Ara és el bon temps, ara!
La riallera aurora ens brinda amb mil delícies; cel serè,
ombretes fresques, aire suau...
¡Ai, que n'és de plànyer l'home insensible als exquisits
presents de la naturalesa!
El sol rogenc alça, pausat i magestuós, son disc per darrera
del mar, que li balla l'aigua davant dels ulls.
Les onades, encara joves i ajogassadetes s'entretenen en
fotografiar-lo.
Tot és gust i calma... ¿Què me'n diu d'assentar-se en el llit
amb rebolada i trobar-se ja al costat el xocolata i l'aigua
fresca, eh?
Tira peixet!
En mig de l'alegre silenci considera un home les meravelles de
l'univers, i sense adonar-se'n, arriba al fons de la xicra, i
si té criatures es complau de goig paternal en veure com
s'enginyen per a escurar-la.
Mentrestant, glop a glop s'acaba l'aigua, que regaladament li
va apagant la set, i si per sort sent piular a prop els
aucellets del cel, procura tornar-se a jaure sense fer remor,
per no esporuguir-los i no perdre'n una nota.
L'ocasió no pot ser més a propòsit per a rumiar sobre els
perfectes instints de què la Providència dotà a aquells fràgils
organismes. ¿Qui no fixa el pensament en els delicats colors i
en les valentes picades del lloro? ¿Qui no se sent inclinat a
penetrar el misteriós atractiu del pardal que, essent el
volàtil que més put és el que gosa de mes simpaties entre els
pàrvuls? I tot cavilant com diantre s'ho deuen manegar per fer
les coses que tan ens costen a nosaltres, entra sútil i de
puntetes una son tan dolça i carinyosa, que a mitges escuses
s'hi deixa caure tot home imparcial, que no tracti de fer-li
una oposició sistemàtica.
Encara és fresc l'aire; encara bellugadisses i entremaliades de
mena, revolotegen les papallones blanques i se sostenen en el
tènue borrissol de les fulles més tendres: la boira del riu tot
just comença a desvaneixe's; la rosada emperla el cim dels pins
i l'envellutada molsa de la vall més fonda; i com un a certa
edat ja sap que tot això succeeix cada dia del mateix modo,
ronca tranquil i sense recel de que pugui trastornar-se l'ordre
de la sàbia naturalesa.
Si l'home es desperta i encara és de jorn, hi fa un badall i
una estiradeta de braços, i pensa: Ara és quan un està millor;
de dia, la calor no em deixarà dormir; ja que hi som,
profitem-se'n, que la vida passa com un buf _(vita brevis)_. Fa
una giravolta i, com aquell que no vol la cosa, se'n va a
l'altre cantó del llit, que enamora de fresc.
Allí, rabejant-s'hi, ara arronça una cama, ara arronça l'altra,
reflexiona piadosament sobre el mal rato que a la tornada, quan
ja el sol pica, hauran de passar els que s'hagin llevat de matí
per a anar a Gràcia o a la mar vella, i si en aquell ratet
l'enfila per la compassió i té un bon cigarro, a cada xuclada
s'enterneix més i més, recordant els molts que caminen pels
rocs o trepitjant sorra, omplint-se de pols, espatllen roba i
exposant-se a una soleiada que els estabelli. ¡Sí, que se'n
moren pocs d'aquests cada any!
¡Quant més valdria que admiressin l'univers amb tota
tranquilitat, mirant per la salut i estalviant el que gasten
fora de casa!
¿Que es pensen que llevant-se de matí han de veure algun ase
volar? ¿Que es pensen que trobaran las muntanyes fora de lloc o
els peixos amb paraigua?
No es cansin que per de matí que es llevin no hi trobaran res
de nou en el món.
El gran aventatge està en despertar-se a l'auba, fent com jo;
no moure's del llit.
Què posem que jo no em cansaré i vostès sí?