L'ANY NOU

No el demanaven tots? ¿No l'esperaven tots amb candeletes?

Doncs aquí el tenen, l'any nou.

Ja ha fet sol, ja ha plogut, ja hem mudat la fetxa, ja hi ha

hagut allò dels Reis...

Estan contents?

¿Què s'hi juguen que la major part dels que esperaven aquest

any ja esperen l'altre?

Ara tinguin-ho per cert, en arribant a l'any que ve, esperaran

l'altre i així ho aniran fent tota la vida.

No em vinguin a dir que això ja ho saben tots i que me'n porto

xasco si em penso dir-los alguna novetat. Aquesta és una

malícia pròpia dels lectors, que ja em té escarmentat.

Solen llegir un paper i el llancen dient:

¡Quin fàstic, ja ho sabíem això!

Si vostès ho sabien jo també, i en prova d'això ho escric abans

que vostès m'ho hagin dit.

Bé; enraonem-s'ho això de l'any nou.

Què hi creuen vostès? Jo no.

El fred que tenia quan em vaig llevar el dia primer de gener,

era el mateix que ja tenia la nit del trenta u de desembre,

sense haver-se interromput, adobat, ni modificat en el més

mínim.

Jo sentia dir: Quin fred fa aquest any! i pensava ah badocs! si

aquest any ja el va trobar fet!

Això dels anys nous, és com lo de les modes; és lo vell que

passa per torn. Des de l'anar nuet de pèl a pèl, fins a

embolicar-se la calavera amb pells i teixits de tota mena i de

tot color no hi ha res per inventar.

Mirin-se aquest any i ¿què pensen trobar-hi nou? No s'alarmin,

que en sortiran catxifollats.

Hi trobaran allò de dilluns, dimarts, dimecres... Gener,

febrer, març... Sant Fulano i Sant Mengano, témpora, canícula i

tot el dels demés que ja saben de cor.

Alguns hi trobaran dejunis que no estàn marcats en el

calendari, pèrò això tampoc és nou.

Si tenen bona memòria, ja poden dir que saben tot el que ha de

succeir aquest any.

Tindran por del còlera, por de bullanga, por de caure, por

d'arribar tard a algun siti; i tindran cadarns i panallons,

ganes de treure la rifa i totes les manies de sempre; per

exemple, que les criatures sigan quietes, que baixin els

lloguers de casa, que baixi el preu del tres per cent i que les

senyores i els quinquillaires es persuadeixin de que no tenen

raó per encarinyar-se amb el luxo.

Ara facin-me el favor de dir-me ¿què n'han tret d'haver-se

encaparrat tant l'any passat per a aquest i què en treurien

d'amoïnar-se aquest any pel vinent?

Són vuits i nous això de l'any nou.

És clar que a moltes noietes les vestiran de llarg i tindran

gran alegria, mes ¿quantes no se'n vestiren l'any passat?

Sentiran dir allò de que el Carnaval ja no val res; allò de que

han abaixat la farina i han pujat el pa; allò de que hi ha un

predicador molt bo; allò de que a la caiguda de la fulla hi

petaran molts xacrosos i vaia! no ens cansem més: veuran,

sentiran i desitjaran el de sempre i no escarmentaran de res.

Vegin, doncs, per a on s'agafaria aquest any si tractés de

passar per nou.

Si, verbi gràcia, al cap de dotze mesos ens trobéssim que ningú

s'havia tirat dalt a baix del balcó, o que la gent no es casés

ni s'enviudés ni es fes moneda falsa, ni es morís cap metge...

encara vaja!

Mes ca! res d'això. La bola del món donarà les voltes com

sempre.

¡Què n'hi haurà de minyons que després d'haver fet els primers

versos somiaran que son lord Byron!

¡Què n'hi haurán de nois anant per casa vestits de generals, i

de generals que sortiran pel món semblant nois!

De tant en tant correrà allò de que està a punt d'armar-se la

grossa.

Els vells del siti de Girona, amb tota aquella formalitat que

els caracteritza, seguiran endevinant que en tot rebullici hi

ha amagada la mà de l'inglès.

S'hi repetiran aquelles coses de:

-Mare de Déu, com passa el temps!

-Ai Senyor, sembla que era ahir que va entrar Carnestoltes i

demà passat fem cendra!

-Però que no se'n pot avenir? ¡D'avui en vuit Tots Sants!

Tot això ja em sembla que ho sento dir, de la mateixa manera

que ho estem sentint tota la vida.

Suposin que es mori algun rei. I bé? L'any passat se'n va morir

un altre.

Suposin que hi hagi algun aiguat: ¿Que no es recorden del

diluvi?

Afigurin-se que hi hagi un gran incendi: no guanyarà al de

Moscou.

I en tenint coneixement de que un ha quebrat de mala fe i de

que una fulana ha fugit del domicili conjugal, no diguin: tal

dia farà un any; perquè de totes aquestes petiteses, no un any

sinó molts se n'han complert.

Es predicarà molt contra la corrupció i els vicis, es rifaran

imatges de Sants a la porta de les esglésies, i molts cavallers

condecorats amb grans creus, s'escandalitzaran tot sovint de

les vanitats mundanes.

Els rics exclamaran a cada punt:

¡Ai, ditxosos els jornalers que viuen amb poc, sense ambicions

i necessitats i passen la nit en un son!

Mes per això no s'alarmin: no hi haurà cap ric que llenci els

diners al mar i se'n vagi a buscar feina de manobra o de

fogainer.

Els pobres pensaran que els rics tenen tots els diners, tota la

salut, i totes les satisfaccions que necessiten, i no tindran

ulls per veure el que ambicionen, i les ferides que duen

amagades.

És dir, que tots seguirem portant la llufa tot l'any sense

adonar-nos-en i ens riurem de les velles que la portin visible

una sola volta.

No tinguin por que en una sola taula es trobin reunits el

menjar suculent del ric i l'agraït ventrell del pobre.

Ara des del començament del món, a on hi hagi bons talls, hi

faltarà bona gana; a on hi sobri la fam hi faltaran tallades.

Tots els que tinguin la posició ben assegurada, opinaran de

bona fe que l'organització social no pot ser millor.

I tots aquells que vagin estrets de butxaca i no vegin bé els

medis d'estar prompte acomodats jugaran a qualsevol hora que

això va mal que la cosa no marxa i que un estat així no pot

durar.

L'opinió dels vells respecte als joves serà la següent: «Són

uns tabalots, no toquen pilota, els manca l'experiència; pobres

d'ells quan nosaltres faltem d'aquest món»

Els joves diran que els vells es pensen que tot hauria d'anar

com en el temps del barret de gresol: que els manca entusiasme,

que són egoistes i que estaríem frescos si tot ho haguesen de

guiar ells.

No siguem més pesats perquè al cap i a la fi no sortiríem mai

de la mateixa tonada i això ja sembla la cançó enfadosa.

Resumint:

Any nou, són dotze mesos de coses velles, iguals idèntiques a

les que ja han succeït.

Sobre això poden fer-hi posta.

Jo per no quedar-me aquesta vegada sense proves del que he dit,

m'espero fins a l'any que ve, encara que solament siga per a

preguntar-los:

-És cert o no és cert el que jo els deia?

Un tros de paper Two Volumes · 第 196 / 202 题