_Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica
separats._
Ella (amb molta animació). -Doncs ¿per què se la mirava, si diu
que tant se li endona?
Ell. -Però que no puc mirar enlloc?
Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè... no digui... que per
Carnestoltes sempre anava amb ella.
Ell (molt suau). -I bé, ara no hi vaig mai. A qui estimo, jo?
Ella (tota roja). -Jum... Vosteees...
Ell (molt mino). -I a mi, qui m'estima?
Ella (rendida i ennuegada). -Que no ho sap?
Ell (amb el cap tort). -De veres?
La mare. -Nois, nos en haurem d'anar, que són les deu.
Ella (an ell). -De veres? (A sa mare.) Bé, quan vulgui.
Ell (enlluernat). -Sempre, sempre?
_(Ella li dóna una mirada; però mirada llarga, llarga, llarga)_
La mare. -Vamos, passi-ho bé.
Ell (a ella). -Digui: sempre? (A la mare.) Als peus de vostè.
Ella (amb veu alta). -Que descansi. (A part a ell). -Sí! I
vostè?
_(Tota la parentela se'ls posa entremig.)_
Vàries veus. -Bona nit.-Boranit.-Estigui bo.-Estigui bona.
-D'aquí a demà.-Si a Déu plau.
Ells dos (aprofitant el soroll). -Sí? -Sí. -Sí? -Sí. -Sí? -Sí.
Coro general. -Bona niiiiiit!
* * *
_És un altre vespre. Al mateix siti. Els mateixos personatges._
Ell (cremadís). -Però no em negarà que aquell subjecte ha
passat avui dos cops per sa casa i vostè s'estava al balcó.
Ella. -Però, si ell hi passa, què hi faré, jo?
Ell. -És que hi ha passar i passar; i com a l'hivern sempre
se'l veia al seu costat...
Ella. -Bé; no l'hi veuen pas mai, ara. Si vostè m'estimés com
jo, no pensaria tan mal. Jo sí que d'allò... però vostè... Això
que vostè diu fóra suposar que no l'estimo.
Ell (cortat). -Jum... Vosteeees...
Ella. -Quan veig que em posa aquesta cara... (Amb mel a la
boca.) Ja no m'estima?
Ell (engelosit). -Més que el món!
(Ara torna allò): -De veres? -Sempre? -Sí.
Els altres. -Bona nit.-Passi-ho bé.-Abur, etcètera, etc.
_Aquesta escena se repeteix moltes vegades._