Entre les coses que em fan fàstic hi enclouesc certs hòmens de
bé.
Va de veres.
Són hòmens, aquells, que ningú en té res que dir: estalviadors,
casolans, de costums ordenades, religiosos, tot lo que vulgau;
mes són canalla de cap a peus, i l'ànima els pudiria si les
qualitats de l'ànima fossin perceptibles a l'olfato, o si eixos
hòmens tinguessin qualsevol d'aquelles coses que des de temps
immemorial se n'ha vingut dient ànima.
Sé de cert que vostès ne coneixen molts d'aquests hòmens:
abunden en el món com totes les malalties, i en sa major part,
no sols gosen d'una reputació envejable, sinó que són
presentats com modelos d'honradès i enteniment, i moltes
vegades ells són els que dirigeixen als demés, desde puestos
molt eminents.
Aquests hòmens de bé són, molts, de baixa extracció. Tal volta
son pare fou un jornaler que no sabia llegir ni escriure; tal
volta era un botigueret sempre atrassat; potser sa mare va ser
una apenada bugadera, hostalera o criada de servei; i si aquest
home de bé el sentissen parlar del poble baix, per lo molt que
el desprecia (cometent així la infàmia de despreciar sa pròpia
sang), se figurarien que és fill d'algun d'aquests innumerables
prínceps que amb el trono al coll, van pel món oferint
constitucions lliberals a tots els ximples de l'Univers.
Però aquest mateix home recomana molt a sos fills el respecte a
la família, i s'escandalitza de veure molts pares que no saben
criar-los.
Converteix, aquest home de bé, l'egoisme en una estimable
virtut; perquè sempre està dient que no es fica amb res, i és,
en efecte, no perquè respecti els interessos dels altres, sinó
perquè no vol que ningú l'amoïni.
El dia que el govern li augmenta la contribució, és cosa de
sentir-li maleir els farsants de Madrid, els que ha estat
venerant fins llavors; diu mal dels diputats que ell mateix ha
elegit per congraciar-se amb el governador; trona contra el
sistema constitucional que l'ha tret de l'estat miserable e
indigne en què visqueren sos pares; i, després de xerrar una
hora sobre totes les coses que es refereixen a la governació de
l'Estat, se desfoga amb verinosa vehemència contra els que
s'ocupen de coses públiques.
És veritat que ell, de política, sols ne parla quan li toquen
la butxaca, i, si bé sempre predica l'orde i l'obediència al
govern, cada vegada que el govern que ell ha volgut el
mortifica, creu que és menester que s'acabin aqueixes farses i
que el poble en faci una de grossa.
És aficionat a parlar mal dels usurers; però, quan averigua que
el gènero que ell ven escasseja en la plaça, l'augmenta de
preu, i es frega les mans amb molta sal i garbo, dient:
-Ara, qui en vulgui, se farà repicar i tindrà de pagar-ho al
preu que jo digui.
Enyora el temps dels frares!...
Tota aqueixa canalla de què parlo, s'afigura que, si hi tornava
a haver els frares, amb les mateixes condicions que abans, els
jornalers treballarien més barato, ells seguirien respectats
dels frares i tot, se'ls diria don _fulano_, l'aristocràcia
no els tractaria a puntades de peu com abans...
Jo, per tots aquests polls reviscolats, m'alegraria de que
tornessen les antigues formes de govern amb totes aquelles
coses algun temps venerades, i avui dia rebutjos de sostre
mort.
Tota aquesta gent, que no sap més que son ofici, li dirà a
vostè, amb molta formalitat, que la religió és indispensable
per contenir als ignorants; i quan parlen d'ignorants se pensen
que parlen d'altres i no d'ells.
Aquests hòmens de bé parlen del poble com si ells n'estessin a
cent llegües.
Si venen vi, hi tiren aigua; si acanen tela, l'estiren tant com
poden; si venen carbó, hi barregen pedres; si pesen, ho fan amb
balances desiguals; mes no tinguin por que deixin de queixar-se
mai de la immoralitat i de la mala fe del temps present.
En mig de grans trastorns públics, disfressen son egoisme dient
que ells sols se cuiden de casa seva i que lo mateix hauria de
fer tothom. M'agradaria veure un home d'aquests quan se li
estés cremant la casa, per creuar-me de braços davant d'ell i
dir-li amb molta calma:
-Veig que les seves màximes són molt bones, i no em cuido més
que de casa meva.
Com són gent que mai s'han cuidat més que de lo que a ells
exclusivament els interessa, no han tingut certes passions
incompatibles amb els caràcters fredament calculadors, i no
creuen en cap gènero de virtut. La seva desmoralització
passa a sos fills, davant dels quals no reparen en fer burla de
tot acte extraordinari d'abnegació, de patriotisme,
d'independència, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo
menos favorable a la humanitat.
Se queixen amargament dels perjudicis del progrés material;
però tots viatgen en vapor, gasten gas, tenen accions de
ferrocarrils, i, per mica que puguin, funden una societat de
crèdit o de segurs, a menos que s'hagin d'acontentar amb fer-se
assegurar la casa, la collita i el bestiar.
Se lamenten de la corrupció de les grans ciutats; però no
tingueu por que se'n vagin a viure a fora, si no és per escapar
d'una bullanga o del còlera, i mai veuen arribada l'hora de
tornar-se'n.
Se queixa de que el govern permeti la publicació d'escrits
indecents e immorals, mes per això permet que sa filla llegeixi
els anuncis del diari, i els parrafets en què es dòna compte de
tot allò que pot despertar idea del vici o del crim, i mai s'ha
pres la molèstia d'averiguar si la funció que fan al teatre és
o no perillosa per sa filla.
I aquest home, aquests hòmens, passen per molt honrats, per
molt racionals.
Tot lo d'aquell temps diu que era molt bo, i en aquell temps
sos avis anaven a menjar la sopa d'aquells frares que ells
n'han comprat els béns.
Aquests són els que avui gemeguen al parlar del Papa, i els que
en 1848 el posaven com un drap tort, i li deien miquelet i
carbonari. Ara es lamenten del poc respecte amb què el tracten
«quatre gats».
Aquests hòmens de bé són els que es desfan en improperis contra
els que desitjaríem veure abolida la pena de mort, sense saber
que, si aqueixa pena fos justa, ningú la mereixeria més que
ells, que s'avergonyeixen de la mare que els va parir, del pare
que els va engendrar, que infamen als pobres, que fan el mateix
que sos pares: que maleeixen un règim polític que els ha fet
persones, i que tenen depravat l'escrapuló de cor, que,
¡malaguanyat!, els posaren sense merèixer-lo ni necessitar-lo.
Parleu-los d'un que ha mort, i mentres os estareu desfent
pintant-los lo que va patir en una llarga agonia, ells estaran
pensant en la ganga de l'hereu.
No tingueu por que may planyin a la noia inocent enganyada, al
que per la seva bondat ha sigut víctima d'una estafa, al pobre
carregat de criatures... No. L'home de bé os contesta:
-Perquè era tonta.
-Perquè se'n fiava.
-Qui el feia casar?...
Confesso la veritat. Planyo a tots els hòmens, per dolents que
els hagi fet l'educació i la naturalesa; però, entre els hòmens
dolents, els primers són certs hòmens de bé, i els que jo
planyo menos, perquè són els que menos perill corren de ser
castigats per les lleis escrites ni les socials.
Jo estic segur de que en concepte d'alguns d'ells dec pasar per
un mònstruo, i aquesta és una de les poques alegries meves. Me
sabria greu ser simpàtic a un d'aquests hòmens que no estimen
ni creuen res de bo.
N'hi ha molts, d'aquests, que mantenen un parent pobre, cosa
que ningú ignora quan succeeix; perquè, com sols ho fan perquè
la gent ho sàpiga, i el saber-ho la gent no els consola prou
del sacrifici que fan, el pobre parent ho paga amb mil
amargures.
Aquests certs hòmens de bé de qui parlo, són per tot lo mateix,
així en la nostra terra com en les altres, i es raça que
durarà; perquè és d'ingrats i egoistes, que, com és sabut, fou
lo primer que hi hagué en el món. Ells són una prova de què el
desarrollo moral de la humanitat se troba encara en gran atràs,
i tal volta per això els repugna instintivament la paraula
progrés.
No dubto jo que, molts que em llegeixen, coneixeran més d'un
exemplar de l'espècie, així com crec també que pocs d'aqueixos
hòmens me llegiran; perquè molts d'ells ni saben llegir català,
ni els agrada llegir res més que les cartes de negocis i les
notícies de preus corrents.
Jo sé que podria continuar parlant-ne, d'aquesta mala
nissaga... mes és de si asquerosa i estic desitjant treure-me'l
d'entremans.
Acabem, i ¡mal viatge facin certs hòmens de bé!