Comte d'Orlof: Serenèvos, Príncep!
Príncep Demetri: Que no veyèu...?
Comte d'Orlof: Sí, sí, per Gladys. (_Gladys no s'ha mogut d'asseguda,
com indiferent. Madama Gringoire fa esclamacions espantada, com si
tractés de fugir._)
Gladys: Comte d'Orlof: ara us vaig a contestar a vós, y ben a
cumpliment. Vaig a dir lo que no he dit a ningú en la meva vida. Sí;
sí qu'he estimat; sí, y d'amor ben ardent y veritable. Y m'anava a
casar, certíssima de que sería la dòna més feliça de la terra. Vaig
conèxer a París un home, del que de cert no'n sabía gran cosa. Era
dels Estats Units com jo, y'm manifestà tanta de passió, que'l vaig
creure. Independenta, com ja era aleshores per la mort dels meus
pares, seguint no més que'ls impulsos del meu cor, ens embarcarem,
més enamorada que may cap a la nostra Patria, per en ella celebrar
les bodes. Durant els primers dies del viatge ja l'havía trobat
parlant ab una dòna jove molt elegant, que viatjava sola. Y al
preguntarli qui era, me va dir qu'era la germana d'un gran amich séu,
que anava a juntarse ab ell a Nova York.(_Un xich de pausa._) Aquell
trasatlàntich era'l Titanich. (_Sorpresa de tothom._)
Príncep Demetri, _a mitja veu_: El Titanich! El viatge en que's va
perdre!
Comte d'Orlof, _a mitja veu_: Oh Deu! Sí: les montanyes de glaç
l'esberlaren.
Gladys: Va venir la horrorosa tragedia que tothom sab. Morta d'esglay,
vaig corre a cuberta. El meu promès ja hi era, y tenía al costat,
sostenintla ab un braç, aquella dòna. Les llanxes s'anaven omplint de
gent, més homes que dònes, que, atropellantse y esclafantse ab els
peus, lluytaven com a feres per salvar la vida. No n'hi havía prou
d'embarcacions: uns queyen a les llanxes; altres a l'aygua, que
s'obría dolçament y se'ls dragava. Unes barques s'allunyaven plenes,
sobrexintse de gent penjada als costats, agafada fort a la fusta com
estenalles; altres, mig plenes, fugíen remant com a boges, ab por de
ser arrocegades per la bocassa que obriría'l mar, cargolantse al
enfonsarse'l Titanich al abisme. Jo, agafada al meu promès pel cos,
arrocegantme, topant ab homes y dònes, vaig arribar ab ell fins a una
escala. Aquella dòna també venía ab nosaltres, xisclant, morta de
por, disputantme aquell home, volguent arrencar de son còs els meus
braços, qu'endursen les dues al plegat ell no podía; y combatentnos
ella y jo mentres la onada de la gent nos empenyía, rodolarem escala
avall els tres quan la última barca s'anava a allunyar, qu'era tota
plena, y tothom axecava les mans en ella, algunes armades, rebutjant
altra més gent... Y ell, el meu promès, llavors ab un peu va esclafar
el cap d'un home que no'l dexava entrar a la barca, y retxassantme ab
un braç a mi, y ab l'altra abraçat a aquella dona, se llençà a la
barca. Se sentí un crit de cent goles; la barca's remogué, y,
girantse d'un costat, s'enfonsà entre escumes bullentes. Y tot va
callar en ella, y rès va sortir a sobre. Y jo ho vaig veure, jo ho
vaig veure! (_Pausa y silenci de tothom._) Y vaig tornar a la vida.
No sé quina mà'm va salvar; ni'm fa rès saberho, que no n'estich
agrahida. Y no he pogut plorar ni riure may més d'ençà d'aquella
hora.
Príncep Demetri, _després de llarga pausa_: Me sab molt greu d'haver
vingut aquí, Gladys.
Gladys: Per què, Demetri?
Príncep Demetri: Perque heu patit horriblement, que jo ho conech,
contant aquestes tristeses.
Gladys: No tant en aquestos moments com vós ho creyèu, Príncep, perque
jo, que fa tant temps rès desitjava, me trobo qu'ara veritablement
desitjo una cosa. Y d'ençà qu'hem arribat, ab més força que may:
Conèxer a aquest home.
Comte d'Orlof: Donchs, parlèm d'ell no més.
Gladys: Sí, sí, de Nataniel. De Nataniel, senyors.
Comendatore Morelli: Que dèu estar per arribar.
Comte d'Orlof: No pot trobarse gayre lluny.
Gladys, _posantse dreta_: Escoltèm. Ara sí que ve, senyors, que jo us
ho juro. (_Entra Carlot_).
Comte d'Orlof: Què hi hà, Carlot?
Carlot: Que ja són aquí.
Gladys: Si ho he conegut jo! (_Madama Gringoire es la única persona
que dubta en dexar la taula. En Grigní, qu'ha begut molt, beu per
últim cop, tenint de tornar enrera. Arlet va cap a la taula, posant
en una forquilla una confitura, que acosta a la boca de Madama
Gringoire, dihentli_):
Vescomte d'Arlet: Madama Gringoire: m'atrevexo a oferirvos...
Madame Gringoire La guardaré al cor. (_Se la menja. Se sent remor com
d'una riuada molt lluny. Tots ara ja són vora les arcades, que casi
toquen a la taula_).
Comte d'Orlof: Quína negror per tot!
Gladys: Oh, còm vèurel venir?... (_Busca per la escena un lloch alt, y
per últim agafa una cadira. Orlof aparta un xich les estovalles_).
Comte d'Orlof: Aquí, Gladys; aquí dalt!
Gladys: Sí, sí. Però, còm?...
Comte d'Orlof: Gladys, permetèume... (_S'agenolla_). Pugèu!
(_Gladys puja a la taula pel genoll d'Orlof._)
Príncep Demetri, _ab por de que caygui_: Per Deu, Gladys!
Gladys: Y grans mercès. Y que bé qu'estich axís!
Príncep Demetri: Posèu la mà en ma espatlla. (_Ella s'hi apoya.
L'altra gent queda a la vora de Gladys, cubrintli, naturalment, part
del seu còs. Encara a fòra no's veu ningú._)
Gladys: No'l veig! No sé quín es!
Comte d'Orlof: No dèu ser cap dels que vénen davant.
Gladys: No sé... No sé! (_De cop com si anés a ferse enrera._) Ay...
sí!
Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!