Acabaven els últims pins escampats de la muntanya. Venia un rost
inclinat com una mala cosa, i després el cim. Vaig aturar-me a
mirar el fondal. Espadat, amb sos penyals moradencs, que proveïts
de capsirons homogenis i rasurats, de verdors inesperades al volt
de negrors humides i d'encensos que pujaven i baixaven per
tiranys invisibles, eren imposants com a divinitats egípcies; ell
tenia el tirat d'un escenari propici a la inhumanitat. Allí sota
aquells boixos hi havia hagut la cova on visqué un dolç inhumà,
un sant home de Vich, que no conversava sinó amb els tudons, i
que entre les flors preferia les flors de penyal, les que tenen
més retirança amb els estels. No gaire lluny, dins una bauma, un
anarquista barceloní dels més llegendaris, inhumà, cruel, hi
havia assajat explosius.
El rost era ple de líquens i d'herbetes esgroguissades i de roca
cendrosa. Insensible al panorama de blaus fonedissos, jo no
pensava sinó en la imminència de la sorpresa que donaria al meu
amic Vingut. Feia dos anys que no l'havia vist, ni sabia on havia
anat a raure. El terrible ex-seminarista de pèl roig, de mirada
frisosa, havia desaparegut, deien, amb aquella bonica modisteta,
la Roseta, de cossiró vincladís, d'ulls profunds i dolços, de
boca que hom imaginava fonedissa en el bes. Per un atzar, jo
havia sabut que eren allí, al cim d'aquella muntanya, havent-se
mal endegat, per a viure-hi, les runes d'una ermiteta. M'havia
semblat quelcom d'humorístic l'anar a veure aquell tabalot,
aquell tocaboires esperitat, però, tot pujant el rost, em venia
una mena de tristesa. Fàcilment me n'hauria entornat. Em recordo
que, per donar-me coratge i alegria, vaig cantussejar un parell
de motius del _Till EulensPiegel_.
Vaig arribar-hi, a la fi. L'ex-ermiteta semblava, de part de
fora, un munt de desferra. Així i tot, En Vingut havia conseguit
fer-ne un cau de relatiu eixopluc, amb tristes despulles de
suburbi ciutadà; peces abonyegades de zinc, llates, sacs i
trossos de persiana. En Vingut llegia un llibre àcrata quan jo el
vaig sobtar. Duia una barbassa feréstega i un vestit de vellut,
qui sap lo malmenat: els seus peus eren nus. La Roseta anava amb
un mocador al cap, sota el qual hom l'endevinava despentinada:
asseguda a terra, jugava amb un gat. En Vingut no semblà molt
fèrvid en la seva salutació: la Roseta estava més animada. En
canvi, a la Roseta, de cop i volta, l'avergonyí que jo la veiés
colrada, descotillada, xarxona, mentre que En Vingut tenia
l'orgull, la posa del solitari irreconciliable.
En Vingut havia dit un renec una mica desconcertat, en veure'm.
-Ves a cercar aigua a la font- va dir En Vingut a la seva
companya. Volia allunyar-la, era evident.
-Com ho has sabut que érem aquí dalt? No hi ha racés contra les
xafarderies. Havíeu fet recerques?
Va demanar això com a enfurismat, però vaig compendre que la idea
no li desplaïa.
-Ah, creu-me, no era una dèria, no, allò que dèiem de la
llibertat dels cims... Aquí l'home es fa conscient, terriblement
conscient. Jo podria ara donar les lleis perfectes a tota la
humanitat. Això és, les lleis per a trabucar tota llei, per a
esprémer enfora de l'esperit de l'home, tot atavisme de llei.
Vaig preguntar-li si la Roseta també n'era, de conscient.
-La'n faig. Parlem. Li llegeixo llibres. Després, en aquest cim,
la Roseta ha perdut el fonament de l'esclavitud del seu sexe, que
és el desig de plaure.
-I el fonament de l'esclavitud del nostre, de sexe?
-El treball? Està ben llest.
-Però heu arribat a poder viure sense cap mena de treball?
-Això vindrà. Jo i tothom. Després et diré de quina manera. Ara
com ara, la Roseta ensenya a llegir, dos cops a la setmana, als
vailets d'una masia, i allà li donen les coses més necessàries.
Puc dir-t'ho en secret: estic escrivint un gran poema. El meu
poema tirarà a terra el Sermó de la Muntanya. Es diu _Les
malediccions del Cim_. L'escric en una forma mitgera entre el
vers i la prosa. Serà una depuració del món, que farà feredat.
Aboleixo les necessitats humanes, prescric l'assassinat del
malalt, i el suicidi als quaranta anys. La gent viurà,
senzillament, de la naturalesa i no hi haurà sinó vegetarians.
Quan hagi acabat el meu poema, inventaré un llenguatge universal,
a base de la imitació fonètica dels sons i les fresses dels
elements naturals.
S'anava endolcint la llum. S'acostava el capvespre. Els ulls d'En
Vingut lluïen amb una mena d'exasperació.
-Què penses?- va dir-me En Vingut, malfiant-se del meu silenci.
-Penso en el teu antecessor, en el darrer ermità. De segur que en
aquesta hora passava el rosari, i santificava la naturalesa,
trenant dolces lloances a la Mare de Déu, dient-li estel i rosa.
El cau d'En Vingut anave fent-se ombrívol.
-Saps com va morir el meu antecessor, que dius tu? Els francesos,
creient que feia senyals de l'ermita estant, amb fogaines, el van
acotar damunt el calaix obert d'una taula, d'un cop de puny li
van ficar el cap a dins, i tancant de borsada, l'escapçaren.
El gat, de damunt estant d'un relleix, va tirar-se gairebé tot
seguit entre nosaltres i ens va fer a tots dos una mica de
malestar.
-Sortim una mica, a veure si ve la Roseta?- vaig dir-li jo.
-Comença a fer-se tard.
-Potser no se t'acut una cosa- va fer En Vingut, encara tot
enderiat amb la seva història. Els esperits de la gent que mor
sense sotracs, són fonedissos tot seguit. En canvi, quan la mort
ha estat violenta (i quant més violenta més), l'esperit pot
congriar-se de tant en tant, i, si l'hi obliguen, pot parlar.
Està demostrat per la Ciència.
Vaig mirar En Vingut de cap a peus.
-Has conversat amb l'ermità?
En Vingut es va tomar vermell. No volia dir-m'ho. Però com que la
seva mirada em va trobar una mica escèptic, va fer una veu ronca
i provocativa.
Per fortuna, la Roseta va comparèixer amb el seu càntir. La
Roseta va fer un posat tot trist en veure que ja me n'anava.
Vaig beure un glop d'aigua a l'entrada del rost; feia un vent
extraordinari.
En, Vingut s'havia quedat una mica enrera, mirant el sol que
anava a la posta, amb la faç envermellida. El davantal de la
Roseta voleiava com una bandera.
-No es pot pensar quines ventades hi ha aquí dalt, de vegades- va
dir-me ella amb una recança quieta. -De vegades hem d'anar, per a
no caure, de grapes per terra.
-Mireu de no acostumar-vos-hi- vaig fer jo, gairebé a cau
d'orella.