1917. Els Molines eren al segon any de llur encimbellament. La
benanança s'havia fet normal. Ningú --tret del cap de casa--
desconfiava de la Fortuna. Tots la consideraven com un do
perpetual que ja no els podia fer falta.
La Rosa i sos fills seguien experimentant una goluderia infinita
per gustar totes les grandeses del món, però ja no patien aquella
frisança rabiosa dels primers mesos. Llurs anhels començaven de
coordinar-se i d'especialitzar-se. Cadascú tenia el seu ideal. La
Rosa apreciava el luxe en el vestir, damunt de totes les coses.
Es migrava davant dels aparadors de joieria i en el cinema.
Aquells moblatges espetarrants, aquells vestits fastuosos!...
La noia, com la mare, frisava per assolir una _mise en scène_ que
cridés l'universal atenció. De més a més, es dalia per tota llei
de locomocions. Volia muntar a cavall; el trajo d'amazona li
suggeria mil cabòries saboroses. De seguida, l'automòbil; es
repenjava al braç del seu pare i li feia veure amb prolixes raons
la necessitat urgent d'adquirir-ne un, d'automòbil. Llogar un
taxi de tant en tant, com feien ara, més aviat era un senyal
d'impotència que una patent d'aristocràcia. En Jordi se la mirava
amb una mescla d'espant i d'admiració. Com diables s'ho feia
aquella minyoneta de setze anys per penetrar-se tan de pressa
dels aventatges i possibilitats del canvi?
El fill de la casa, l'hereu, tenia unes aficions més complexes
que les de sa mare i àdhuc que les de la seva germana. Els
deports el seduïen, de dies; el music-hall, de nits. Cregué que
estava obligat a seguir una carrera, i després d'una discussió,
que submergí son pare en un mar de dubtes acerbs, es matriculà en
el curs preparatiu de Dret.
Cadascú feia sa via. Aquesta normalització, no gens menys, féu
que les persones de seny s'adonessin d'una colla de fets que en
els primers mesos els eren imperceptibles.
En aquest instant, per exemple, tot invita a una recapitulació
als esposos Molines.
La noia havia sortit a passejar amb la _miss_ --feia dos mesos
que en tenia de miss.-- El fill tampoc era a casa; havia
telefonatque no l'esperessin a dinar. Marit i muller s'estaven
asseguts, en sengles cadires de braços, fent la digestió.
Quan la cambrera finí de desparar la taula, ella digué:
-No t'has adonat, Jordi, de la retirada dels Garriga?
-Prou.
-Ja no ens visiten ni un cop al mes. Mira que jo insisteixo
perquè deixin sortir les seves noies amb la nostra, com abans...
No ho puc aconseguir. Sempre hi ha alguna cosa que els priva de
deixar-la venir... Sembla mentida el que pot l'enveja!
-Rosa, compte amb els judicis! Ell, En Garriga, va fer-me l'altre
dia una confessió molt franca. Va dir-me: «-No estranyis que no
anem a casa teva amb la freqüència d'abans i, sobretot, no ho
interpretis malament. Ni la meva dona ni la meva filla no poden
seguir les teves».
-No sé per què.
-Això mateix vaig dir-li jo. Però ell em va fer aquest argument:
«-Tu saps tan bé com jo que no podem llançar-nos a sortir en
cotxe cada diumenge, ni anar als teatres cada dos dies, ni
berenar totes les tardes al Royal, com feu vosaltres. Tampoc
estem en condicions de fer-nos un _trousseau_ que ens permeti
canviar de vestit com uns transformistes...»
-Però, que han hagut de pagar alguna cosa quan han sortit amb
nosaltres? L'Anneta, no ha estat sempre com una convidada a casa?
No els entenc.
-Jo sí. Precisament aquest paper d'eterns convidats és la cosa
que no els agrada.
-Orgull: tot això és orgull.
-Potser no, dona; potser no. És versemblant que procuri
retirar-se una mica de casa nostra per motius d'_higiene_ --com
deia ell-- per mantenir la moral de la família. Ara que em vaga
per pensar en aquestes coses trobo que té raó. Jo, en el seu cas,
faria el mateix.
-Vaja, doncs: tu i ell fileu massa prim. Per naps o per cols jo
em passo la vida sense rebre més visites que les dels teus
parents... i ja saps per què...
-Ha vingut a trobar-te l'Enric aquest matí?
-Sí, noi, sí. Es creu que tinc una influència decisiva i vol que
l'ajudi.
-Que s'ho tregui del cap. Jo no li deixo les cinc mil pessetes
encara que me'n respongui amb la vida... No m'he tornat ximple.
-I l'oncle Joan no ha tornat a demanar-te res?
-Calla! No me'n parlis. He hagut de donar-li tres centes pessetes
per treure-me'l del davant...
-N'hi ha un feix d'aquesta gent.
Pausa. Al capdavall de cinc minuts En Jordi reprèn el diàleg.
-D'aquesta gent i de l'altra.
-Per qui ho dius?
-Per En Genís, dona, per En Genís. Fa una pena veure'l tan
ganassa i que encara no serveixi per a res!
-Bé, el xicot estudia. Ja se sap que els estudis no són cap cosa
de rendiment immediat.
-No ens enganyem, Rosa, En Genís ni estudia ni estudiarà mai. La
nostra fortuna ha acabat d'engandulir-lo. No farà res de bo. El
dia que jo mori, ven-te la fàbrica.
-Que saps alguna malifeta nova?
-Nova, cap. Sento que torna a casa a la matinada i penso que no
perd la nit per passar el Rosari. Ah! Abans d'ahir, en les notes
de societat, li deien el _distingit sportman_... El _distingit
sportman_, el _distingit sportman_... el gran poca-vergonya!
-Quina desgràcia hem tingut amb aquest noi! Hi penso més estones!
-La nostra única alegria és la noia. Mira que n'és d'eixerida!
Amb quatre dies ha après de vestir-se, de parlar, de viure com la
filla d'un marquès.
-Això sí que és cert... ha anat molt de pressa.
-Sembla que et dolgui.
-No em dol que ella hagi estat llesta pe apendre... em dol no
ser-ho tant com ella... He restat endarrerida, comprens?
-No del tot.
-Vull dir que no faig res com cal que ho faci una senyora. La
Natàlia no ha cessat d'advertir-me torts, durant tretze mesos. No
allargo la mà amb prou solta, ni porto el capell amb gràcia, ni
sé tenir converses fines davant de la gent... A les botigues no
sé comprar; al cotxe no sé seure... En fi, un desastre!...
Necessitava la _miss_ com el pa que menjo...
Rosa ha dit tot això amb un sarcasme tristíssim. En Jordi ha
romàs silenciós.
S'ha fet vespre. Entra la cambrera.
-Volen que encengui el llum?
Li diuen que no. Tanmateix s'estimen més romandre dins d'aquesta
penombra, sense que l'un pugui ésser vist de l'altre.
--------------