-La viva, noies, la viva... a... a!- sentia cada dematí, entre
somnis. Era un espinguet clar i alegre que es cargolava enlaire, al
compàs d'un xic-xec de xinelles per l'acera...
A l'obrir el balcó, ja el sol se'n entrava per la meva cambra,
escorrent-se a llenques polsoses per les escletxes de les persianes;
aquell crit de -la viva!- ressonava més clar i més airejat i entre
crit i crit, se sentia de tant en tant:
-A quant la dóna?...
-A sis.
-Uix! A sis?... i tant rebregada com és?...
-Ah, sí... fugiu la mi senyora!... A l'hora de la mort en tingués!...
-Deixa-la estar!... que no veus que fa cara de dejuni?... la viva,
noies, la viiivaaa!...
I la professó anava passant carrer amunt. Les cistelles de sardina,
rodones i plenes, desfilaven per sota el meu balcó com colossals
peces de plata: les duien les marmanyeres, arremangades de braços,
botent llurs carns macisses que pantejaven sota les robes al moviment
del pas.
I en tant, amb les persianes entreobertes, ja tornava a mirar aquell
tros de cel, ample, molt ample... i veia una vegada més aquell
carrer, llarg, estès... sentia el remoreig llunyà de les fàbriques,
quals xemeneies s'alçaven ertes al lluny, per damunt de les taulades,
omplint l'espai de glopades de fum negre, i allà baix, al
cap-de-vall, el veia a n'ell, el mar -estès com una cinta blava,
tancant l'horitzó.
Més tard passaven ells, els pescadors... fornits, colrats, amb amples
calces de burrell, amb folgades camisetes blaves i mocadors virolats
al coll, caminant mandrosament, brandant d'un cantó a l'altre, com si
els costés d'arrossegar els esclops...
I me'n recordo amb cert respecte, d'aquells homenassos... passaven a
colles cridant bàrbarament, esvalotant per tot... se'n entraven per
la ciutat, venint de _en marc_, com a terra conquistada... I de la
meva por de vailet en conservo encara l'impressió de que aquells
atletes, que portaven quelcom de gran i fort i lliure, era molt home,
si s'hi empenyava, per esbotzar qualsevol porta d'un sol cop-de-puny.
Que n'eren de diferents de la gent de fàbrica!... També a aquests els
veia passar cada dia a la mateixa hora... Eren tots secs,
desnarits... amb grogors de planta d'estufa... Les mosses, altes,
esprimatxades, plenes de llànfares d'oli, amb fils de borra encastats
als cabells, amb grogors de vici a les galtes... Els homes més
endreçats, més nets, però tots ells amb un aire de tristesa!... I ben
garbellat, potser aquests em feien més por que no pas aquells...
També esvalotaven a tothom, però en sos esbroncs no hi havia
l'alegria serena dels pescadors... hi havia sols una ràbia sorda...
una quimera negra...