Han vist mai dos nassos iguals?
Oh, ca!
Ben mirat, l'aspecte general dels homes és monòtono, comparat
amb el miserable insecte, que és riquíssim, en punt a varietat
de forma; però també, ben mirat, totes les espècies anomenades
irracionals són pobríssimes en matèria de nas, comparades amb
l'home.
Sabeu dibuixar un nas de lleó? Doncs emproveu-lo a tots els
lleons i veureu que els escau bé i en tots semblarà que sigui
el que per força havien de tenir.
Haveu vist un nas de mico o de llebra? Doncs com si ja els
haguésseu vist tots.
¡Quina diferència entre això i el que succeeix amb el nas de
l'home!
Contempleu el Dante, imagineu-li un nas diferent, i ja podeu
triar; no serà possible trobar-n'hi un altre que li estigui bé.
Us resultarà una fisonomia incompleta, contradictòria,
inconvenient, falsa. Ja li podeu suposar el que més se sembli
al seu: mai en trobareu un que tingui les condicions de
identitat que podrien controvertir el meu principi.
Dat l'home és conegut son nas.
El nas és fatal: és el signe caraterístic de l'individuo, és la
rúbrica de son geni, temperament, intel·ligència i aptituts
especials.
¿Admeteu com verossímil un poeta melancòlic amb el nas
arremangat? De cap manera.
¿Creureu mai en el misticisme d'una dona des del moment en que
li haureu vist un nas recte, de llom arrodonit, forats
llargueruts, bellugadís i que no està enfonsat per la part de
l'arrel? Tampoc.
¿Serà possible que mengi poc la persona que tingui un nas prim,
algo corvo, de punta rodona, que s'enfila per munt al tocar el
llavi i mou els tendrums com si fossin ales, olorant per tot
sense adonar-se'n el mateix que el porta? És clar que no. ¿I no
serà naturalment burleta el que naix amb un nas que a l'arribar
a la meitat treu la punta del cap a fora, forma una espècie de
porra, i és tot esqueix per sota?
Ja veieu que el nas ningú se'l porta al seu gust; que la major
part dels homes el portem tota la vida amb la forma que tenia
quan vàrem nèixer: i per això dic que el nas és la fatalitat:
perquè si revela les qualitats que han de caracteritzar a la
criatura, senyal és que aquestes qualitats les portava ja en
llavor des del ventre de sa mare. No per això, amats oients,
nego la doctrina de la gràcia: ans bé, la reconec, sobre tot
quan veig persones de forma desagradable en conjunt i plenes de
gràcia en el nas.
Pinteu una cara, esborreu-li els ulls i després poseu-n'hi uns
altres, diferents, i aquella cara podrà existir realment en la
naturalesa. El mateix es pot fer respecte a la boca, el front,
les orelles... mes amb el nas no pot ser!
Cada ú té el nas que irremissiblement ha de tenir, i quasi
m'atreveixo a assegurar que la base i fonament de l'home és el
nas, i que tot el demés depèn del nas i s'adapta a la força de
la seva llei.
La blandura i afeminació de Ovídio i Petrarca, descollen en sos
nassos respectius, llargs, acavallats, blanquinosos, prims i
decaiguts.
L'energia i severitat de Sèneca estan patents en son nas rodó,
ample, curt i fet d'un cop.
El geni del primer Napoleon té manifestacions en tots i cada un
dels seus rasgos fisionòmics; mes encara que en la mirada i en
a forma i disposició dels ulls trobeu molt ben indicada sa
intel·ligència, vos semblaran poca cosa si us entreteniu una
estoneta a estudiar-li el nas, a on no solament s'hi coneix
percepció delicada i prompte, sinó resolució, envit, confiança
en si i desconfiança dels altres, sobrietat, activitat, i per
més prova compareu el nas de Napoleon en la glòria de l'imperi,
amb el nas de Napoleon en Santa Helena, i de segur us semblarà
comprovada ma teoria. El nas d'Austerlitz ha acompanyat sempre
a un home que anava pel mon batallant, vencent i ensumant per
tot glòries segures; el nas de Santa Helena és nas de vençut;
és nas a on s'hi veuen llargandeixades de llàgrimes; aquell
nas, a pesar seu i de la distància, flaira la restauració.
Talleu-lo, poseu-lo sol en un camí i el primer francès que hi
passi es llevarà el barret i cantarà alguna cosa de Beranger,
que li sembli trista. Mireu-se bé el nas de Carles V
d'Alemanya, I d'Espanya, i si sou entesos, hi podeu llegir tota
sa història; aquell nas comença enèrgic i amic de bronquina, és
desvergonyit e intolerant al mig i acaba amb la malignitat del
frare i la solemnitat del claustre.
És dir que si no fos el nas, foren molt fàcils els enganys
entre els homes, i costaria molt formar judici del present i
l'esdevenidor d'una persona.
Ara, no.
Tot home estafat dóna a compendre que no va mirar bé el nas del
burlador.
Tot marit enganyat, prova que es va casar sense fixar-se
detingudament en el nas de la cònyuga.
Tapin el retrat de Voltaire, deixin només que se li vegi el nas
i tothom dirà: aquí sota hi ha un geni i un incrèdul fosos en
un sol home.
Ara potser vostès preguntaran:
-I tot això, a què treu nas?
-Treu nas a nas. ¿Què es pensen que en UN TROS DE PAPER sols
hem de parlar de ximpleses?
Oh, ca!