_Dia de parada_
La gent. -Ara ve el general! ¡Ara ve el general!
Ella (a ell). -Aquest pentinat que porto ¿és el que a vostè li
agrada?
Ell (engrescat). -M'estimes?
Ella (espantada). -No cridi, qne ens senten!
Ell (ferm). -Diga'm si m'estimes.
_(Estruendo de música i cavalls; poden dir lo que vulguin;
ningú els sentirà.)_
Ella. -Sí que t'estimo... i tu?
La mare. -Noia: ¿no és veritat que el general s'asembla al
oncle Ponet?
Ella (no sabent què dir). -Què mana? Sí... sí, senyora.
La mare. -M'ha agradat molt, aquesta parada.
Ells dos a un temps. -A mi també. _(Miradeta, rialleta i copet
de colze.)_
* * *
_Són en una tertúlia quíria. L'amo de la casa llegeix el diari
i fa cigarrillos de paper. La mestressa escorre una mitja. La
germana es muda l'unguent del dit. Sa mare fa bacaines._
L'amo. -Jesús! ¡Que desgràcies en un descarrilament! Escolteu:
«Con el mayor sentimiento...» _(Segueix llegint)_
Ell. -M'estimes?
La mestressa. -Ai! ¡Quin desconsol per les famílies!
Ella. -M'estimes?
La germana. -Mirin, mirin-me el dit! ¡És tot carn viva!
_Tots hi corren._
Ell. -Caramba! -M'estimes?
Ella. -Ui! Fa esgarrifar! -M'estimes?
_Toquen les nou. Tots, menos ells, diuen:_
Tots. -Callin! Una... dues... tres...
Ell. -T'estimo més...
Els altres. -Quatre... cinc... sis...
Ella. -I jo!
Els altres. -Set... vuit... nou. Les nou!
Ell. -No sé què et faria!
Ella (baixant el cap). -Mmmm!
_Els altres badallen. La mare es desperta. Se'n van i després
diuen:_
-Ahir vàrem anar a una casa que ens hi vam divertir d'allò més.