Al voler parlar d'algun assumpto de Barcelona que em donés matèria
per omplir les dos columnes del periòdic que avui em toca omplir,
he trobat el petit inconvenient de què no en trobava cap. Ja sé
que em quedava el recurs de parlar del temps o de la calor; però
jo só home de consciència i no m'agrada robar els diners a ningú.
Un número d'UN TROS DE PAPER costa un ral, i per aquest preu el
lector té dret a exigir que no se li donin a llegir coses que
tothom sap i que de tant gastades ja causen enuig a l'home de més
bones tragaderes literàries. No presentant-se'm cap assumpto de la
nostra localitat, el pensament passa, sense fer cap esforç, a
formar la idea del foraster, tipus molt digne d'estudi i
consideració per més d'un concepte.
He dit que el foraster era digne de consideració, i ara em sembla
poc: el foraster és una de les arrels de més importància, per medi
de les quals se nutreix i vigoritza l'arbre de la prosperitat
d'una població; és un dels elements de vida més principals d'una
ciutat; és l'aliment que, passant del ventrell al cor, es
transforma en sang rica i nutritiva, que dóna vida i moviment a
tota l'economia.
Si en tot temps el foraster ha sigut útil i profitós per
Barcelona, potser mai ho ha sigut tant com ara. Després de tantes
quiebres, després d'una crisi tan llarga que ja li podem dir
estacional; després de tantes amenaces del _cop_ i tants motius de
malestar i sobresalt, la nostra pobra ciutat està tan rebregada i
escanyolida, que aviat no la coneixerem ni nosaltres mateixos. I,
si no, diguin vostès: ¿coneixen algun barceloní que gasti diners?
Jo, per la meva part, els diré que no. Els barcelonins que
gastaven la plata ja s'han acabat; aquells homes generosos i
decidits que varen fer fer dues vegades el primer teatre
d'Espanya, ja no existeixen! ¡Que el paper els hi sigui lleuger!
Si ara el Liceo es tornés a cremar, aviat hi veuríem en son lloc
una fonda o un basar; ja no tornaria mai més a arruinar cap
empresari.
Els forasters els podem dividir en nacionals i estrangers.
Els nacionals els podem subdividir en castellans i catalans, i, al
dir _castellans_, ho prenc en el sentit d'aquell general tan
simpàtic que deia que tenia per castellans a tots els que no eren
fills de Catalunya.
La temporada en què més abunden els forasters és la present.
Aprofitant la temporada dels banys vénen a passar l'estiu entre
nosaltres una infinitat de gent de totes les províncies d'Espanya.
Aquesta classe de forasters, als quals havem donat el nom de
_castellans_, es coneixen a primera vista. Vénen recomanats a
alguna casa de comerç per algun dels seus corresponsals, i posen
en la fonda d'Orient. L'encarregat de guiar-los per Barcelona és
el fill gran del comerciant, que els acompanya d'un lloc a altre
des de les sis de la tarda fins a les onze de la nit; el restant
del dia està ocupat en l'escriptori. El _cicerone_ del castellà
està molt satisfet amb la missió que compleix, sobretot si el
foraster és home que ha vist molt poc i, per consegüent, s'admira
de tot: té una espècie d'orgull de català al veure que es queda
parat al contemplar els adelantos de la nostra indústria. L'únic
que el fa patir és el tenir de parlar en castellà, lo qual és una
verdadera tortura per la major part dels descendents de Ramon
Berenguer i de Berenguer Ramon.
El foraster castellà passa en revista _La España Industrial, La
Maquinista Terrestre y Marítima_, i la fàbrica de l'_Escudé_.
Aquests establiments, verdaders monuments industrials,
l'entusiasmen i li donen una idea molt alta de la nostra
indústria: el seu _cicerone_ aprofita aquesta bona disposició per
combatre les idees lliure-canvistes. Si durant l'estada del
foraster es presenten dos festes seguides, l'acompanya a
Montserrat, i de camí li ensenya les hermoses fàbriques de panyos
de Tarrassa, en les quals el foraster mai deixa de comprar un
parell de cortes de pantalons per l'hivern vinent. Dos dies abans
de marxar el castellà a la seva terra, el seu guia li prepara el
cop de gràcia: li fa veure la torre del Marquès d'Alfarràs,
coneguda per Laberinto o _Labarientu_. Després d'haver vist
aquella possessió quasi reial, el castellà es despedeix molt
satisfet de Barcelona després d'haver-hi deixat bastants diners.
El foraster castellà fa el següent resum de les seves impressions:
Barcelona és molt bonica i té coses dignes de ser admirades; la
llàstima és que no fan tant efecte perquè els catalans les alaben
massa. El teatre del Liceo no és tan imporant com el teatre Reial;
els sigrons no valen res; el clima, botigues i cafès no poden ser
millors; les noies són guapes, però no tenen la gràcia ni
l'amabilitat de les castellanes, i, sobretot parlen una llengua
tan aspra, que els hi escau molt poc.
El foraster català és enterament diferent. Com a ha estat moltes
vegades a Barcelona, es forma el propòsit decidit de no admirar-se
de res i té una espècie de vanaglòria en no necessitar ningú que
l'acompanyi, per més que moltes vegades confongui el carrer dels
Flassaders amb el dels Tallers. El foraster català generalment
passa pocs dies a Barcelona; ha vingut per veure _L'Africana_ o
alguna esquadra, i de camí es fa roba per l'estació vinent, es
compra un barret i renova la subscripció del diari d'en _Brusi_.
Per un regular posa en la fonda d'España o en la posada de
Caballers; dina a la una i sopa a les vuit.
El foraster estranger és el més estimat de tots, perquè
generalment és el que gasta més la plata; és la víctima segura
dels revenedors de localitats i els cotxeros. Tots els dies en
veureu algun pels nostres carrers. És aquest senyor alt i prim,
vestit amb traje de fil, sombrero de palla i sabates de dos soles,
que en una mà porta un llibre amb les escobertes vermelles i en
l'altra una sombrilla tan gran com un paraigua. L'estranger dóna
molt poca importància als establiments industrials i passa pel
carrer de Fernando sense donar una mirada a les botigues; en canvi
el veureu aturat mitja hora davant del porticó d'alguna casa vella
de la Baixada de la Canonja o copiant algun detall arquitectònic
de la Seu o de Santa Maria del Mar. L'estranger posa en un dels
millors quartos de la Fonda de les Quatre Nacions, i pren cafè,
conyac o absenta en el Cafè de Paris.
La impressió que l'estranger s'emporta de la nostra ciutat, és la
següent: Barcelona és una població que no té fesomia espanyola;
s'assembla a qualsevol ciutat del reste d'Europa. En vuit dies que
hi he passat no he vist cap corrida de toros, cap manola, ni cap
xulo que em donés la més petita ganivetada. Té bon clima, bones
costums, i s'hi disfruta de completa tranquilitat. Cap agent de
policia no se m'ha acostat a exigirme els papers ni a molestar-me
mai; en canvi, en certa ocasió, en vaig necessitar un i no em va
servir de res. Barcelona, en una paraula, podria confondre's amb
qualsevol ciutat d'una nació civilitzada si no fos per la
circumstància especial de què no hi he vist mai cap borratxo pels
carrers.
Abans d'acabar dec fer una observació: he començat dient que els
forasters eren una gent molt apreciable i útil, i, al dir això,
solament m'he referit als forasters que vénen a gastar a Barcelona
els diners que han estalviat en el seu poble; de cap manera em vui
referir als forasters-gorristes que van a posar a casa d'un amic.
Aquesta classe la considero com una plaga tan perjudiciai i
terrible, que, si jo fos venjatiu, al meu enemic més encarnissat
li diria: -¡Déu te doni forasters!