La rebotiga és esquifida, i, del poc espai que té, encara en
prenen un bon tros quatre armaris reconers pintats de vermell.
Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda,
ribetejada de groc.
Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pàmpol
verd, sa campaneta i ses moquetes.
En una repisa hi ha un caputxí de cartró que es posa i treu la
caputxa, segons si el temps és sec o humit, i en els quatre
panys de paret altres tants quadros de caoba i claus romans, en
sos ànguls; quadros que representen el siti de Girona,
l'entrada dels francesos a Tarragona, la batalla del Bruch i la
tornada a Espanya de Fernando VII.
Sota la taula hi ha un braser amb sa pala. Tots els objectes de
metall brillen com si fossin nous, i en sos bisells i recons
encara s'hi coneix la polsina de guix parrell o de banya de
ciervo amb que diàriament se freguen.
Prop del braser hi ha cinc cadires de braços amb assientos i
respatller de cuiro, subjectats amb grossos claus de llautó,
que al mateix temps constitueixen son adorno.
L'amo de la casa és el senyor Eufrasi, dic, el doctor en
farmàcia D.Eufrasi, home expatriota, realista, casat, de
xeixanta dos anys, que té la barba molt forta i que s'afaita
cada dia per decoro de la facultat.
Són tres quarts de vuit, i la rebotiga, com si tingués
fisonomia humana, sembla que esperi a algú.
En una safata negra hi ha sobre la taula mitja dotzena de gots,
i en el braser una cafetera amb aigua.
Don Eufrasi treu el rellotge de plata, mira l'hora, obre la
vidriera que dóna a la botiga, i, tot passant el braç per
l'obertura diu al seu practicant:
-_Lagenam syrupi citrei ad usum domesticum conditam_.
El practicant s'aixeca amb viva sol·licitud, i d'un armariet
baix que està darrera el taulell, ne treu una ampolla i la dóna
al doctor, que la hi pren, i torna a la vidriera.
Se mira l'ampolla contra claror, la destapa, l'ensuma, se tira
una gota de xarop al palmell de la mà, llepa, i paladeja amb la
cara d'home satisfet.
En aquest punt se sent un bastó picant a terra i una tosseta, i
entra embossat fins als ulls, amb barretina negra i barret fins
a les orelles, un tertulià.
-Santa nit tinga, senyor Doctor.
-Molt bona nit. Vamos, que avui vostè és el primer, senyor
Nofre. Ja veig que aquesta tos se va estovant.
-Sí, senyor, gràcies a Déu.
-Ja li tinc amanit el xaropet.
-Visca molts anys, senyor Eufrasi. Ara aviat vindrà el senyor
Quim. L'he deixat a la cantonada parlant amb son gendre.
Miri-se'l: aquí el tenim.
Amb el senyor Quim n'entra un altre. Tots són quasi bé de la
mateixa edat.
Ja són cinc; s'assenten; l'un acosta els peus al braser,
l'altre les mans. El senyor Eufrasi agafa la pala i dóna una
remenadeta.
L'un diu: -Ajà!
L'altre. -Ah! ¡Aquesta escalforeta retorna!
Toca un quart de nou.
-Senten?- diu el senyor Quim. -Avui tot el dia va desballestat.
Al Pi toca un quart de nou: jo vaig amb el rellotge de Santa
Maria i tinc les vuit i dotze...
-Jo vaig bé i tinc les vuit i tretze.
-Jo avanço, perquè tinc les vuit i disset...
Crac... crac... crac... tothom tanca el rellotge.
La rebotiga queda en silenci. El doctor té agafada la pala
entremig de dos dits i la fa balandrejar al compàs de la
pèndula de la botiga.
El senyor Nofre tus.
Immediatament l'apotecari agafa la cafetera, tira un bon raig
d'aigua al got i hi deixa caure un rajolí de xarop.
-Tinga, senyor Nofre: tinga i bega... Ja l'acabarem, aquesta
tos: no tinga por.
El senyor Nofre beu. Tots se'l miren.
El senyor Quim pregunta al del seu costat:
-¿Què es cert que volen tirar a terra les cases velles de la
plaça de l'Angel?
-No ho sé perquè no he vist encara el diari; però ja, del modo
que van les coses, crec qualsevol disbarat.
Altre silenci.
L'apotecari pren un pols de tabaco, allarga la capsa als altres
y tots ne prenen.
-Atxem! -Atxem! -Atxem!
-Jesús! -Jesús! -Jesús!