Se'n anava!... Se'n anava! Mai ho havia sentit tant clar com aquell
dia.
La primavera esclatava; l'immensa plana fins llavors coberta d'una
patina de boira, de fredor, de quelcom glaçat que s'arrapava a la
terra blanquinosa i als arbres pelats que sa i enllà s'aixecaven,
ratllant la monotonia d'aquell grandiós horitzó; l'immensa plana fins
llavors mig morta, es deixondia, s'esparvillava, esmaperduda entre la
son del fred que se'n anava i la vida de l'estiu que venia. El cel
era blau pur, somrient... ni una boira, ni una taqueta en sa superba
arcada... I entre aquell cel tan viu, tant despert, i aquella terra
per on divagava somort un alè de desvetllament, passava voluptuós,
refregador, un aire tebi, ple de guapes prometenses, d'esclats de
festa, de bojes riallades forfullant als llavis per entreobrir-los i
esclatar.
Tot era animació, tot feia pensar en demà, un demà alegre,
interminable, un demà blau, sense núvols ni boires, com aquell cel...
Tot feia pensar en la Vida... i, no obstant, ell pensava en la Mort.
-Se'n anava!... Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.
I anava caminant. La seva silueta formava un arc, color de terra,
retallat sobre el cel blau... el cap acotat... l'esquena en cercle,
com no podent suportar el pes dels anys que al damunt portava...
aquell pes que a bon segur l'hauria estenellat per terra, si no
hagués estat aquell bastó, nuós com ell, com ell revellit i encorvat,
però encara ferm, que l'aguantava.
Camina que caminaràs, passava el pont de la riera, aquell pont tant
vell que ningú sabia qui l'havia fet. Ell hi anava a. jugar quan era
petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perquè ja deien que
el dia més impensat s'esfondraria... I no obstant, els anys havien
passat, el pont es tenia ferm... i ell se'n anava.
I caminant, caminant sempre, passava pel prat de la rajoleria... i el
veia igual que quan ell hi anava en semblants migdiades a festejar
amb la noia... la que fou sa muller i que al Cel sia. El veia igual
aquell prat on començava d'apuntar-hi el verd naixent de l'herba, amb
aquells plàtans altíssims d'entortolligat brancatge, per on,
saltironant, cantaven pardals i primaveres; el veia igual aquell cel
blau, que reia entre les branques blanquinoses, clapades, de puntetes
verdes, i el veia igual, allà al fons, tot i petit, com una
miniatura, el forn, tot rogenc de la base, tot fumat de la teuladeta,
amb la caseta al costat revellida i negrenca. Sentia en son cor la
mateixa impressió de pessebre que li feia aquell paisatge llavors...
en aquell temps, sols que aleshores aquella impressió anava
acompanyada d'un ambient de Nadal i ara venia entre boirades de
Novembre... entre les lassituds del dia dels Morts. Semblava que a
l'entrar-hi havien de sortir els vells d'aquell temps, que havia de
sortir ella, tan fresca i riallera... Tot restava igual, tot hi
restaria... i, no obstant, tots se n'havien anat... i ell se'n
anava!...
I caminant, caminant sempre, deixava el prat del forn i trencava a
l'esquerra. Prou els coneixia aquells marges del terraplé entre els
que s'enfonsava al camí, per a salvar amb menys pena el turonet que
dividia la plana, formant allà baix, al cim de tot una _u_ negra
retallada sobre el cel blau. Prou les hi sabia les pedres que anava
trobant, aquella mata de fonolls que sobressortia entre l'herba,
aquell reguerot que l'anava acompanyant amunt, amunt fins a ser al
cim... i aleshores quina immensitat de món la que veia!... quin bé de
Déu d'aire per respirar!...
La terra s'estenia a sos peus, com immens llençol tot rebregat...
Allà baix, just a l'horitzó, blavosa i retallada, s'alçava la silueta
del Montserrat; a l'altra banda el Montseny, negrenc, com malhumorat,
la falda clapada de masos i pobles amb ses esglesietes de campanar
quadrat, tot petit... -una altra impressió de pessebre... una altra
impressió agredolça!... -I entre una i altra muntanya, quantes
serres!... quants turonets, quantes planes!...
Quantes vegades s'havia parat allí mateix!... Sempre aquella
immensitat clara i riallera, semblava que li digués: «Pit i amunt! la
vida és bella! el món és teu; gosa'n sense treva!» I, no obstant, ara
semblava que li deia: «Guaita-ho tot, rabeja't amb tot, però ten
compte de que no és pas per tu!... tu te n'has d'anar, fulla seca,
que la nova florida sorprèn arrapada encara a l'arbre!» I ell
murmurava: «Es veritat, és veritat: la terra em crida!»
I començava la baixada. Idees tristes el corprenien; instintivament
anava donant l'adéu -potser el darrer- a les pedres del camí, als
arbres de les vores, als camps de primer terme, als horitzons
llunyans. Trobava tot fent via joves pagesos, forts i sapats;
robustos com roures, i al donar-los el «Déu te guard», sentia en son
cor tal horror al misteri, al no ésser, a lo de més enllà, que de
bona gana els hauria demanat amb llàgrimes als ulls una caritat...
d'una mica, una miqueta, per petita que fós, d'aquella vida que
rumbejaven... I ells s'allunyaven cantant i rient, esmerçant-la,
aquella vida, en jocs i corredisses, sense sisquera adonar-se'n!...
Caminant, caminant sempre, al fi veia el seu rústic maset, voltat
d'arbres on començava a esclatar la florida... I li vingueren unes
ganes de plorar fort, ben fort... que el sentissin, que hi corressin,
i agrupant-se tots els seus al seu costat, el sostinguessin, perquè
així no vingués tant de pressa lo negre, la nit horrible que li
corria darrera, encalçant-lo, acostant-se-li sempre...
De prompte senti un crit: l'avi!... l'avi! i va veure omplir-se l'era
del maset... l'Hereu, la Jove... els mossos... tots hi eren, i amb
les mans li feien senyes que hi anés... que hi anés de pressa... Quin
consol pel seu cor!... Per què?... Qui sap; mes se sentia consolat...
Hi anà, quasi corrents. Però l'Hereu i la Jove ja el sortien a rebre
a mig camí, ell boig de content, ella un xic vergonyosa.
-L'avi!... l'avi- deia l'Hereu. -Que no ho sabeu?...
-Què hi ha! què hi ha!- deia l'avi; -cuita, home... digues...
-L'avi... que ja... ja en tenim un que ve...- I senyalava a la Jove.
Aquesta, tota vermella, abaixava els ulls.
Llavors, de sobte, tota clara i lluminosa, una mena de revelació
s'apoderà del cor de l'avi, una visió de gèneres passant arrapades al
terròs, entre penes i alegries, empenyent-se les unes a les altres,
portant quisquna la braó, la força, la saba de la que se'n anava,
vivint d'elles, com d'ella viuria la que al detràs vingués... I veié
un vailet, de cap riçat, cama ací cama allà de la barana d'aquell
pont tant vell, que ningú sabia qui l'havia fet i veié a la Jove, amb
la faç semblant a la de la seva mare, renyant a n'aquell vailet,
perquè deien que el pont, el dia més impensat, cauria; veié un airós
donzell, un clavell a l'orella, la roja barretina de gairell,
caminant amb el cor ple d'aleteigs prat enllà, prat enllà, cap a la
caseta del costat del forn, d'on sortia una fresca riallada prou
coneguda, mentre entre els plàtans gegants saltironaven cantant els
mateixos pardals, les mateixes primaveres; veia un home plantat en
mig d'aquella _u_ del camí retallada sobre el cel blau, aspirant amb
dalè la reïnosa ratxada d'aire, bevent amb la mirada la immensitat
estesa... i ell s'hi sentia, ell hi alenava en aquell noi, en aquell
donzell i en aquell home... Llavors mirà el cel rialler i esplèndid,
mirà la inmensa plana banyada de sol, totjust verdejant, mirà els
innombrables masos sembrats al llarg de la planura, blancs d'un blanc
brut, com vol de tudons pasturant en immens camp de trapadella, i
sentí... quelcom inexplicable, quelcom d'un alè d'eternitat, quelcom
d'arrapament de tot son ésser a aquell terròs, quelcom que li deia
que ell no se'n anava... que viuria en aquell que venia, com d'altres
havien viscut en ell... com aquell viuria en altres... I li semblà
veure de part a part de la plana una immensa cadena estrebant-la
fort, ben fort, amb duresa d'amo a esclau. I lliscant per sobre
d'ella, la Vida, eterna jove, passava cantant, els ulls al cel, als
llavis la rialla...
Acostà els seus al front de la Jove, i hi deixà un petó llarg,
llarguíssim... grandiós com aquella plana estesa sota aquell mar de
sol, solemne com el misteri que en son si portava aquella dona.