I
Era un diumenge.
Tots semblàvem músics; no se sentia dir més que: «fa sol»-«re
sol»-«si, sol fa.» I, en efecte, feia el sol més descarat que
pugueu figurar-vos; anava net, _senza nube, e senza vel,_
colrant les cares honrades i embutllofant el clatell de tot
bitxo vivent. Fins els hòmens savis deien allò de: «¡quina
calor!», i el vulgo repetia amb son infatigable instint: «-Demà
la llista de calabres serà llarga.»
L'ocupació universal consistia en suar; les converses, ferides
de xafagor, eren flonges i insulses; les paraules sortien de la
boca a rossegons, com convalescents amb crosses. Tothom feia
més badalls que preguntes. En un rotllo se passava mitja hora
sense dir res. De lluny en lluny un dels presents, com si
sortís de reflexions profundes, s'arriscava a dir:
-Potser si plovia...
-Qui sap, si el temps refrescava...
-_Pudé_ si parés aquest vent...
-Tal vegada al girar la lluna...
En els cafès era un poc més variat el diàleg. Per exemple:
-Ni en el fort de l'agost havíem tingut un dia tan calorós.
Aaaah! _(Badall.)_ Va llarga. Noi! Una copeta de conyac.
-Aaaah! _(Badall.)_ A mi també!
-Jo no sé què. _(Badall.)_ No sé què pendre.
Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com
qui les llença, els braços pengim penjam...
Tot de cop, xinc-xinc! reteplen! Pim-pam! Cataplum!
És dir: trompetes, timbals, corredisses, bombo i escopetades, i
entremig, crits de: -¡Ai, Déu meu! -No alarmar-se! -Reina
santíssima! ¡Deu ser el cop!
Jo que sento dir «el cop», me poso a córrer cap al bulto tot
content, pensant: «Ajà! Ja hi som!...» I ca!