-Un Pare-Nostre per fra Narcís.
Llavors les veus van créixer i arribaren amb claredat fins a les
oïdes del capità ferotge.
-Preguen! I sense donar-se compte va baixar la mà que empunyava
l'arma. El canó restà apuntant el sòl encatifat d'escarrotxa i
pinassa.
El capità va avergonyir-se!... I si els arriba a matar mentre
pregaven! Sense lluita! ¡Quina covardia! ¡fóra com matar una dona
mentre dóna el pit, o una criatura mentre juga!... Aquell home,
corprès d'una emoció nova per a ell, va romandre indecís, se li
apagà el foc de la rancúnia i el coratge bèl·lic; i enlairat per
una mena de sentiment enternidor, va moure el cap tot estemordit.
I tant va voler sentir de prop les oracions, que féu una remor lleu
que els dos soldats van sentir.
Sobtadament l'oració finí; els frares emmudiren tremolosos.
-Pare Prior! he sentit un soroll!...
-Jo també!
Llavors el capità, sense saber per què, va tenir por, una gran
temença d'ésser descobert. Por de passar vergonya, por d'una mena
de respecte per aquells dos homes units per un misticisme que li
semblava superior als seus ideals de guerrer.
-Fra Genís, vés-te'n! ¡Fem una imprudència! ¡Ningú que ens vegi no
creurà que som aquí oblidants de les nostres nacions!
-El dia en què tot el món pregui de cor no hi haurà nacions! ¡La
bondat cristiana esborrarà les fronteres!
-I si us trobo en un combat?
-Mata'm! és la teva obligació! Vés! ¡Sies un bon soldat! tan bo com
eres frare!
-Pare Prior! doneu-me la benedicció!
El frare Genís va agenollar-se i el seu Prior va fer-li un
solemnial senyal de la creu i el novici agenollat i capjup, va
senyar-se amb una devoció fervent. Després, convingueren de no
girar a mirar-se mai, per ignorar on anaven, i apressats van
allunyar-se entre les soques dels arbres i llurs ombres
misterioses.
Al capità tremolós, li va caure l'arma a terra! i provà en la
foscor de la nit superba, de senyar-se, mentre son cor li bategava
amb desfici, enlluernat per unes clarors mai vistes. Sobtadament va
sentir caure el seus pecats dins la seva consciència i després, el
terratrèmol dels penediments plens d'ufana atuïdora, i va exclamar
exhaurit:
-Qui sap si em confessés amb fra Genís!
I temerós com un nin seguí Fra Genís amb l'ànima voltada de dubtes,
sa pensa enterbolida per recordances tenebroses i son cor entendrit
per aquella boscúria plena d'austeritats. El silenci li semblava
una meditació d'asceta, les ombres de les soques velles i alteroses
un estol de frares extasiats per un somni místic i la claror de la
lluna, una mirada piadosa de Sant que l'aconhortava!
(Blanes)