà
parlar, i dir força coses, perquè en Melrosada s'anés refent a poc
a poc.
Isabel mirava en Melrosada amb un ull esquerp. La tia Paulina no
sabia ben bé si aquesta actitud de la seva amiga era menyspreu o
desig de ser conquistada i oferint la resistència convenient.
Paulina invità en Melrosada a seure a la taula d'elles. Isabel no
demostrà ni contentament ni disgust. En Melrosada tremolava
visiblement, i feia patir a Paulina cada cop que duia una cosa a
la boca. Un xic tranquil·litzat, En Melrosada parlà del temps.
Paulina lloà la bona qualitat del pernil que els servien. Isabel,
una mica més espiritual, volgué enraonar de belles arts, i digué
que ella havia pintat un paravent per regalar a una amiga seva
quan es va casar; d'això feia molt temps. I digué, demés, que
havia conegut bastant la Pepita Teixidor, encara que no li
agradava el seu estil.
En Melrosada estava encisat amb la vídua, però cada vegada s'anava
posant més trist; la veia tan lluny, tan lluny! Per un moment
s'imaginava les coses més absurdes i més doloroses. Pensava que,
si per un miracle del cel s'arribés a casar amb ella, quan el
veuria en samarreta apretaria a córrer; era impossible que aquella
dona pogués estimar-lo. De pensar en la declaració se li entelava
el cervell i els ulls li feien pampallugues. De tant en tant
Isabel li dirigia una amable rialleta; i aleshores en Melrosada
pensava: -Potser sí! potser sí!- I volia quedar una mica arrogant,
i es tirava endarrera, i se li veia la corbata, que havia cedit un
poc, i el botonet de metall ennegrit que li aguantava el coll; i
en aquells moments en Melrosada era per a fer perdre totes les
il·lusions.
El berenar aquell finí amb una conversa inaguantable. Els tres
personatges adoptaven actituds que era impossible conciliar; en
Melrosada no veia res; la tia Paulina estava satisfeta del primer
pas donat; la vídua era una esfinx.
Quan en Melrosada s'acomiadà va retenir un instant la mà d'Isabel
dins de la seva, sentí una escalfor molt intensa, com si el cor li
anés a rebentar i els ulls li saltessin de les òrbites; i
l'esquifit professor va veure la dama com s'allunyava enduent-se
les perles de la felicitat i deixant-li només una goteta
d'esperança, amargada per totes les angúnies imaginables!
V
Isabel era una dona d'aquelles a qui un marit vulgar, quasi
bestial, egoista i sense gens d'esperit va assecar-li amb uns
quants mesos de matrimoni aquella floreta dels divuit anys.
Eixuta per a sentir l'amor, s'havia encongit dins una viduesa
arreglada i honesta. Les pràctiques religioses, les regles de
societat, i sobretot el que dirà la gent, l'havien lliurada sempre
de qualsevol relliscada. Com que tenia una figureta graciosa,
procurava no descuidar el físic, i estava molt satisfeta que de
tant en tant li arribés una d'aquelles paraules que enllamineixen
les animetes femenines.
Per la situació del seu marit, fins per la seva posició econòmica,
Isabel no havia pogut fer mai el paper que hauria desitjat, ni
havia alternat mai amb la gent que fóra del seu gust. Això era
causa que sempre volgués afectar una gran distinció, sobretot
davant de les porteres i de la gent humil. Encara que no tenia
l'edat de renunciar a les roses, Isabel estava una mica passadeta
i havia perdut l'humor; però com que era una dona insensible, i no
hi veia més enllà del vestit de la temporada que li feia una
modista anònima, i s'arreglava a casa, ajudada d'una Carmeta
qualsevol; com que no tenia altres idees, ni altres preocupacions
espirituals, que el quedar bé amb la cosina tal i el fer un paper
fred a la tia fulana, i la seva felicitat consistia que li
diguessin -Quin goig que fas!- Isabel no podia queixar-se de la
vida. Demés estava convençuda que era una elegant, i parlava amb
despreci de totes les dames que anaven en automòbil,
considerant-les unes pervingudes i unes ordinàries.
Paulina, innocent i plena de bones intencions, estimava Isabel com
a la millor amiga. Isabel sentia per Paulina una absoluta
indiferència, però fingia una gran amistat, perquè Paulina estava
molt més ben relacionada que ella, i per mitjà de Paulina havia
arribat a formar part de la Junta d'alguna Gota de Llet, i havia
pogut menjar pastes (que ella sucava al te) en alguna d'aquelles
cases en què l'amo està ficat en Comanditeries i Anònimes.
Per altra banda Paulina era una desenfeinada, i ella, que també
tenia totes les feines fetes, trobava gust xerrant, retallant i
comentant.
La proposició matrimonial semblà. a Isabel una cosa absurda, no
impossible. No sentia necessitat d'estimar ningú ni de tenir un
home a la vora; però si el pretendent li hagués caigut en gràcia
potser s'hi hauria casat. En el cas del professor en Melrosada li
semblà indigne d'ella des del primer moment; però, com que Paulina
s'ho havia pres d'una manera tan seriosa, no volgué
desenganyar-la. I, en el fons de tot, una repulsió absoluta no la
sentia, tampoc: al que estava decidida, Isabel, era a no consentir
a casar-se, purament i exclusiva, per donar gust a Paulina. Aquell
senyor Melrosada li semblava una bona persona: fins no el trobà
gaire lleig; però no era per a ella: estava mancat de distinció,
no era una persona fina; i, al costat seu, no podia fer-hi un
paper que li millorés la situació present.
De totes maneres, Isabel, quan abandonà en Melrosada, no volgué
defraudar les esperances de la seva amiga: i digué que l'havia
trobat simpàtic; i aquesta sola afirmació va ser prou perquè
Paulina anés a casa dels seus nebots dient que Isabel estava
follament enamorada de don Gaspar.
Es lamentà, però, de la timidesa del professor i de la falta de
món que se li veia a cada moment. Tota la família va riure dels
fets de la tarda, i la tia Paulina estava molt indignada de la
poca serietat amb què els seus nebots es prenien coses de tanta
importància.
Don Gaspar Melrosada, quan abandonà les dues dames, anà Rambla
avall, Rambla avall, fins a arribar al monument d'en Pitarra. I
¿quina en duia de cap? Ell sabia que al carrer del Gínjol hi havia
una casa que se'n deia _La Buena Sombra_. En Melrosada vivia un
moment tràgic de la seva vida, una hora de desballestament
absolut, de revolta terrible; en la seva ànima, tot el de dalt
anava a baix, i el de baix a dalt. De primer antuvi pensà atiar al
port i caure dins d'una barcassa de carbó, a veure si es trencava
una cama o li passava un fet sensacional. A tirar-se de cap a
l'aigua no hi estava ben decidit: duia altres plans més o menys
pintorescs; i transigí amb les seves decisions extremes, acordant
el següent: entraria en un lloc de corrupció, i esperaria,
esperaria...
Tremolant i esveradíssim, va empènyer la porta del _cafè concert_.
Es sentia el polç a tot arreu del cos, i estava vermell com un
perdigot. Com que ell no hi era fet, a anar per aquestes bandes,
vacil·là, de primer moment, sense saber on es col·locaria. A les
llotges hi veia un sens fi de barrilaires, i algun vell ensopit o
potser que es divertia massa; allò no era per a ell. No s'atrevia
tampoc a seure en les cadires de primera fila: era comprometre's.
Per fi es determinà per instal·lar-se en una tauleta de cafè a la
vora de la porta d'entrada.
De moment quedà incendiat per l'escenari. Lo que hi passava era
una barreja de soroll de talons i castanyoles, i una llum
projectada sobre uns braços i un escot, i una mica d'antiqüeles, i
un bé de déu de _mantón de Manila_.
En Melrosada badà la boca i li brillaren els ulls. La dama de
l'escenari l'emocionava: i es feia la il·lusió que sentia una
febre satànica a tot el cos. Pensava en la cocaïna, en l'opi i
altres coses que havia sentit a dir, i en la mort de Petroni, tal
com la conta el _Quo Vadis_. En aquest èxtasi deliqüescent se li
presentà el cambrer, en Melrosada va mirar-lo amb un posat
completament d'idiota. El cambrer, veient que en Melrosada no
demanava res, li digué:
-Què pendrà, el senyor?
El professor no contestava res, i el cambrer insistí.
-Què pendrà, el senyor? La consumació és obligatòria.
Don Gaspar tornà al món dels vius. Aquell bon home que
l'interrogava tan servicial era un ésser vulgaríssim, i feia cara
de ser una persona excel·lent. En Melrosada guaità al seu volt i
veié vasos de cervesa, i digué que li duguessin cervesa.
La dansarina es retirà, i sortí una altra senyora més provocativa.
En Melrosada estava intrigadíssim : amb un posat de mussol mirava
l'escenari, que no podia separar-ne els ulls. Una dona vella i mal
endreçada, que tenia parentiu o relació més o menys directa amb
alguna artista, va seure a la taula del professor. Com que en
Melrosada no protestà, i a la dona va semblar-li un disbauxat de
molt bona jeia, li digué tranquilament:
-Escolta: que em convides a cafè?
En Melrosada no contestà; i quan comparegué el criat amb el doble
de cervesa, la intrusa li estirà el gec i digué:
-Tu, porta'm un cafè.
El cambrer, sense dar resposta, portà el cafè; però aleshores, al
nostre home, li passà una cosa més que desgraciada.
Molt a la seva vora bromejaven uns jovenets conegudíssims per ell.
Dos de la colla eren _lluïssos_. Tots estudiaven l'ampliació de
dret, i en Melrosada els havia donat lliçons de dibuix _in illo
tempore_.
Els nois començaren a mirar-lo i a riure, i en Melrosada se
n'adonà; i, de moment, tota la seva magnífica tragèdia se n'anà a
rodar davant de la por còmica, de l'esverament miserable, que
l'agafà, com si fos un infant que l'atrapen de dits a la sucrera.
El professor s'arronçava com un conill. Amb la sufocació que va
rebre li vingué un atac de tos que no s'acabava mai: una tos tan
forta, tan comprometedora, que tothom es girà a mirar-se'l i algú
féu: -Xit... xiiiit...
La dona que seia amb ell l'abandonà; com ofesa, i li digué, amb
aire despectiu:
-Ja em pagaràs aquest cafè.
La tos s'anà calmant; però li entrà un fred, un tremolí, una
vergonya, que es pensava de debò que es moria. Va pagar la cervesa
i el cafè, i va fugir del local, acompanyat de les rialles de
tothom.
En Melrosada continuà en el seu estat deliqüescent. En els
aparadors de les botigues s'imaginava veure-hi formes lúbriques i
horribles temptacions; les llums li cegaren la vista; el contacte
de la gent l'ofegava. Ell es creia un ésser petit, negre del carbó
de l'infern, degradat, desfet, indigne de presentar-se davant de
ningú. Els quatre estudiants li semblava, encara, que el seguien:
les llurs rialletes agudes li fiblaven a l'orella, i les sentia,
dins del cervell encès, com si fossin un airet desagradable i
agudíssim. De tant en tant es girava per mirar si de debò les
puntes dels peus persecutors li tocaven els seus talons, i en lloc
dels estudiants s'ensopegava a veure una revinguda dama o un home
trist i desolat com ell. Quan arribà a Canaletes ja li havia
passat l'emoció; la caminada i l'aire de la nit li posaren
l'enteniment en son lloc. Aleshores s'exclamà: -Què has fet,
Melrosada! On t'has ficat? Què has vist?- El pobre home no sabia
què respondre's a si mateix. Sentia com un horror de la seva pell,
dels seus ulls, de la seva boca, del seu vestit, impregnat del fum
i les olors del local; dels seus dits, que havien agafat el vas de
cervesa, aquell mateix vas on potser havia begut una donota; i com
una fúria infernal, veia al seu costat aquella desgraciada que
havia ingerit un cafè a les seves costelles.
Anava pensant, pensant, i l'horror era encara més intensa. -Què
volies fer? Què era del teu esperit?- Aleshores recordava que la
idea del suïcidi li havia esbarriat el pensament: una suor freda
tornà a apoderar-se del seu cos. El suicidi! En Melrosada sentia
una por estranya, una por de morir: potser la terra que
l'aguantava no era prou ferma sota els peus. Però no; estava ben
lluny de la mort; i es preguntava: -¿Per què, per què, tot això?-
Aleshores veia el d'abans: l'estona del bar, les mirades de la
vídua, el que ell havia dit, el que havia fet, el seu torbament,
la seva falta de gràcia... No s'imaginava com d'una cosa n'havia
vingut l'altra: era tan absurd, tot el que li succeïa aquella
tarda!
I, en mig de totes les coses tèrboles (des de la conversa del
tramvia, des del diàleg amb el seu cosí, fins a les rialletes dels
estudiants), en Melrosada veia la figura de la Isabel.
El seu petit cervell incomprensiu, la seva mica de sensibilitat
eixarreïda, feien el màxim esforç i donaven tot el que de si els
era permès donar. El pensament d'en Melrosada era tot per a la
vídua: procurava recordar detalladament els cops de cap, les
girades d'ulls, els sospirs, les paraules, la manera d'agafar el
ganivet, la forma de mastegar, la gràcia a eixugar-se els llavis,
el límit d'enfonsament del capell, les clapetes de polvos de la
cara, la mica de pèl moixí, la posició exacta de les dents; tot
allò que en aquells moments en Melrosada (o sàtir deliciós!)
hauria omplert de besos. Però no: ell no n'era digne! Com a
contrast de la vídua, es veia ell, es recordava amb tots els pèls
i senyals, i encara es feia més petit i més ridícul davant
d'aquella dona fatal que es posava en mig del camí de la seva
vida.
O Isabel! Perla amarga, diamant inassolible, lliri que tremoles en
el cim del penyal esquerp! En Melrosada et guaita com una trista
tortuga aclaparada per la closca de la seva indignitat i la seva
timidesa!
En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a
fer-se il·lusions que el trasbalsava _una cosa_ que no volia
anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de
pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest
sentiment que dóna esgarrifances delicioses i omple la sang de la
més dolça angúnia. Ell, l'home tímid, l'home gris, estava en
possessió del que és etern com la divinitat que mou el sol i les
estrelles!
Amb aquesta tamborinada de pensaments, el professor de dibuix.
assolí un tramvia de Gràcia-Rambles, i va seure, arraulit i
capficat, a la vora de una dolça velleta que duia un gran ram de
flors. I les idees d'en Melrosada eren encara més roses, més
blaves, més malves i més perles, i el perfum i la frescor del ram
l'anaven enterbolint deliciosament. Ja no pensava en la negror del
cafè concert, en els absurds esdeveniments i el desig de tràgica
disbauxa: era la vídua primeta, lleugera, endreçada i polida, que
el tenia tot feble i tot tremoladís com una gelatina.
Arribà a la dispesa, i fou rebut pel seu amic i confident, un
empleat del Municipi. que es deia Salvador Puntí i era
espiritista. En Salvador Puntí, celibatari, escardalenc, tenia la
cambra al costat de la d'en Melrosada. Com que eren els vells de
la casa, els lligava una encisadora amistat, i tots els diumenges
anaven a pendre cafè. En Salvador Punti va veure signes, en el
rostre d'en Melrosada, que demostraven una interna excitació; i,
mentre posaven les estovalles i tothom feia senyals de gana, en
Melrosada dugué el seu amic a un recó del menjadoret, i, sota una
Venus de guix, pronuncià aquestes paraules:
-Puntí, estic enamorat!...
* * *
Eren quarts de deu de la nit. Paulina estava a les acaballes del
seu modest sopar. Sola en el menjador, s'entretenia paladajant,
amb veritable golafreria, unes miques de formatge d'Holanda que
havia tallat curosament amb el ganivet de postres.
La minyona estava capficada perquè aquella nit Paulina no li havia
dit res: ni s'havia interessat pel preu dels ous, ni l'havia
torturada a preguntes. Paulina restava silenciosa, amb un aire de
satisfacció, com si un vol d'angelets invisibles li anessin a fer
petons al sotabarbes i a la nuca.
Després que va plegar el tovalló i va engolir un glopet d'aigua,
sense dir res es retirà a la seva cambra. Aquella nit tenia de
llegir encara la _Lectura Dominical_. Intentà la lectura, però no
es feia càrrec de res: s'empassava les lletres maquinalment sense
copsar-ne el sentit. Va plegar la revista, i va abandonar-se en el
sofà on feia les migdiades.
Paulina Buxareu, encara que seguríssima del seu èxit, no hi
acabava de veure clar, en tot allò que duia entre mans. Si no
perquè hauria estat una cosa poc convenient, Paulina va desitjar
una sentada amb el professor, per canviar impressions i esbrinar
l'efecte que la vídua havia produït en l'ànima de don Gaspar. Però
no, no podia ser: aquelles hores de la nit, i ella sola! No, no:
de cap manera. Paulina va resignar-se, i procurà aguantar la seva
impaciència.
La seva manera d'apreciar el cas de la vídua i el professor era
ben absurda. Un dia, perquè sí, sense motiu que ho justifiqués, li
passà pel cap que en Melrosada i la Isabel havien de contraure
matrimoni. Això semblarà fantàstic al lector, però Paulina Buxareu
era d'aquella manera: totes les idees que tenia sobre les coses, i
tots els pensaments que presidien les seves accions, eren nats
sense raó ni motiu de cap mena. Paulina Buxareu vivia fora de la
vida, completament externa a la realitat, encara que aparentment
semblava una bona burgesa, una dona que obra d'una manera
determinada, segons la seva educació, la seva qualitat mental, els
prejudicis i el corrent de la vida que se l'emporta. Encara que
els que la coneguessin superficialment creguessin que Paulina era
així, el fet cert i positiu és que Paulina, mai, mai de la vida va
obrar com una dona relativament equilibrada.
És que Paulina tenia una fantasia de baixa qualitat, però una
fantasia prodigiosa. Tota la literatura que s'havia empassat li
feia més mal que una pedregada seca; i la seva pietat
profundíssima, la seva religió gairebé fisiològica, l'havien
guardada no poques vegades. Perquè Paulina, llegís el que llegís,
o sentís contar el que sentís contar, mai, mai es veia externa del
tot al que li entrava pels ulls i per les orelles. Com que era poc
comprensiva o comprenia malament, fins les tonteries desgraciades
dels seus autors predilectes es feien més desgraciades encara en
el cervell de Paulina. A tota aquesta manera de ser s'hi ajuntava
un aplom esgarrifós, una fe absoluta en la seva superioritat sobre
les altres dones, i un do de proselitisme per a imposar tots el
seus acudits.
Un temps, quan es creia apta per a les grans passions i els actes
sublims, volgué assajar sobre la seva pròpia persona, sense mirar
les conseqüencies del que es proposava fer. Després, quan es donà
aires de dona reposada, i lliure de les tempestats espirituals,
volgué fer servir la gent que la rodejava per forjar novel·les
vives amb la sang i amb l'ànima del pròxim.
No vol dir que la tia Paulina fos una dona perillosa: duia, com
s'ha vist ja, tots els seus trucs pintats a la cara; però Déu ha
posat en el món éssers com en Gaspar Melrosada perquè les ties
Paulines, amb la més bona intenció, en facin víctimes expiatòries.
Ella havia llegit algun idil·li entre un celibatari i una vídua;
ella sabia que els homes que viuen solters es tornen egoistes i
escèptics, i que llur mort és com la dels pardals sota la neu.
L'aspecte teatral que oferia per a ella el casament d'en Melrosada
i la Isabel, i la simpatia que li havia inspirat el professor,
juntament amb el desig de fer-li la felicitat, foren els elements
que engendraren la idea monstruosa. Paulina no pensà ni un sol
minut en les qualitats de l'un ni de l'altre, ni la inquietà per
un moment llur psicologia, perquè, per a Paulina Buxareu, les
ànimes de la vídua i en Melrosada no eren precisament les vives i
veritables que informaven llurs cossos, sinó que eren unes ànimes
completament falses, que havia creat la imaginació de Paulina; i
en Melrosada no era el professor tímid que viu a dispesa, i la
vídua no era aquella Isabel banal i egoista, sinó que eren dos
éssers humans que no tenien res que veure amb la realitat i vivien
solament en el cervell de Paulina Buxareu.
Un cop se li acudí la idea de aquest casament, ja no va tornar a
meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i
havia de succeir, perquè era bo, just, natural, per a ella; i
aleshores totes les seves forces tenien d'anar encaminades a
assolir-ho. No hi feia res, que topés amb dificultats terribles;
no l'esverava el ridícul ni la por d'un fracàs: ella estava
seguríssima que complia amb el seu deure.
Vet aquí per què aquella nit la nostra adorable Paulina rumiava i
pensava i estava una mica intranquila. S'havia donat el primer
pas: el decisiu, potser. Ella estava seguríssima que Isabel no hi
venia malament. En Melrosada era una incògnita; però Paulina també
estava segura que de la voluntat del professor ella podia fer-ne
el que volgués.
Quan la Paulina va jeure embolicada amb tots els atuells i
abrigalls del seu llit; quan reposava dolçament dins la castíssima
camisa de dormir, amb els cabells collits per una còfia nocturna;
després que hagué promès cinc pessetes a Sant Josep de la Muntanya
si tot allò sortia del gust d'ella; la nostra Paulina, ja una mica
ensonyada, es lliurà als més optimistes pensaments. S'imaginà la
llar dels seus amics. Ella hi anava de visita. Isabel li besava
les galtes amb emoció. En Melrosada li oprimia la mà efusivament.
Ella seia a la voreta del foc. En Melrosada parlava de pintura;
tossia una mica; deia que estava constipat. La seva muller se
n'anava un instant per dur-li una tassa de te. Aleshores en
Melrosada li deia confidencialment:
-Paulina: sóc feliç!
Després tornava Isabel. Es posaven a parlar totes dues. Parlaven
de llurs coses: de vestits, de visites, de com es posava car el
servei, de l'excel·lència del conill amb pèsols; i després,
després, més baixet, Isabel, a cau d'orella, li deia aquestes
paraules:
-Paulina: saps?... Em sembla que sí! em sembla que sí!... Ahir
vàrem anar a casa el metge...
I Paulina li besava les galtes, on lluïa una llàgrima d'emoció i
pensava fer una gorreta ben bufona amb unes puntes i uns llacets
de seda.
I Paulina Buxareu, que pensava aquestes coses tan belles, es sentí
vençuda per la son, i començà una tanda de roncs tènues,
discretíssims, virginals.