Si se'n conten, de cuentos d'inglesos! Però cap com aquest...
A Londres, i en dos balcons, l'un al costat de l'altre, antes que
es privés l'anar pels carrers a les orgues i als micos dels
savoians, hi havia un andalús i un inglès esperant si veien alguna
pantorrilla de les miss que al pujar l'acera s'aixecaven el
vestit.
De prompte un savoià s'atura, toca l'orga, fa fer quatre coses al
mico, para la gorra i l'inglès li tira un _scheling_.
L'espanyol, que va pensar: -Ara et pots lluir,- crida al xicot i
li tira cinc duros.
L'inglès, que ho veu, li tira dos lliures esterlines.
L'andalús, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos
eren riquíssims, veu's aquí que comença un verdader combat sobre
qui més valor tirarà al savoià.
La gent, que a Londres és tafanera i vagamunda com aquí, comença a
aturar-se, i, com és natural, quan el grupo va ser gros, se van
formar dos partits: l'un dient que guanyaria l'espanyol, i l'altre
l'inglès.
De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit,
setze; i sempre el que era últim doblava lo que l'altre havia
tirat.
Entre el grupo hi havia molts espanyols. Amb el calor de la
cosa... _fuera_ l'inglès... _fuera_ l'espanyol... la qüestió es va
fer d'amor patri i ja l'honor de les dues nacions hi estava
interessat.
Després del diner va baixar la roba; després de la roba els
trastos; i a l'últim, quan l'inglès va haver acabat tot lo que
tenia, se gira a l'espanyol, i, dient-li -¡Veiam si encara em
guanyaràs!,- s'abalança i... cataplum!... s'hi tira ell mateix.
L'andalús, al veure-ho, posa mans a la barana, s'aboca... i tot
plegat se para... es repensa... i no s'hi tira.
-Oooooh!- se sent de seguida en el grupo -l'inglès ha guanyat!
l'inglès ha guanyat!- I ja els espanyols se n'anaven amb la cua
entre cames, quan l'andalús crida:
-Mentida, que he guanyat jo!
-¿Com pots haver guanyat si l'inglès ha perdut la vida, que val
més que tot?
-Perquè jo he perdut la glòria del guanyar, que val més que la
vida.
L'honor d'Espanya va quedar triomfant.