Al terç dia que navegaven, aparegué'ls una illa petita dins el
migjorn. Tan tost com els monjos la veieren, començaren a remar
fortament per arribar-hi. I quan ja hi eren prop, Sant Brandan,
compadit del greu afany, els va dir: -Fills, no us vulgueu així
fatigar ni els vostres membres cansar, que prou lassitud sofríreu
des de que ens eixírem del monestir. A saber haveu que set anys
seran passats, aquesta Pasqua qui ve, que començàrem el pelegrinatge
vers la terra de veritat i de promissió, ço és, la illa dels Sants.
Aviat veurem complit el nostre desig, perseguit amb tanta
longanimitat i per tal enderivell i tan greus errors de navegació,
per les senderes inescrutables de la mar; i després, sans i saus
retornarem al monestir. Encara abans, s'és mester que trobem i vegem
Sant Pau ermità, servent de Déu i home espiritual, el qual setanta
anys fa que mora en aquesta illa, per fer penitència, i no ha menjat
res cuit al foc de quaranta anys ençà, ni ha portat vestidura sobre
son cos. A saber haveu, que els trenta primers anys fou
meravellosament nodrit per un peix de la mar, que el Senyor cada
tres jorns li trametia.
Inaccessible i esquerpa de ribaltes era aquesta illa, i en treball i
afany s'estaven els monjos, cercant port per pendre terra. Aquesta
illa era una muntanya alta, amugronada i rodona, el cim de la qual
era nuu, sense herba i sense arbres. Tant i tant voltà la nau, que a
la fi trobà una cala molt estreta; tan estreta que la nau a penes hi
pogué enfonzar el bec. Anar per la dita muntanya era perillós; i
Sant Brandan digué a sos monjos: -Esperau-me aquí i no us en aneu
fins que jo sia tornat, que a vosaltres no és lícit venir-hi ni
torbar la soledat inviolable d'un penitent, sense la seua llicència.
És aquest Sant Pau que us he dit. D'ençà que ell s'està aquí mai no
ha rebuda la visitació d'home nat; jo seré el primer; i, si tant és
que sia possible, vosaltres amb mi també el veureu.- I començà a
muntar, rost amunt del puig, i els monjos dins la nau l'esperaren.
Quan el sant abad fou arribat al cim, començà a mirar per tot arreu,
i veié dues esplugues, ço és, dues habitacions davall terra; i l'una
espluga era orientada vers el llevant i l'altra vers el ponent.
Davant l'espluga orientada a llevant n'hi havia una bella font;
d'una clivella de penyal rajava el fil d'argent de l'aigua viva,
gemegós i fràgil, el qual després d'alegrar un rierol brevíssim,
s'escolava en la gola negra d'un avenc. Quan Sant Brandan fou prop
de l'espluga de la banda de llevant, eixí a la boca de la caverna un
ancià, qui li sortí a camí i li digué aquest vers de salutació: -
_Ecce quam bonum et quam jucundum habitare fratres in unum_-
Entengué Sant Brandan el misteri d'aquella salutació, i tornà arrera
a la nau a cercar sos monjos per ço que ells poguessen veure
aquelles estranyes coses i meravelloses, i de la penitència del
servent de Déu en fossen exemplificats. I com tots foren al cim,
davant la bauma on vivia el solitari, aquest eixí i un per un els
donà pau a tots i a tots pel propi nom anomenà, i digué: -Siau els
benvinguts!- En oir els monjos aquestes paraules, i en veure aquell
ancià tan aspre de cabells i barba i de pels blancs i de pels
llargs, fortament se'n meravellaren. Altre vestit no portava sinó la
garrigosa horror d'aquesta cabellera i aquesta barba que, en ròssec
de malesa secular, arribaven fins a terra, darrera de la qual només
apareixia l'esguard viu, la punta diamantina dels ulls. La boca i el
nas eren desapareguts en la selva salvatge. Ses mans eren ganxudes
així com a peus de gall, per la horrorosa llargària de ses ungles. I
a manera de les bèsties no portava sobre la pell sinó aquella
vegetació de pel, hirsuta i blanca, com un roure nevat. De
contemplar aquest magnífic solitari, Sant Brandan s'entristí i a si
mateix amb muda veu parlava: -Ah, las, mesquí! I jo qui duc sobre ma
delicada pell, hàbit tou de monjo, qui m'afalaga el cos i me
l'escalfa! ¡I encara sota mi i sota mon manament hi ha monjos qui
porten el mateix hàbit i professen la mateixa orde! I em creia, amb
això, fer penitència i plaure a Déu. I ara he trobat aquí un
veritable servent de Déu, el qual és home com els altres, mes és en
divers estament dels altres, pel lloc on viu i per l'hàbit que
porta. I jatsia que molt vell, per llargs anys ha viscut en el
clivell d'una pedra, com l'eriçó, i no beu vi ni menja pa ni toca
cap vianda al foc cuinada i encara és bell i fresc i està sa i net
de cos i d'ànima, florit d'anys antics, com un ametller de gebre.
I mentre aquestes coses d'humilitat pensava, el solitari li digué: -
O Sant Abad i reverenciable, bé deus ésser alegre i consolat en Déu,
veient i coneixent i remembrant tantes meravelles com Déu t'haurà
mostrat en el tan llarg pelegrinatge i és ben segur que Déu t'haurà
fet veure coses de prodigi singular que a ningú més del món haurà
mostrades. De veure'm a mi, conceberes pensament que no eres digne
de portar hàbit monegal. Aquest sentiment teu és de bondat i
d'humilitat excessiva. Sàpies que tu ets monjo i encara més que
monjo, puix la majoria dels monjos no treballen, però tu en treballs
variats t'exercites, i endures aspres fatigues tot dia, amb les mans
remant, amb el cor i amb la llengua orant, i amb el pensament
sol·lícit abrigant els monjos qui amb tu naveguen per ço que arribin
a port de salvació. ¿No saps que tu ets anat set anys complits per
la mar, ara d'ací ara d'allà, sostenint paüres greus i tribulacions?
D'on la teua vida és bona i útil i santa i justa. I jo, ai las
catiu! aquí m'estic dalt d'aquest roc, com un aucell, com ha costum
de fer el corb. I per tal com vaig nuu i no res em cobreix la carn
sinó mos cabells i ma barba i les cerres de l'esquena, a manera d'un
ors, és cosa de paüra veure'm.
Aquí Sant Brandan, amb humilitat graciosa, demana-li com havia nom i
de quin ordre monàstica ell era estat ans de fer aquesta penitència.
El solitari respongué talment: -Mon nom és Pau; i jo de ma minyonia
ençà fui nodrit en el monestir de l'abad Patrici, el qual fo sant
hom. En aquell monestir vaig estar-hi cinquanta anys i era mon ofici
guardar el cementiri i el claustre dels monjos; com ells morien, jo
els aidava a soterrar. Un dia s'esdevingué, com jo estava en aquell
lloc i deia mes oracions, que em va venir a trobar el meu degà i em
va dir que un dels monjos germans era mort, i que era mester que fes
una sepultura per enterrar-lo i me mostrà el lloc on l'endemà havia
de cavar-la. I com la nit fou vinguda, aparegué'm un hom ancià que
jo no coneixia i me va dir: -Germà amic, jatsia que el degà t'haja
manat cavar una fossa per sebollir un mort, tu no la cavis per ço
com aquell lloc que t'assignà és d'altri, encara que tu ho ignoris.-
Jo el mirava i no coneixia qui fos ell, i li vaig dir: -Mon pare,
qui sou vós?- Ell me respongué: -¿I què és això que no em coneixes?
No som jo Patrici, el teu abad?- Jo vaig respondre: -A mon abad bé
el conec; i si fósseu vós, bé prou que us coneixeria! ¿Com sou
Patrici, si no ho semblau?- I ell encara digué: -Sàpies que jo som
Patrici; i tu no em coneixes per ço com som mort i no viu. Ahir vaig
passar d'aquesta vida i ja no som d'aquest món. Bell estar hi fa en
l'altra vida, perquè jo en som ben content. Bé ho saben tots els
altres monjos. Albeu té d'ésser l'abad, i serà bon hom i de santa
vida i amic de Déu.- I encara més em va dir: -Aquell lloc senyalat
pel teu degà per cavar-hi ma fossa, sí és el meu i de mon cos; pèrò
altres l'han de cavar i no tu. I dic-te ço, que als altres no ho
digues. A saber has, que no plau a Déu que tu estigues més temps en
aquest monestir ni en aquest ofici, i demà al matí faràs ço que ara
et diré: Com matines seran resades, en nom de Déu ves-te'n a la
vorera de la mar, i allà trobaràs una barca menuda amb tots sos
aparellaments, i hi entraràs dintre en nom de Déu, i deixa-la anar
on Déu vulgui. Ella, en pocs dies, te conduirà, per la virtut del
Sant Esperit, a aquell lloc on tu deus fer aspra i dura penitència.
Allà moriràs, quan Déu voldrà. Aquell lloc és molt solitari i
estrany de veure, i té prop el paradís terrenal; i moltes coses del
paradís terrenal veuràs que et seran de gran consol. Està segur de
que hauràs final salvació. I tens apariat un lloc molt delitós i
bell on seràs introduït en l'altra vida.- I quan m'hagué dit això,
jo no el viu pus ni me'n recordo de com se departí ni a quina banda
anava. Perquè jo romanguí tot consirós i pensiu, tota aquella nit; i
l'endemà, en complir el manament de l'abad Patrici, no fui peresós
ni lleguiós. Me n'aní a la vorera de la mar i hi trobí una barca
molt menuda amb sos rems i amb ses veles teses. D'aquesta manera, en
nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit, així com m'havia comanat
mossenyer l'abad Patrici, entrí en la nau, i cert de les paraules
que m'havia dit, em vaig confiar a la mar incerta. La nau partí del
port. Vaig pendre un rem en cada mà i comencí a vogar vers aquella
part on la proa apuntava, ço és, vers les partides de llevant. I la
nau, abandonada a noure i empelagada, em portà primerament per unes
aigües verdes, després per unes aigües rojes i finalment per unes
aigües traluzents de diamant. Tres dies fui com encegat per
l'esplendor de les vastes aigües lluminoses. I trobí un puig rodó i
alt, que arborava dins el cel serè l'arduïtat de sos flancs coberts
de boscatge; ço és, aquest puig on som. Volenterosament la nau se
n'entrà per una cala estreta, on prenguí terra. I a Déu m'encomaní,
i doní un cop de peu a la barca, la qual partí, ben aviat, vers
aquella part d'on era venguda. Jo em vaig posar a trescar l'illa, la
qual en set jorns l'haguí trescada tota; i al jorn setèn muntí en
aquesta cima, on hi ha el planell i l'alt bell-veure i les dues
esplugues i la bella font. Jo vaig escollir, per habitació, aquesta
balma oberta a llevant, i en pendre'n possessori en nom d'Aquell qui
dóna un cau a les volpelles, vaig dir aquells mots del Salmista:
«Aquest és mon repòs perdurablement; en aquesta cova habitaré perquè
l'he escollida.» El primer dia que hi era entrat vaig estar-m'hi
fins a l'hora nona; i com fos que tingués fam vaig sortir a fora i
comencí d'esguardar a mon entorn. Llunyana i petita vaig veure que
s'anava acostant una nau, la qual corria cap a la ribera, i allà
s'aturà. Ningún mariner no la comandava; ans em donà de parer que hi
havia dintre una bèstia; perquè jo, a grans gambades, davallant del
cim, vaig córrer a la riba i coneguí que la bèstia era un peix el
qual tenia quatre peus i estava dret sobre els dos peus de darrera;
en la boca portava un foguer i amb els peus de davant un manat
d'encenalls i d'herba, per esca del foc. Jo, veient això comencí a
pensar aquella cosa què significaria. I mentre aquest pensament me
tenia en treball i en perplexitat, el peix saltà a terra, àgil i
viu, i començà a caminar per la vorera, pendís amunt, cap a
l'espluga; i quan fou al davant de la porta de l'espluga, llançà
totes les coses a terra, i començà a cuetejar, així com peix fora de
l'aigua i a moure convulsivament el cap i la cua, i morí. Jo em vaig
pensar que era Déu aquell qui em trameté l'estranya missatgeria; i
em semblà que havia d'encendre foc i coure aquell peix i menjar-lo.
Així com Déu me significà, així fou fet. Dels tres bocins amb què el
peix fou partit, vaig menjar tres dies. Al dia quart, quan ja no
tenia romanalles ni relleu del peix, a hora de nona, viu acostar-se
aquella mateixa nau, la qual a ma fam com l'altra vegada puntualment
proveí. D'aquesta manera, Déu, durant trenta anys m'alimentà. I en
aquells trenta anys mai no haguí set, sinó al diumenge a l'hora de
terça. En aquesta hora, sota el broll de l'aiguaviu, havia-hi una
copa de crestai, la qual era plena d'aigua, que jo bevia, amb acció
de gràcies. Aquell bé de Déu regava l'eixutor de mes entranyes
àrides, qui no tornaren a sentir set fins a l'altre diumenge, a hora
de terça, quan la copa novellament compareixia. Passats aquests
trenta anys, Déu m'envià altre manteniment, del qual no us diré cap
paraula.- I havent dit això, donà'ls comiat i afegí: -Seguiu, si us
plau, el vostre viatge; car ben tost hauran compliment els vostres
incansables desigs, qui del monestir us tregueren. Anau-vos-en que
jo tinc de dir mes Hores i recitar les mies oracions. Déu sia amb
vosaltres. Amen.