Set dies anaren navegant per aquella vasta serenor de la llum i de
l'aigua -llum diamantina, aigua de crestall,- quan petita i
llunyana, sobre la planície equòrea, que començava a tremolar amb
folleig d'onades, veieren una figura així com d'home assegut, dalt
d'un penyal. I més enfora d'ell, havia-hi una vela, ampla com una
xarxa la qual era penjada entre dues forques, aletejant i drapejant,
a l'aura i al respir del mar desert. I semblant era que aquest home
fos per les ondes bressolat, com una nau desemparada. Altres monjos
deien que no era home allò, sinó que era un gran aucell. I d'altres
pensaven que era una barca menuda. I l'abad, oint tantes coses i tal
desavinença, els respongué i els va dir: -Deixeu-vos de raons, mos
fills, i endreçeu allà la barca a aquell lloc que veim i sabrem què
cosa és aquella.- I quan hi foren prop, veieren que allò era un home
tot nuu i hòrridament pelós, i deformat dels altres homes, el qual
estava assentat sobre una gran pedra. Les onades de la mar l'anaven
tapant i destapant, i l'aigua-sal, per l'horror dels flancs peluts,
regalimava. El drap, banderejant al pàlpit de l'oratge, vigorosament
atupava els monjos, pels ulls i pel front. Molt se meravellaven tots
d'allò que veien; i Sant Brandan començà a parlar i va dir: -En nom
de Déu totpoderós i en nom de Jesucrist son Fill, i en nom de
l'arcàngel Sant Rafel qui encadenà el dimoni en el desert, jo't
conjur perquè em digues qui ets tu, i per quina causa aquí estàs.
Semblant m'és que fas aquí molt aspra penitència i que gran mèrit ne
deus haver. Dígues-me si ets viu o si ets mort i fins a quan aquí te
cal estar.- Aquell monstre humà, enrocat i inundat pel ritme altern
de les onades respongué en eixa manera: -Jo som mort i no viu. Jo
som Judas de Karioth qui mon pare vaig occiure a cops de pedra, i
tinguí ma mare per muller, més no ho sabia, i vaig jaure amb ella
llarg temps i n'haguí d'ella molts fills. I fui gran mercader i
falsejava totes les mercaderies, i atresorava diners i donava diners
a usura, i draps i blat. I fui gran lladre i encara fui apòstol de
Jesucrist, el qual me féu reboster de sa companyia i guardador de
totes coses que li donava hom. I per ço que pogués mantenir mos
fills que a una altra part tenia, Jesucrist m'atorgà potestat de
pendre el deume de tota cosa, i que a mos fills lo trametés; i jo ho
feia així. I per ço com Maria Magdalena féu tan pròdiga despesa de
l'ungüent, amb el qual ungí el cos del Crist, embaumant-li el cap i
els peus, un cap-al-vespre, en casa de Simó el llabrós on portà el
dit ungüent que li havia costat tres cents diners d'argent, que
havia contats un per un sobre el taulell del perfumer, jo en fui
molt despagat i dolent pel deume que me'n pertanyia i no podia
haver. I no em sabia resignar a la pèrdua d'aquest deume; i fiu
resolució de cobrar-lo i fiu pensament de trair mon Senyor Jesucrist
i lliurar-lo per trenta diners, i així cobraria el deume dels tres
cents diners, el qual havia perdut en la despesa del dit ungüent.
Mai no haguera cregut que aquest afer finàs de tan mala manera, ni
que gens de mal n'hi hagués pogut esdevenir. Jo em feia aquest
pensament: «Bé sabrà Ell, per la sua gran saviesa i virtut,
esquivar-se gentilment de llurs mans». Aquest pensament m'enganà.
D'on, quan jo viu de cert que Jesús era condemnat de tot en tot per
Pilat i que tenia de pendre passió i mort, fellonia n'haguí i
tristor greu de ço que li era esdevingut per ma causa. I llancí
aquells trenta diners qui ja'm cremaven les mans, i, altes veus,
vaig proclamar ma culpa. Veient que aquesta confessió no em donava
conhort, així com home irat qui fuig a mal senyor, desesperat de
perdonança, comprí una corda i a un arbre em pengí, així com hom amb
els lladres acostuma. Aquesta, mica-mica de consol que veieu que
tenc, no el tenc per mon mèrit, sinó per especial mercè que Déu m'ha
feta; ni aquest roc és per mi lloc de penitència i càstic, sinó lloc
de perdó i d'alguna apariència de refrigeri, la qual cosa Déu obra
envés de mi cascun diumenge, segons la multitud de les seues
misericòrdies. Avui és diumenge, i per això, m'haveu trobat aquí. I
m'apar que quan estic dalt d'eixa seca, som en el paradís. Aquesta
pedra rònega em dona més consolacions que no m'en donarien tots els
delits mundanals junts, com ara, delicat menjar, jugar, ballar,
cantar i bon beure i amb belles dones folgar i trobar tresors davall
terra i ésser sublimat en honor i senyoria. I tot ço és per la
grandíssima paüra que tinc de les cruels penes i dels turments que
sofresc i que esper sofrir, ai las! aquesta nit mateixa, i tota la
setmana qui ve, fins a l'altre diumenge i totes les festes de Nostre
Senyor Jesucrist i de la seua Mare dolça. Per amor d'Ella, Ell fa
moltes gràcies a tot hom, ço és, als vius i als morts. D'on sapiau
que jo m'estic dalt d'aqueixa seca cascuna dominica i cascun Nadal
fins al jorn festiu de l'Epifania; i al jorn sant de la Pasqua fins
al compliment de la Cincogesma i en les quatre festes de Santa
Maria, la qual és font flum i mar de pietat; ço és, el jorn de la
sua Nativitat, i de la sua Anunciació, i de la sua Purificació i de
la sua Assumpció; i encara, el dia de Tots Sants. I jatsia que sigui
en aquesta figura que em veieu, sabreu que jo crem tot i som així
com a plom roent en la fornal. I quan no som aquí, damunt aquesta
seca, de jorn i de nit estic en el negre cor d'aquella muntanya
negra, que veieu que endola de fum la festa de la llum. I encara
sabreu que en aquella muntanya hi està Leviathan amb tots els seus
cavallers i tots pateixen penes diverses. Jo hi era en aquell lloc
quan fou engolit el monjo, vostre germà, qui amb vosaltres navegar
solia. I quan va caure en l'infern, l'infern va fer demostració
d'alegria gran; perquè el foc s'arborà més i eixí més fum i
s'escampà la bavarada més pudenta. I així es fa cada vegada que hi
entren les ànimes dels pecadors i el gran dragó bocabadant les
devora. Ja sabeu, doncs, qui som i perquè aquí m'estic i m'hi tenc
d'estar fins al jorn del judici, i en quina manera som infernat i
cruciat amb Pilat i amb el rei Herodes, i amb Anàs i amb Caifàs els
quals amb mi pateixen i em fan pagar el traïment que fiu del cos de
Nostre Senyor Jesucrist. Per tal com sé que vosaltres sou amics de
Déu, de part de Déu, us conjur, el qual és honrat Senyor omnipotent
i redemptor del món, que us digneu pregar a Ell per mi, per ço que
em vulgui deixar estar aquí fins demà; que els dimonis no em puguin
menar a la llur heretat, que amb tan vil preu perdurablement he
comprada.- Sant Brandan així li respongué: De ço que tu em pregues
sia ço que Déu vol. Anit tu no sentiràs ninguna altra pena, fins a
demà, al llevant del sol.- I encara més li demanà Sant Brandan:
-Vulles-me dir ¿per què estàs damunt aquesta pedra? I ¿de què et val
aquest drap qui et venta? Ni ¿per què ací estan aquestes dues
forques de ferro?- Judas per semblant manera respongué: -Aquesta
pedra és el guardó d'una bona obra que fiu. Aquesta pedra és aquella
que jo vaig posar en un clot, ple de fang, que hi havia en mig d'un
camí, per ço que sense perill hi poguessin posar els peus aquells
qui passaven pel camí; això fiu ans que fos apòstol de Déu. Aquest
drap que és aquí i em venta de lluny, és perquè jo en doní un de
consemblant, a un pobre mesell, quan jo era camarlenc del Senyor, i
per ço com el drap no era meu, més sí era del Senyor i dels
apòstols, m'està una mica lluny; i el vent que fa no em refrigera,
ans el seu bandereig m'assota sovint. Les forques de ferro que veieu
són aquelles que vaig donar als preveres del temple de Salomó per...
- Així parlava Judas quan la llum minvant del jorn qui sobre la mar
s'aclucava, sobtosament s'entenebrí amb una espessa voladúria
d'ales. Del lleig esbart nocturn, la pedra i el precit qui estava
dalt la pedra, en foren de tot en tot coberts. La multitud alada,
tota quanta, s'arremolinava entorn de Judas, i deia fort i amb veu
de plant: -Allunya't de pressa de nosaltres, o servent de Déu, i del
lloc on estàs; car, nosaltres per causa de la teua proximitat, no
ens podem acostar a aquest companyó nostre, el qual és damunt
aquesta seca, ni ens en podem anar, si tu no t'en vas prest. I no
som gosats de comparèixer davant la faç del nostre Senyor Llucifer
si no li presentem son gran amic Judas, el qual traí el Senyor dels
Senyors. Ver és que tu ens has frustrada l'ocasió de fer presa en
ell i de donar-li els cops de dent i mossegades que havem en costum
de donar-li. No li sies aquesta nit ajut ni valença, jatsia que ell
t'ho haja pregat.- L'abad féu de resposta: -Jo no el defens, però el
Senyor havia consentit que ell aquesta nit tingués gràcia, i fos de
vosaltres defensat de qualsevulla pena i mal que li vulguésseu fer.
- I talment contestaren-li els dimonis: -¿Com pots tenir voluntat
d'aidar-lo, enc que te n'haja conjurat en nom del Senyor, sabent que
ell traí al Senyor?- L'abad digué amb imperiosa comanda: -En nom del
Senyor Jesucrist jo us conjur que no li fasseu cap mal aquest
vespre.- Sant Brandan tota aquella nit perseverà en oració; i els
dimonis no gosaren tocar-lo. Passada la nit, a sol ixent, el sant
abad comanà a sos monjos que arborassin i metessin vela alçada. I
tan tost com recomençaren el camí, d'una gran multitud de dimonis,
semblants a minyons, petits i tenebrosos, la faç de l'abim fou
coberta. I tots cridaven i deien amb veu molt dura: -Veste'n en mala
ventura, enemic nostre, servent de Déu. Maleït sia ton viatge; i la
teua arribada i el teu departiment, i maleïts sien tots els teus
camins per terra i per mar. Tots aquests blasmes et deim per ço com
el nostre príncep, aquesta nit passada, fortament s'és enujat i ens
ha fet turmentar molt asprament per ço com no li hem portat aquest
maleït catiu, que la teua preguera defensava. I el sant abad així
els respongué: -A mi no em podeu noure. Aquell qui us maleesca, sia
beneït.- Respongueren-li els dimonis: -Sàpies que serà doblat el
patir d'aquest Judas malaurat, durant set dies, per ço com tu li has
valgut aquesta nit passada.- I l'abad talment respongué: -No teniu
tal potestat ni vosaltres ni el vostre príncep; ans serà ço que Déu
voldrà. Per la supèrbia vostra i per les vostres menaces us man, en
nom del Senyor Jesucrist, a vosaltres i al vostre príncep, que no el
fasseu patir més del que acostumau.- Així, manant el sant pare, i
els dimonis repugnant, la barca s'allunyava, fins que es feren
fonedisses, en la remota blavor, la pedra i Judas qui era dalt la
pedra, al qual amb insolent gatzara i soroll a l'infern se'n
menaven. I Sant Brandan seguia navegant cap al migdia, lloant Déu
devotament.