Demà és la festa del gall, i és del cas que ens en ocupem. És
dir: la festa és pels que el mengen, no per la mocosa bèstia
que es mata, es decapita, es farceix, es rosteix i es menja.
Però, com nosaltres escrivim pels que mengen, i no pels que són
menjats, passem per la viceversa de dir _la festa del gall_.
Per lo molt senyalada que és aquesta, d'aquí ve que dura molts
dies, desde la compra del gall fins que es fan amb arròs les
deixes.
Pels voltants de Sant Tomàs, l'Explanada adquireix una vida
considerable. Els jugadors de botxes cedeixen son lloc a les
manades de galls dindis. Al voltant de les canyes, que són les
barreres dels ramats, s'hi forma un grupo numerosíssim de
persones que peguen ullades als galls per comprar-ne algun, o
per portar-lo a qui en compri, o per dir-se interiorment: -Si
jo en pogués comprar!
¿No reparen al senyor Batista, amb la seva senyora i el seu
nen, com miren aquell ramat? El senyor Batista és un d'aquells
que se sap quants anys tenen sapent quants galls han menjat
durant la seva vida. Any per gall.
El ramat que ara es mira ja se l'havia mirat mitja hora abans,
però en tots els altres no hi ha vist un _cap_ que li agradés
tant com un d'aquest.
-Veus, Quima?- diu a la seva senyora. -Fem-nos portar aquell,
que en mon concepte és millor peça que el de l'any passat.
-Això és molt dir, Batista: recorda't que l'any passat vas
arribar a casa amb els braços trencats del pes que feia.
-Veurem. Mestre!- crida al venedor -acosteu-me aquell que ve
darrera d'aquella polla.
-No té mal ull, vostè- diu el venedor portant el gall.
En efecte: tant el senyor Batista com la seva muller sospesen
el gall i semblen quedar satisfets del pes. Li busquen la ploma
de la cuixa i es confirma l'acert del bon senyor.
Regategen el preu, i, després d'algunes paraules i haver fet,
el comprador, com qui se n'anava, parteixen la diferència, i el
senyor Batista queda content amb el gall, si bé a la senyora
Quima li sembla que es podria trobar un vint-i-dos més barato.
Alguns xicots s'ofereixen a portar l'animal, però el senyor
Batista, sense tornar-los resposta, agafa el gall, s'embossa la
capa, dóna el braç a la seva esposa, i així se'n va cap a casa
amb la pobra bèstia condemnada a mort, que es despedeix del món
traient el cap per sota l'abric del que la porta.
A l'arribar a casa, lo primer que fa la senyora Quima és
degollar la bèstia i plomar-la, perquè conservant-la viva
s'amagriria, i, a més, perquè és més tendra morta d'uns quants
dies abans.
Després de plomada la baixa a ca l'adroguer, demana per
pesar-la, la pesa i veu que fa tres unces més que la de l'any
passat. La fama que té el senyor Batista per comprar galls,
creix als ulls de la seva muller.
A les poques hores tot el veïnat sap el preu i el pes del gall
de casa la senyora Quima.
Vé la vigília de Nadal, dia esperat amb ànsia per la senyora
Quima.
Aquesta talla el cap en rodó al gall i el guarda per la germana
de la dida del noi, que és una pobra dona que cada any va a
buscar-lo.
Aquí se'ns ofereix una observació. Així com de totes les
bèsties la part preferida és el cap, no succeix així amb el del
gall, i això que no té res de dolent. Els caçadors donen el cap
del senglar al primer que l'ha ferit, com a mostra de
deferència; del porc també es té el cap en més estima que les
altres parts; el mateix passa amb la llebre. En fi, de totes
les bèsties que es mengen, sols al gall se li desprecia el cap;
no se trobar-hi la raó.
Tornant a la senyora Quima, ja està farcint el gall amb
orellanes, prunes, pinyons, tocino i una poma que li posa al
pap.
Un cop farcit, el cus i el deixa com un tap de gaseosa: que, si
es tragués el farciment, no costaria poc tornar-lo a col·locar
dintre el gall! Per això es diu en veritat que _puja més el
farciment que el gall_
La senyora Quima cobreix tot el gall de llard, sense plànyer-
l'hi, perquè creu que la meitat se li quedarà el forner; el
posa en la greixonera i el dóna a la criada perquè el porti al
forn, encarregant-li digui al forner que no el deixi sobtar.
La criada del senyor Batista no toca el gall més que per
portar-lo al forn i anar-lo a buscar el dia següent mitja hora
abans de dinar.
Arriba el dia de Nadal, i el senyor Batista, amb la família,
s'assenta a taula; i després de l'escudella, olla i un entrant,
és dir, quan ja ningú té gana, porten el gall a taula.
Si el gall és dur, o el farciment poc cuit, o un altre sis o
as, la culpa és del forner que n'ha tret el llard, o que l'ha
cuit amb massa foc, o que no l'ha girat a temps.
De totes maneres el gall es menja poc el primer dia; més el
segon, que no hi ha altre entrant; i el tercer dia es fa la
carcanada, i una mica de farciment que ha quedat, amb arròs.
No tenen fi ni compte les coses que passen entre el senyor
Batista i la senyora Quima per celebrar el naixement de Jesús
amb el _gall_.