És ja vespre quan, una criada, que acaba de preguntar a un
senyor quin és el carrer de la Llibreteria, travessa la plaça
de Sant Jaume.
Aquesta criada porta en una mà un paperet i en l'altra vuit
duros.
El paperet diu: «D. José Xinachs y Serra ha fallecido esta
madrugada. E. P. D. Su esposa, etc., etc.» Els vuit duros són
per pagar l'anunci.
Anem a la casa del difunt.
La porta del pis està ajustada. En el recibidor hi ha el fanal
apagat. La que es cuida d'encendre'l és la criada que hem vist
en la plaça de Sant Jaume.
En la saleta de la part de darrera hi ha sentada, en una
butaca, una senyora que té el colze apoiat en una taula, on hi
ha un vas ple, fins a la meitat, de medicina, per a sustos. La
senyora, escabellada i vestida amb descuit, plora i de tant en
tant fa un petó a un xicot de vuit anys que té arrimat a ella.
Aquesta senyora, ja ho hauran comprès, avui ha quedat sense
marit, i sense pare la criatura.
Un senyor d'uns trenta anys, amb veu d'espantat, diu algunes
paraules a la viuda, que és la seva cunyada.
Aquest senyor fa esforços per a mostrar-se serè, però no pot
dissimular l'espant que el té apoderat. Es comprèn: el seu
germà ha mort del pit. I, com ja és el tercer de la família que
mor d'aquest mal, li sembla ja que no pot respirar amb
desahogo.
Al costat d'aquest un altre senyor té a la falda un noi de dos
anys, que és el seu fillol, fill del difunt, i va dient a l'un
i a l'altra «-Prenguin un glopet més de medicina; és cosa que
no els pot fer cap mal. No siguin d'aquesta manera.» Al mateix
temps, per distreure al noiet, que els demés dies, en aquella
hora, ja és al llit, li posa el rellotge a l'orella perquè
escolti la rateta.
Sentada en el sofà, i a prop de la viuda, hi ha la senyora del
segon pis, que té, amb una mà agafada la de la viuda i amb
l'altra engrandeix (sense voler-ho fer) un foradet que hi ha en
el sofà.
Al mig del sostre hi ha una gàbia penjada. A dins de la gàbia
hi ha un canari mort, puix, atrafegats els de la casa amb la
malaltia de l'amo, no s'han cuidat de dar-li menjar i ni menys
s'han adonat que hagi deixat de viure. _Ja sa ve_ que qui més
se'n cuidava era el mateix amo.
Deixem aquest segon terme del quadro desconsolador, i anem a
veure el que passa en la sala on hi ha el mort. Hi ha la
criada, que ja ha tornat de can Brusi amb quatre pessetes; dos
fadrins fusters que acaben de dur la caixa, i un enfermer que
van llogar per descansar la senyora, però que de res no ha
servit, puix el malalt no volia pendre res que no l'hi servís
la seva muller.
La gent que he dit i quatre ciris rodegen al difunt.
-Ha quedat molt bé! Sembla que rigui!- exclama la criada. -Ai,
Senyor! ¡Fa tot just un mes que vàrem anar a Montserrat! ¡Tanta
broma que va fer! Qui li havia de dir! No es descuidi- diu a
l'enfermer -de tallar-li una mica de cabell. La senyora m'ho ha
encarregat en gran manera.
-Vegi qui és el que ens té de pagar la factureta- diuen els
fusters a la criada. -Ja fa una hora que ens esperem.
La criada anava a contestar, però sent la campaneta de la porta
i surt a veure qui hi ha. Com la porta no era més que ajustada,
ja troba en el recibidor al senyor Nofre i a la seva senyora,
amics de la família des del còlera de l'any 35.
-Ja deuen saber...
-Sí- replica la senyora; -hem trobat aqueixa tarda al senyor
Agustí, i ens ho ha dit.
-Si el volen veure...
El senyor Nofre ja havia dit la _esse_ de sí, quan la seva
senyora l'interromp dient: -No... ca... no es molesti; veurem a
la senyora Llúcia. (És la viuda).
-Entrin, entrin, doncs.
-Sí, perquè ni els morts de la família m'ha agradat veure. Un
cop morts ja no hi ha res que fer-hi, i...
La criada obre la porta de la saleta i la viuda es gira, i, al
veure al senyor Nofre i a la seva muller s'aixeca de la butaca,
torna a plorar, i diu:
-Ja ho veuen, pobra de mi! Ja ho veuen!
Son cunyat, el padrí del noiet i la senyora del segon pis
calmen a la viuda.
-Ja hi tornes!
-Per Déu, Llúcia!
-Però, bona senyora!
-No es desesperi- diu el senyor Nofre.
-Tingui una mica d'enteniment- diu sa muller. -Faci-ho al menos
per aquests dos angelets que li queden. No en caldria d'altra
que ara vostè, amb el disgust, es morís i deixés sense mare
aquests pobrets.
-Si jo sense ell...
-No s'hi ha fet tot lo que s'hi ha pogut? ¿I doncs?
-Això sí; metges, curanderos, vaig fer venir aquella dona de
Badalona, i fins hem provat allò dels anissos. Aquí hi ha un
potet de pomada que ni menos ha servit; tot just es repara, i
val set pessetes i mitja. Li dic que no he deixat res per a
provar.
-Res! Es valen de l'ocasió. ¡A on s'és vist fer pagar set
pessetes i mitja d'un pot tan petit! Jo no sé com el Govern
tolera aquestes coses!
-¡Desgraciat del que ha de raure amb aquesta gent!
-Miri, a casa- diu la senyora del segon pis -estàvem d'allò més
bé, mal m'està el dir-ho; i, amb dos anys que el pare va estar
malalt, tot se'n va anar a rodar. I no es pensin que es curés!
Ca! Jo estic amb el fi i efecte de què els metges el van matar.
En aquest punt s'anima la conversació. Tot-hom diu mal dels
metges. Es parla d'un que, essent fill d'un fuster, avui és
propietari. L'última casa que ha comprat és la d'un jove que
tots els de la tertúlia coneixen.
Es parla del jove i de com s'ha fet malbé la fortuna que li
varen deixar els seus pares.
És dir que de tot es parla menys del mort.
La viuda, naturalment, es distreu i no pensa més en plorar fins
l'endemà, quan s'emporten al seu marit.
El que passa allí ho dirà qui sàpiga lo que passa allí on hi ha
un enterro.