-Home, alguna cosa s'ha de dir per passar el rato.
Passa un altra estona, i un que fins allavors ha callat se
remena en la cadira, se tira endavant, se moca y comença:
-Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai
Senyor!, ¡com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova
d'apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de
perruquer. Quina cosa més informal! ¡Uns homes amb unes
barbasses! i unes capsetes, que semblen per posar-hi sabó o
confitures.
-Oh!- diu, animant-se, l'apotecari -avui en dia les farmàcies
semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte
d'abans: vull dir que no són sèries com correspon.
Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix.
Vostè parla de les farmàcies! Però, ¿i la farmacopea clàssica?
A on és? La major part dels nostres apotecaris no tenen més que
futeses comprades a França. Molta monada: entén? Tot molt
bonic, molt ben embolicadet, això sí, però aquella antiga
confiança en l'autenticitat del medicament, aquella convicció
íntima, evident, del farmacèutic conscient, que feia els
preparats per ses pròpies mans, tot se n'ha anat a rodar; i és
una vergonya que el govern s'ho miri amb tanta indiferència;
perquè aquest punt és dels principals.
-Ja ho crec!- diu el senyor Nofre tossint. -Lo primer de tot és
la salut.
-Si podien veure- diu l'apotecari -si podien veure els estragos
que l'empirisme ha fet aquest últim còlera, s'esgarrifarien.
-Ui, ui, ui! Ja ho pot dir.
-A un del costat de casa li varen receptar una cosa que jo no
l'havia sentit anomenar en ma vida, i l'endemà ja se l'enduien
cap al cementiri.
-El senyor Quim, que s'havia estat amb les mans creuades sobre
els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits polsers l'un
sobre l'altre, pren la paraula molt solemnement i diu:
-Jo sempre em recordaré de l'any vint i tres. Me sembla que el
pare que al cel siga... allò, quan va tornar el rei i tot se va
posar com estava abans; el meu pare, Déu lo perdó, me va
preguntar un dia sortint de veure la parada: «Noi: ¿que te'n
sembla d'això?» I jo, essent un bordegas, que encara no havia
complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: «-Pare, això
va malament.» I lo cert és que des d'allavors ençà, cada dia
anem pitjor.
-Oh! Vostè va dir una veritat com un temple, senyor Quim.
-I tal!
-Ja ho crec!
El senyor Quim està ple de vanitat pels elogis que li tributen,
però fa el paperot y diu:
-Ps!... Un prou veu les coses, sinó que de vegades, i segons a
on, no tot se pot dir; que si un hom, amb l'experiència que té,
pogués parlar...! Ja els dic que aquella expressió la vaig dir
l'any vint-i-tres. -Vaja, senyors, són tres quarts de nou
tocats: un cop fet i fet, ja serà hora de sopar. Passin-ho bé.
-Bona nit, senyor Quim. -Santa nit tinga.
-Déu lo guard de mal. -Bona nit i bona hora.
-També ens en haurem d'anar- diu el senyor Nofre.
-Tan aviat?
Així, poc més o menos, se fa i desfà cada dia la tertúlia de la
rebotiga. Altres nits parlen de la tartana, d'En Roten, d'En
Cantillon i del _Conde España_ (que així l'anomenen), d'En
Badiali, d'En Remorini i de _La Straniera_.
Molt sovint de les contribucions, i més sovint, encara, del
fred, de la calor y del preu de les accions, del vi y de la
carn.
Però sempre parlen poc, y cada nit hi ha la tos del senyor
Nofre, el xiste de l'apotecari i la frase sentenciosa del
senyor Quim.
Aquestes tertúlies se van acabant. Els homes d'aquell temps i
de ses costums fan el mateix camí que les llumeneres de quatre
brocs; passen.
L'apotecari cada nit se despedeix del senyor Nofre dient-li:
-Segueixi amb els juleps i el xarop; i ja l'acabarem aquesta
tos. Abrigui's bé.
¡Un dia li aniran a dir que la tos ha acabat amb el senyor
Nofre! Ell replicarà: «-Fa vuit dies que me'l veia mort.» I
s'acabarà la tertulia de la rebotiga.