_Un tros de paper_, que com les contribucions s'introdueix per
totes parts, va voler, en la nit de l'últim dijous, fer una
francesilla, i, agafant el gambeto nou, la barretina morada i la
faixa de seda, se les planta cap a seguir balls de màscares.
Començo pel Teatre Romea, on hi ha la societat de _La Mascarita_.
Entro i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi!
I sobretot, quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí
que era un sarau que valia deu pedres! Ai Déu meu! Si no me'n vaig
crec que deixo de ser viudo (perquè deuen saber que jo só viudo,
pel que els pugui convenir) i m'apario amb la primera mestressa
que topo, perquè alli sí que no hi havia més que triar i remenar.
¡Totes eren boniques! Totes eren hermoses!
-Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ¡ és massa de _patent_.
Anem cap al carrer de la Canuda, que _La Margarita_ potser podrà
convenir-te més. Però ca!..._La Margarita_ era feta i pastada a
_La Mascarita_. S'assemblaven tant, aquelles dues reunions, com
s'assemblen dues gotes d'aigua: són dues germanes bessones que el
que no s'hi fixi amb detenció es creurà que és una mateixa. Nenes
boniques com allà, cares hermoses que sembla que a un li diuen
_vulgueu-me_, ullets que piquen com matafaluga, i... ai! Si no
me'n vaig d'aquell sarau, jo crec que m'empasso. Allí sí que en
Camprodon faria dir al seu Titó:
Las hay muy saladas, muy...!
Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el
gambeto, que la calor m'havia fet deixar mentres menjava un bocí
al restaurant i (que per cert és a comodo, si bé tenen uns
mossos... ei! no de l'Esquadra... que compten un de pa i tres i
mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes... diguem set, i
tres i mig d'una truita onze, i etc.), i xano-xano, com aquell que
ja ha sopat, me les planto cap al niu del _Gavilan_. Me n'entro
cap dins i... renoi!... a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau
més gavilan! ¡Però quin sarau més curro! Mentres estava veient
aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comença
a ballar _D. Quijote, Els reis moros, D. Re_, i fins
_Mefistòfeles!_ Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa:
anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla.
Prou vaig tractar d'adormir-me; però no em va costar poc ni gaire!
Per tot veia nimfes que em feien l'ullet, bruixes que semblaven
àngels, mores que em recordaven el paradís de Mahoma, cantineres,
pageses. I, això sí, tot bonic, tot hermós i tot bellugant-se al
compàs de l'esbojarrat rigodon o de la _gaxonda_ americana. Quan
el sol em digué _lleva't_, havia fet el ferm propòsit de no tornar
al ball fins a la setmana entrant.