Barcelona sempre ha tingut molts enemics.
Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt
bé, bruta. Quasi ningú s'adonava de tal aberració arquitectònica,
i, com tot era regalís d'aigua i escrostonats, si algun foraster
se n'adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d'anar a
terra aviat, i així anàvem passant.
Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i
fa girar els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.
Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:
-Que la llepa l'arquitecte?
-Que la volen rifar?
-Que la tapen amb papers?
-Que va en camisa?
Per amor de Déu tornin-la a embrutar! Ja que és tan dolenta, al
menos que no es vegi.
Sempre m'ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una de
les seves.
Té! ¡Ara m'han emblanquinat la fatxada del teatre Principal!
No li faltava més que això! Sembla un _ramillete_ de sucre
d'aquells que rifen per Tots Sants.
* * *
Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci
desaparèixer sense tirar-la a terra.
Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà
borrall, i té raó.
Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a
les obertures i s'estalviava el discórrer línies i ninots.
* * *
En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de
manera que figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que
va fer bronzejar un candelabre de plata.