-Pst. Pst. Senyora Tuies!
-Ui, Jesús! Senyora Monjó!
-Dona, ditxosos els ulls...
-Ja ho pot dir. Sinó que, jo li diré, no hi estat gaire bona.
-Oh! doncs bé fa una cara prou reeixida! No ha estat pas cosa
de cuidado?
-Què diu? Sis dotzenes de sangoneres, manxiules, banys de
mostassa... ¡Folla, amb res m'adobava! Fins que...
-M'ho hagués dit a mi. Tot això no hauria estat res. Miri: la
meva noia enraona amb un fuster que, mal m'està el dir-ho, però
li asseguro que per coses així, vamos, de malaltietes... Ah!
Ja deu saber que la caso... Ah! sí, sí, la caso. Vegi, no tenia
res més de cap que venir-la a veure per dir-l'hi, però vaig tan
atrafegada, que l'un dia per l'altre, l'un dia per l'altre,
allò, sap? demà, demà, i com que les persones s'encuantren que
les muntanyes no, sap què deia? «-Quan menos t'ho pensis te
sortirà tras cantó.» ¡Ai, miri que ve un cotxe!... I ve-li
aquí, tal fet tal dit.
-Sí: de vegades un...
-Endemés, sí, sí: la caso. Un minyó molt conforme, miri.
Treballador i tot lo que vulgui. No és perquè jo ho digui;
però; vamos, per ser fuster se coneix que li han donat bona
criança. La mossa ja té l'anell... ah, sí, sí; n'està tota
joiosa... uf! No val cap mil lliures, no es pensi; però, vamos,
per ser d'un treballador, li dic que fa goig.
-Vaja, me n'alegro. Doncs, tornant amb el meu mal...
-Ah, sí; per què no m'ho deia, tonta? ¿Sap què deia el meu
sogre? «-¡Desgraciat del que ha de tractar amb metges!-» I
tenia raó; perquè es veuen uns desenganys... Ahir mateix van
enterrar l'amo de la casa. En vol, de metges? Més n'hi
hagués hagut! Allí d'ampolles, de pegats, de putingues...
-Pst... jove! ¡Miri que li cau l'agulla del monyo!- Endemés...
què deia, jo? Ah! Van començar si serà això, si serà allò; el
pobre home, no sé què em tinc, no sé què em tinc, busca d'aquí,
busca d'allí. Li van fer mil antruperis, i amb dos dies... què!
amb un dia i mig, va ser mort. Calli... un dia i mig? Sí;
perquè jo tornava del Born que devien ser cosa de les nou...
-Passi-ho bé, senyor Magí, amb la companyia! (Ara se li ha mort
l'oncle, que tant de bé li ha fet Déu).- Amb això, eren les nou
o per 'qui, i jo que veig la criada que entrava corrents amb un
got tapat amb un paper, i vaig pensar: «-Ui! Jesús! Això és que
tenen algun malalt»; i vaig dir entre mi: «-Ba! Deu ser la
senyora Munda que sempre està malicosa.» Però, pujant, la veig
que obre la porta i dic: «-Anem, no és ella.» Surto a la
finestra del celobert i dic a la cambrera, que la conec de
molts anys: «-Escolta, Carme: que teniu algun malalt?-» I em
respon: «-L'amo, però el metge diu que no serà res.-» «-Me
n'alegraré-» li vaig respondre. I com, de fet, era un bon
subjecte, Déu l'hagi perdonat. _Pues_, senyor, no serà res?
L'endemà, a les quatre de la tarda, li agafa de _repenta_ un
treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu ¿què tal va ser la cosa,
que amb un xic més l'Extremunció no hi és a temps? Per això
sempre dic: «-Metges? Déu me'n guard».
-Veu? Jo vaig tenir...
-I el meu gendre... vamos, anem dient el promès de la gran...
me diu... (perquè, no es pensi, per això de certes malalties és
un botavant) sempre em diu: «-Cregui'm...-» Ai, em fan un
fàstic, aquestes senyorotes arrossegant el vestit d'aquest
modo! Ara digui: ¿no fa consciència?
A la noia n'hi hem fet tres, un de bo i dos així, per tot dur.
Ell sempre: «-Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats
ja n'hi faré jo, de vestits!» Jo: «-Tòful, deixa'm fer.» Es diu
Tòful. Però, ara que hi caic, si vostè l'ha de conèixer! ¿No es
recorda d'un pesador de mar que per anys estava a davant del
forn dels Coloms? Un de gras, ben plantat, que per aquelles
festes majors de tot el pla feia tronar i ploure?
-Ah! Sí? Es fill d'aquell?
-No, però ja veurà. No em recordo com se deia i ho tinc al cap
de la llengua. Aquell és el que va tenir el plet amb el pare
del minyó, vamos; que fins van anar per justícia i tot; que
tothom n'anava ple... Que per això al pobre de son pare... Oh,
li van fer mil picardies! Per això sempre dic: «-Coses de
justícia? Ai, Déu nos en guard.» Què es pensa? Estava d'allò
més bé. _Vaya!_ Miri: jo em recordo que era noia... (Ai,
Senyor, sembla que era ahir!...) que sentia contar a l'avi que
a casa dels seus avis d'aquest xicot tenien un armari de Girona
ple de roba blanca que de llençols, de camises, de mitges de
teler... demanin! Tant, que com va morir l'àvia -Ai Senyor! Era
per la _pidèmia_, encara que ella va morir d'una caiguda! que
bé se'n va parlar prou per tot el carrer de Sant Pere! -doncs
quan va morir aquella senyora, Déu la tingui al cel, van trobar
sis dotzenes de coixineres amb unes puntes de pam sense
estrenar, i dues dotzenes de llençols encara amb l'empesa. Ca!
Si li dic jo que era una casa que, vamos, se'n feia cabal!
I aquest xicot... res, què vol que li digui!... va veure un dia
la noia (vamos la gran), i ja li dic, una afició tot seguit,
que... -Ai, ai! Mossèn Parrell ja va cap a Sant Francisco? Ai
pobra de mi, que deu ser tard!- Endemés, una afició loca.
Al cap de vuit dies... (com vuit?, set, que era per Sant
Jaume), ve-li aquí que ell que va i m'emprèn. Jo, filla, la
veritat, vaig pensar: «-Veiam : pendrem informes...» No li vaig
dir ni si ni no: m'entén? Posi's al meu puesto. Pregunto a l'un
i a l'altre. Filla, tothom no té més boca per alabar-lo. I un
gènit... Cregui'm: és d'allò més axistosot. Miri: l'altre dia
ens estàvem al sostret, i, allò que succeeix de vegades, ningú
deia una paraula, i ell que tot plegat salta... res, un
acudit... ell que salta i diu: «Semblem muts!» Però miri: ho va
dir d'una manera... allò... tot d'un plegat... «-Semblem
muts...!» que la noia i jo ens partíem de riure. I d'aquestes
ne té moltes: cada punt hi és, no es pensi. Per cert que jo de
vegades li dic: «-Per mor de Déu, calla!» Perquè m'arribaven a
fer mal els ronyons. Ah, sí, sí, és molt dallonses. I doncs,
vostè, ¿què ha tingut?
-Jo li diré: me va agafar un doloret...
-Dolor? Ai, m'ho hagués dit!... Per això sí que en Tòful té una
mà d'angel. Miri, no li dic més: el dia del Sant de l'home, en
havent dinat, me trobava tota no sé com, i ell que em diu: «-Ja
veurà...» I em fa una tassa de camamilla, me la prenc ben
calentona i, filla... lo mateix que oli en un llum.
-És que el meu dolor...
-Ai pobra de mi! les dotze. Me'n vaig corrents, que encara tinc
d'escumar l'olla, i no puc córrer gaire perquè em fa mal una
cama, que per mi vol ploure. Endemés vagi'm a veure, que
parlarem un rato i ensenyaré les coses de la noia. Res, quatre
pellingus; però, escolti les coses ben endreçadetes... Oh! En
quant an això, ellà no serà bonica (és dir, és dreta i igual,
gràcies a Déu), però el que toca a ser curiosa, ja li dic jo
que sí. Ah! Escolti: ¿no tindria pas un cercapous, que li
enviaria a buscar?
-Crec que sí, que n'hi ha d'haver un al sostre mort. Ja ho
miraré, i si acàs...
-Té raó; si acàs, enviï-me'l, i se'n podrà endur la ratera, que
ja no ens serveix.
-Bé; doncs un dia d'aquests...
-Sí, vagi'ns a veure. ¿Per què no ve tot un vespre? Porti la
mitja, Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un
mocador de cotó... d'això baratet, perquè, filla, tot costa els
ulls de la cara, i cada dia els guanys són menos que, (ja ho
diu en Tòful) no sé a què arribarem.
-No me'n parli, ja ho pot dir. Miri: a casa ningú malgasta,
i...
-Què em dirà, santa cristiana? ¡Ai, Déu la faci bona!... Miri:
ahir vespre vaig voler comprar un pagellet, petit com... què li
diré jo, ara? Calli... un quart d'una! Però, Senyor, com passa
el temps... Me'n vaig, Anem, vingui'm a veure. Estigui boneta.
Recados.
-Anem, doncs...
-Vingui un vespre, que riurem. ¡Tenim un esquirol!
-Què mana?
-Que tenim un esquirol! Passi-ho bé. ¡Li agradarà. Hasta un
altre rato.
_La senyora Tuies, quan s'han separat_: -Deixa'm fugir. Bona
dona, la senyora Monjó. Sinó que mai diu res.