Antigament, el dia 23 d'abril cada any era Sant Jordi...
Ja sento com molts lectors lleugers diuen:
-Home... de veres?... Quina estranyesa! Ara passa el mateix...
Vet aquí lo de sempre: encara no s'han rumiat una idea, el gran
afany de combatre-la sense acabar de conèixer-la. Tinguin un
poc de paciència, i anem al gra.
Antigament, repetesc, el dia 23 d'abril era sant Jordi; el sant
aquell que mata l'aranya, animalot que els retratistes de Sant
Jordi no comprenen com Buffon.
Ara bé: Sant Jordi i roses eren dues coses tan conjuntes com
dia i sol, com Jocs Florals i el rei En Jaume, com escrits
d'història de Catalunya i polèmiques pel senyor Bofarull. No
tornar a casa amb un pomet de roses el dia de Sant Jordi, feia,
en temps de nostres pares, home de molt poc més o menos: avui
ens passem d'allò més maco sense les roses de Sant Jordi, sense
comptar els que es passarien del sant lo mateix que de les
flors.
Ara bé; un Sant Jordi sense roses és lo que no pot compendre el
senyor Badó, home de bé a carta cabal, que, a pesar de les
revolucions socials i científiques, a pesar de l'any 48 i del
telègrafo elèctric, menja cassola el Dijous Gras, i una volta
tots els anys es permet sortir a fora, amb quatre amics, per
fer la favada.
Conegut el senyor Badó, permetin que ell sigui qui prengui la
paraula.
Figurin-se'l el dilluns últim, a les vuit del vespre, quadrat
davant d'un platillo amb arròs, guisadu de què fa ús cada nit,
amb pròleg de sopa amb ceba i epíleg de lletuga. Son color és
pujat com de costum, un núvol de tristesa s'estén per son
front, i contempla fixament la negra cassola amb idèntica
expressió que el gran Cató degué emplear contemplant les
despulles de la llibertat romana.
-Sembla mentida...- diu amb contristada veu de nas. -Aquella
fira, aquella Audiència, aquelles sonates dels cegos en el
claustro, ¿què s'han fet?...
I, entre sospir i sospir, hi enfonsava una costella.
-Però, senyor Badó!- li objecta un jovenet que en la casa
practica el comerç d'elàstics i lligacames. -Jo crec que quant
vostè cita es troba en son lloc com abans.
-Què saps tu, d'abans, cap sense judici?- replica el senyor
Badó, ressentit. -De què en dius fira?... Quantes noies has
vist enfirades?... Es necessita un capital per comprar una
toia; vuit quartos han tingut l'atreviment de demanar davant
meu per un manadet de roses que a casa de l'herbolari se'n
troben de més fresques... I ¿què en direm, de l'Audiència?...
Aquells antics procuradors de número que empleaven cana i mitja
de percala en el llaç del corbatí i que estrenaven la segona
perruca el dia d'ingressar en el col·legi; aquells homes plens
de formalitat i de ciència, que entraven en les sales de
justícia, causant respecte als mateixos senyors de l'Acuerdo;
què s'han fet, repetesc?... Busca'ls i ho veuràs: jovenets,
xitxarelos, que en la seva vida han sapigut lo que era un
client passat Bòria avall... Luego fica't en els salons:
aquells quadros de reis, tan vells que ni es coneixia el color
de la pintura ni la fusta del marc, allí s'estan fent tertúlia,
ells amb ells, en un quarto retirat de la casa, llimpiats de
pols i de terenyines, dugues coses que els moderns no poden
sofrir, i que sense embarg imprimien cert caràcter grave als
monuments de l'antigüetat, en temps dels nostres pares... Pues
¿i els agutzils? Aquelles calces curtes, aquells espasins amb
penjarolles, aquells respectables barrets de tres picos que
eren com la vela d'un barco, aquella gravetat que els dies de
visita de càrceles era terror dels xicots que feien campana; a
on són?... Vés i veu-los al present, i un agutzil és un home
com qualsevol altre. No basta: torna-te'n a la galeria i
vulgues veure l'orquesta dels cegos, aquella orquesta que en
altre temps i semblant diada sonava unes tocates graves com la
lectura d'un apuntament... Avui tot lo contrari: polca d'aquí
valset d'allà, i molta vanitat de peces d'òpera, que en el
teatre ja son molt dubtoses ¿què seran tocades a la porta d'una
capella, dins el santuari de la justícia?... Noi, creu-me a mi:
això s'acaba sens més remei...
I era una veritat com un temple, perquè el senyor Badó, que
tenia l'habilitat de molts xerraires de menjar i parlar a un
temps, havia dat compte del sopar per si sol, sense cuidar del
seu aprenent, que l'escoltava amb un pam de boca oberta.
-Bé: ¿i com ho vol fer-ho si els cegos d'ara són així?- digué
el xicot tement per l'última fulla d'escarola.
-Vegin de fer alguns altres cegos a l'antiga que tinguin més
desarrollada la consciència de la seva importància en tal siti
i en semblant diada. De lo contrari, aqueixa costum es perdrà,
com totes les costums bones es perden a Barcelona.
L'aprenent féu un signe afirmatiu veient que per de prompte
s'havia perdut la bona costum de que ell sopés tots els dies.
El marxant d'elàstics i lligacames estava prou preocupat
contemplant la decadència de la seva pàtria, per reparar en la
petitesa d'un aprenent que se'n va al llit sense sopar.
I a fe que al bon home li sortia la raó per les butxaques. Les
bones pràctiques es perden, avui dia, ni més ni menos que els
diners, és a dir, sense que ningú se n'aprofiti. Ve el dia de
Nadal, i ja és cosa estranya que es mengi gall.
-Nosaltres- diu un cap de casa -estem pels capons, que són més
tendres.
¿Què té que veure més tendre o més dur, si la qüestió és de
gall o de no gall?
I ¿quants dels que encara respecten la bèstia guarden el
precepte de farcir-la amb prunes?...
Arriba el dijous i divendres Sant... ¿Quantes casaques amb
corrioles es veuen pel carrer? Quants paraigües vermells?... A
penes algun que altre _Sanjuanista_ altera amb son llampant
uniforme la monotonia dels demés dies de l'any.
Si jo fos home solicitaria ser _Sanjuanista,_ perquè és l'única
ordre que no deixa anar en un recó d'armari el colomí blanc que
remata el seu _tricuspis_.
El TROS DE PAPER es declara partidari de les antigues festes de
ciutat i de les tendres escenes de família.
¡Beneïts siguin els que, parlant català, no han perdut la
costum de menjar tortell el dia de Sant Pau i fer suar
esclopets al tió la vigília del naixement del Fill de Déu!